Al descobriment de planetes remots

Aquest matí he entrat al web http://exoplanets.org, on es troben a disposició del públic les dades científiques de tots els planetes que s’estan descobrint al voltant d’altres estrelles. Ni més ni menys que 763 a data d’avui, amb 3.468 candidats que encara és necessari confirmar.

La detecció de planetes que orbiten altres estrelles és un fet absolutament recent. El primer d’ells no es va poder descobrir fins al 1992, però ha estat en els darrers dos o tres anys que el ritme de descobriments s’ha disparat.

Us podeu imaginar la transcendència que té confirmar que el Sistema Solar no és un cas únic, i que l’estat normal de les estrelles és tenir planetes, de tot tipus, que les orbiten. Així, en una sola galàxia, con la nostra, habitada per uns 300 mil milions d’estrelles, podrien existir ... bilions de planetes! Repeteixo: tenint en compte només la nostra galàxia!

Sense entrar en aquest article a explicar els detalls tècnics de com es poden detectar planetes tan llunyans, i per a que us feu una idea de la precisió que es necessita, i que s’assoleix, he fet un petit càlcul: estem parlant de multar un vehicle que s’ha excedit de la velocitat permesa en només uns parells de quilòmetres per hora... i que circula a 500 bilions de quilòmetres de distància del radar! Donem gràcies als déus que els Mossos no empren encara aquesta tecnologia a les nostres carreteres!

Sens dubte, aquestes troballes ens han de permetre entendre millor cóm és l’univers on vivim. Però, a més, ens estimulen a seguir investigant, ja que el sant greal de tot això és trobar planetes similars al nostre.

De moment, ja se n’han trobat uns poquets. La dificultat està en la precisió necessària en els mètodes de detecció. Tornant a l’exemple del radar i la multa, a tantíssima distància serà més “senzill” detectar el moviment d’un camió que d’un vianant. És a dir, els planetes que s’estan descobrint són, majoritàriament, enormes, amb mides que van des de la d’Urà a vàries vegades la de Júpiter. Cal esperar, que a mida que la tecnologia avanci el ritme de troballes de “terres” s’incrementarà.

Però entre tant planeta, ens interessen especialment els d'un tipus determinat.

El nostre planeta, la Terra, es troba a una distància perfecta del Sol, en una gran franja coneguda com a “zona habitable”, que permet l’existència d’aigua líquida. Situa’t més a prop del Sol i els mars i oceans bulliran i s’evaporaran. Mou-te més lluny i es congelaran. Per cert, resulta que ens trobem situats justet a l’extrem intern de la zona habitable, que s’estén fins a quasi Mart. La presència d’atmosfera, i en especial de diòxid de carboni, pot fer variar aquestes condicions, augmentant la temperatura del planeta i estenent encara més la zona habitable.

Bé, en funció de la mida i temperatura de l’estrella llunyana i de la distància a la que es troben els seus planetes, coses que tenim tecnologia per calcular, podem situar als candidats d’estar dins les zones habitables dels seus “sistemes solars”.

D’aquest grup selecte, ens fixarem cada cop més en les “terres” denses, és a dir, planetes de mida similar al nostre i de composició rocosa (la qual cosa podem deduir a partir de la seva densitat, que també podem estimar amb els mètodes actuals!).

I si els planetes són rocosos i es troben a una distància de la seva estrella adequada, la zona habitable, potser hi podria haver aigua en estat líquid. I si hi ha aigua, llavors...potser, només potser ...

En definitiva, el joc està en trobar planetes que ens facin somiar, atès que sembla que en el nostre propi Sistema Solar el miracle de la vida sembla pagar-se massa car.

Però el joc no acabarà aquí. Ja hi ha científics que parlen de detectar no ja planetes que orbiten estrelles llunyanes, sinó satèl·lits que orbiten aquests planetes! No em puc ni imaginar la precisió que es necessita per aconseguir-ho, però sembla que s’està en el bon camí. I el fet de poder estudiar satèl·lits té un gran avantatge.

Obsessionats en buscar vida en planetes, podria ser que aquesta s’amagués sota les roques o els llacs d’un modest satèl·lit. Resulta que un satel·lit pot rebre escalfor del planeta que orbita, fent que tot i estar ben lluny de la zona teòricament habitable de la seva estrella pugui haver-hi aigua líquida gràcies a aquest extra de calor. A més, tenim l’efecte de la multiplicació. El nostre Sistema Solar n’és una prova: uns poquets planetes, i centenars de satèl·lits.

Igual que ara les grans promeses del Sistema Solar no són pas Júpiter, Saturn o Neptú, sinó els satèl·lits Titan (ple de mars, llacs i rius... però de metà), Europa (amb un possible mar d’aigua sota terra), o Enceladus (amb els seus guèisers d’aigua!), l’esperança de móns vius podria existir també en forma de satèl·lits remots en altres sistemes solars.

Tot i que podrem investigar-los, i conèixer moltes coses d’ells, la capacitat per a anar-hi, però, trigarà bastant més. Viatjant a la velocitat de la llum, necessitaríem unes desenes d’anys per als móns més propers.

Fascinant, oi? Faltarien vides per poder seguir els avenços i descobriments. I amb un sospir de resignació haig de conformar-me en imaginar cóm seran els coneixements d’aquí uns centenars d’anys, i quins llocs tan espectaculars haurem trobat.