Un món ple de vida des de la llunyania

La sonda Cassinni és un dels projectes de més èxit, sens dubte, de la NASA de tots els temps. 

Després de quasi 9 anys enviant dades i fotografies espectaculars de Saturn, dels anells, i dels seus satèl·lits, segueix ben activa i en forma.

El que més m’al·lucina de les imatges que ens envia la Cassinni és la capacitat que tenen de sorprendre. En principi, podria semblar que, passats els primers mesos o anys d’espectacularitat, tot seria una mica més del mateix. No em refereixo a les investigacions i dades, que d’aquestes n’hi ha per un segle, sinó de les fotografies.

Però segueixen arribant imatges increïbles, tant per la seva bellesa com pel seu interès científic. En poques paraules, estem descobrint, a través dels ulls de la Cassinni, un món que no ens imaginàvem.

Aquesta és una de les imatges més espectaculars, feta a l’estiu passat. El puntet blau que es veu per sobre dels anells és... som nosaltres! La Terra.

Un petit punt que, tot i la distància enorme, aproximadament 1.500 milions de quilòmetres, segueix lluint un color blau intens.

Què petits que ens veiem des de Saturn, oi? I pensar que allà, és a dir, aquí, dins del puntet blau, cada segon de cada minut de cada dia passen milions d’històries. Coses bones i no tan bones; alegries i tristors; vida i mort. I també molt, molts problemes que, mirats des d’aquesta llunyania, no són res, són insignificants, i en canvi ens roben hores de felicitat.

En la meva activitat professional, treballant amb persones, acostumo a emprar la tècnica imaginària de viatjar a la Lluna, i, des d’allà, fer que el meu interlocutor es miri la Terra i me la descrigui. Què bonica se la imagina tothom! I, el millor de tot, aquell problema angoixant no es veu! És minúscul i no té cap mena de transcendència.

Des dels temps de Copèrnic sabem que no som res massa especial, pel que fa a l’univers. Va ser dur descobrir que no era tot el que girava al voltant nostre. I molt després vàrem haver de veure cóm la nostra posició dins la galàxia distava molt de ser cèntrica, i més aviat habitàvem els barris residencials, lluny del “downtown”. Però és que la nostra galàxia és, simplement, una més de les aproximadament 50 que formen el que s’anomena grup local de galàxies. Que a la seva vegada és un insignificant grupet entre els milers de milions de galàxies que existeixen a la part visible d’un univers en expansió, que cada cop és més immens.

Sí, som petits i poc rellevants en una escala còsmica.

Però, a l’hora, som irrepetibles. Formem part del gran experiment de la vida, que la natura va decidir iniciar. I, què voleu que us digui, la Terra, vista des d’aquí baix, des de la Lluna, o des de Saturn, és preciosa.

Si la Cassinni tingués emocions, molt probablement se li haurien escapat unes llàgrimes d’emoció, i a l’hora d’enyorança, quan les seves càmeres van deixar, per un moment, d’enfocar Saturn, i es van girar, per ensenyar-nos què petits, però que afortunats que som.