2024: l'home a Mart? Sabrem evitar l'infern de Juràssic Park?

La terra tremola en mig de la foscor de la nit. Tot sembla aturar-se front aquells cops. Sabem el que signifiquen, tot i que ens costa d’acceptar-ho. Un crit, i correm. No sabem com, però el Tiranosaure Rex s’ha escapat, i allò que va començar com una aventura única s’ha convertit en un maleït malson.

La pel·lícula d’Spielberg és una mostra magistral del gènere que anomenem Ciència Ficció. Sí. La ciència ficció, que ens explica històries humanes amb un rerefons de ciència. Com va fer al segle XIX el mestre, en Julius Verne.

En l’argument de Juràssic Park, una gran idea, com és la de reconstruir, a mode de museu vivent, la vida de criatures que van viure fa 70 milions d’anys es malmet quan l’espectacle, el “show”, es vol interposar a la ciència.

Només és una pel·lícula, sí.

Si parlem de l’exploració de l’espai, potser us heu preguntat alguna vegada quan veurem un home a Mart. La pregunta també podria ser per què encara no s’hi ha anat?

S’hi han enviat diverses sondes i robots, alguns dels quals estan explorant la seva superfície i enviant fotografies espectaculars. Què impedeix, doncs, que l’home hi vagi? No seria aquest el pas lògic després de la “conquesta” de la Lluna?

El viatge tripulat al planeta roig és inevitable. Sí, és el següent pas, el lògic. Cap altre món del Sistema Solar és més senzill. Però això no vol dir que sigui trivial.

Disposem pràcticament de tota la tecnologia necessària per anar-hi. Sabem que si es realitza el llançament en el moment apropiat, el viatge d’anada es pot escurçar a un xic més de 8 mesos. De fet, en estacions espacials com l’antiga Mir, o l’actual estació internacional, l’home ha experimentat ja amb llargues estances a l’espai.

Un dels perills més importants és que, quan un s’allunya de la Terra, perd l’escut protector que el seu camp magnètic brinda, i llavors és bombardejat per infinitat de partícules carregades que el Sol llença a tota velocitat a cada moment. El vent solar és letal, i si no es protegeix bé la nau durant el viatge (i no solsament durant el viatge! Mart no té a penes camp magnètic que pugui protegir!) la probabilitat de sortir il·lès després d’un any de contínua exposició és més aviat nul·la.

Bé, però tenim la tecnologia per a protegir la nau. Què ve després?

L’aterratge. Aquest sí que seria un autèntic repte. Fer tocar terra, de forma suau, a una nau que entrarà en els dominis del planeta a unes desenes de milers de quilòmetres per hora no sembla senzill. No valen només els paracaigudes, amb una atmosfera quasi inexistent. Fins ara, el que s’hi ha enviat ha aterrat amb mètodes, direm, un xic “primitius”. El paracaigudes no ha faltat, com a primera mesura de frenar una mica, treient suc a la feble atmosfera. I a continuació fer rebotar la nau sobre coixins d’aire, esperant que finalment, quan s’aturi el rebot, aquella estigui intacte (i va funcionar!). O utilitzar l'espècie de grua que va dipositar suaument a la sonda Curiosity l'any 2012. Però, és clar, aquests mètodes van funcionar per a naus que pesaven una fracció del que pesaria la missió tripulada. Clarament, aquesta part de tecnologia s’hauria de desenvolupar.

Bé, però suposem que ja hi hem arribat a Mart. Llavors s’ha de pensar cóm mantenir condicions de vida durant un temps més o menys llarg per als tripulants. Perquè tornar s’haurà de fer quan la finestra de temps torni a ser favorable per a que el viatge duri el menys possible, i això vol dir esperar un parell d’anys en el pitjor dels casos. I si no s’ha de tornar, és a dir, si es vol establir una base permanent, les dificultats són encara majors. A la nau tripulada l’hauran d’acompanyar, potser anticipant-se uns anys abans, altres missions no tripulades que deixin allà el material necessari, des d'aire per als habitacles, a menjar, a aigua.

Què? No es veu tan fàcil, oi? No només tecnologia, sinó diners. Quantitat d’ells. Recursos que, ara mateix, les agències espacials i els governs no tenen.

“Mars One” (http://www.mars-one.com/) és una companyia privada que s’ha proposat enviar els primers humans a Mart l’any 2024. Ja hi estan treballant, perquè, com hem vist, hi ha tecnologia a desenvolupar i provar, i també logística a planificar. “Mars One” espera llançar la primera nau de càrrega en direcció al planeta l’any 2018.

Però el tema es complica. Sí, perquè podria tenir la pinta de voler ser un negoci ràpid. Un projecte així és, segurament, la iniciativa més espectacular de la humanitat fins el moment. I podrien tenir temptacions de convertir-ho en un “reality show”.

Des de la selecció dels astronautes (que ja ha començat), el seu entrenament, les proves, les missions de trasllat de material. Anys de show, amb càmeres de TV seguint cada segon de la vida dels membres de la missió. Us ho imagineu? “Va! Poseu ja la tele, que no ens podem perdre el capítol d’avui! Ahir el John va pegar a la Mai, i avui... avui pot ser la bomba! I és que això d’estar a Mart destroça el cervell de qualsevol”

Sí, pot ser d’allò més edificant.

Bromes a part, ja podeu anar veient la relació amb la pel:lícula de l’Spielberg. Una bona idea científica, que es podria malmetre si cau en mans del món del “business” més despietat. Pot anar bé. Però, igual que a la illa dels dinosaures, a la que els interessos del “show” comencin a manar sobre la ciència, o sobre l’assumpció de riscos, tot podria acabar en tragèdia.

En un projecte científic es poden cometre errors, és clar. Però en un projecte que podria convertir-se en una màquina extraordinària de fer diners ja no parlaríem d’errors, sinó de decisions basades en el que els espectadors, o els accionistes, desitgen.

Personalment, no sé cóm s’enfocarà el projecte “Mars One”. Potser estic posant la vena abans de la ferida, però sembla que l’opció del “reality show” està sent contemplada. I és que és molt temptadora.

Espero que un pas tan important (que deixaria en ridícul a aquell petit gran pas del 1969) es gestioni científicament i en benefici de tota la humanitat. Si ho ha de fer la iniciativa privada, com sembla inevitable, endavant. Però sota l’ètica i el rigor.

Només pensar en poder viure, des de desenes de milions de quilòmetres de distància, com el primer humà posa el peu en la que serà la propera frontera de l’exploració em posa la pell de gallina. Però desitjo que llavors no haguem de córrer en ple pànic, sacsejats per la tremolor de les petjades d'una bèstia insaciable.