Un puntet blau pàl·lid, o el vídeo més inspirador que mai ha produït l'astronomia

L’any 1977, la NASA va llançar a l’espai la sonda Voyager 1, amb l’objectiu d’estudiar els planetes exteriors del nostre Sistema Solar, en especial Saturn.

L’extraordinari comportament del projecte va fer que els científics, un cop assolits els principals objectius, decidissin prolongar la vida de la missió, enviant la sonda als confins del Sistema Solar i més enllà, cap al mitjà interestelar. Actualment, la Voyager 1 ha sortit ja del regne del Sol, i és l’objecte humà més llunyà mai construït.

El famós físic Carl Sagan va proposar, quan la sonda ja havia superat Saturn, que les càmeres de la Voyager es giressin cap al darrera i fotografiessin a la Terra des de la llunyania. Va deixar clar que no pretenia cap resultat científic d’aquesta imatge, ja que, si sortia bé, la Terra apareixeria tan sols com un minúscul puntet, sense cap mena de detall. El seu objectiu era un altre: aconseguir una imatge inspiradora per a la humanitat. Una imatge que ens recordés el nostre lloc a l’univers.

Sembla que hi va haver força discussió. No tots els científics hi estaven d’acord, ja que alguns temien que fotografiar la Terra al costat del Sol (des de tan lluny, el puntet del nostre planeta se situaria bastant a prop de l’astre) podia malmetre les càmeres de la Voyager, que no havien estat dissenyades per aquest ús.

Finalment, Sagan se’n va sortir, i l’any 1990 la Voyager va mirar al darrere.

El resultat és, segurament, la imatge més inspiradora i emotiva de les que mai l’astronomia ha produït. I ho és perquè el gran Sagan va acompanyar-la d’un relat que ha passat a la història. Un relat que, encara ara, i després d’haver-lo escoltat infinitat de vegades, em segueix posant la pell de gallina. El nom del relat és “A pale blue dot” (un puntet blau pàl·lid).

Imatge del Voyager 1, l'any 1990, en la que es veu la Terra com un minúscul puntet blau pàl·lid

El meu amic Xavi em va passar, fa poc temps, un enllaç d’internet que contenia la nova versió que “The Sagan Series” ha muntat del relat, emprant espectaculars d’imatges sobre les paraules de Sagan. Quan el vaig veure, em vaig tornar a emocionar.

Immediatament vaig buscar per internet una versió que portés subtítols en català. Volia penjar-ho en aquest blog. Volia compartir-ho amb tothom, sense deixar que l’idioma fos una barrera per als visitants d’Estels i Planetes.

Al no saber trobar cap traducció al català d'aquesta nova versió del vídeo, vaig decidir produir-la jo mateix. I aquí està.

Si al veure-la se us han humitejat els ulls, i un calfred us ha recorregut l’esquena, és que sou humans, amics meus. Poden haver passat molts anys des que en Sagan va fer el relat, però penso que res similar no ho ha superat.

M’agradaria donar la màxima difusió al vídeo. M’agradaria que el veiés tothom, i que tothom dediqués ni que fossin uns segons a reflexionar. 

M’agradaria que fos d’obligat visionat a l’escola, i a les universitats. I, per demanar, voldria que es veiés pels telediaris un cop a l’any, potser per Nadal.

La trobareu al YouTube (http://youtu.be/TWdajRrWbpc).