Molts de
vosaltres tindreu al cap, segurament, la imatge d’aquelles nits
super-estrellades de l’estiu. Milers de puntets brillants omplint el cel.
Tot i que les
condicions de claredat i de transparència de l’atmosfera poden ser molt millors
a l’hivern, res no convida tant a gaudir de l’espectacle com les nits d’estiu.
La temperatura és ideal, i, de vacances a la muntanya, o al poble, accedim a
cels que no podem observar des de les lluminoses ciutats.
Hi ha dues
característiques que són les més destacables i que, si interpretem bé, ens
poden multiplicar el plaer de l’observació a ull nu del cel nocturn de l’estiu.
La primera és la
possibilitat de veure estrelles fugisseres. No és pas que a la resta de l’any
no en puguem veure. És, simplement, que les nits de l’estiu es presten a que
siguem allà fora, estirats, i mirant a dalt.
Les fugisseres es
produeixen quan petits fragments de pols que circulen pel cosmos entren a l’atmosfera
de la Terra, a gran velocitat, i s’inflamen. En realitat, el procés és un xic
més complicat, i el traç lluminós que veiem es correspon a l’escalfor que es
genera a l’aire al llarg del camí que recórrer el meteor fins a desintegrar-se.
Ja sabeu que
podeu demanar un desig quan en veieu una. Acompanyeu, però, aquest costum amb
una reflexió sobre el que esteu veient. Partícules petites, restes, potser, de
la formació del Sistema Solar, o fragments deixats enrere per algun comenta o
asteroide. La Terra, el nostre planeta, va a tota pastilla, circulant al
voltant del Sol. I vosaltres esteu asseguts, al lloc del conductor. No conduïu vosaltres,
però observeu el paisatge a través del parabrises. De sobre, un oh! d’exclamació
ens indica que algú ha vist una fugissera. Igual que quan anem dins un cotxe,
de vegades algun infortunat insecte es creua pel davant, i és enclastat contra
el parabrises (deixant un rastre desagradable al vidre). Doncs això veiem.
En aquest cas els insectes són els petits meteors, el cotxe és la Terra, i el
rastre no és desagradable, ben bé al contrari.
Parlant de
fugisseres, a meitats d’agost ja sabeu que hi ha una de les pluges d’estrelles
més famoses: les llàgrimes de Sant Llorenç. Enguany es produirà entre els dies 12 i 13 d'agost (tot i que hi haurà Lluna plena, la qual cosa deslluirà el possible espectacle).
El cas de les pluges d’estrelles és similar al comentat de les fugisseres, però extraordinàriament
concentrat en el temps: el que veiem és l’impacte de multitud de petits
fragments que un antic cometa va deixar al seu darrere. I els veiem quan la
Terra creua l’òrbita del cometa, plena de pols i altres restes de l’objecte.
Us comentava, al
inici, que hi ha un altre característica notable de les nits d’estiu: la Via
Làctia.
La visió de la
Via Làctia, una nit fosca sense Lluna, és tot un espectacle. No cal anar-se’n
al Pirineu per veure-la. Des de molts dels nostres pobles es pot gaudir de la
seva visió. Ara explicaré com.
Què estem veient
quan mirem aquella taca que ens creua el cel de nord a sud? El gran Galileu ho
va descobrir amb el primer telescopi. Estem veient, en realitat, la llum de
milions d’estrelles, de sols. Estem veient a la nostra pròpia galàxia, vista de
perfil.
Cóm és això?
Imaginem-nos una galàxia espiral. N’haureu vistes moltes de fotografies de
galàxies espirals, ja que són molt boniques (a la dreta en podeu veure una, que vaig capturar fa unys anys). Doncs bé, nosaltres, el nostre Sol
i els planetes, vivim en una galàxia espiral, que suposem serà tan o més bonica com les que podem fotografiar (lamentablement, mai la podrem veure des de fora
amb suficient perspectiva com per a fotografiar-la. Sortir d’ella ens obligaria
a viatjar a la velocitat de la llum durant un milió d’anys!).
Com veureu a les
imatges, les galàxies espirals tenen forma “plana”. El seu disc i els seus
braços giren. Si ens situem en la perifèria d’un dels braços espirals, en ple
disc, i mirem cap al centre de la galàxia, podrem observar tot el disc (la part
que queda entre nosaltres i el centre de la galàxia) de perfil.
He fet un esquema
per a intentar explicar això gràficament: a l’esquerra, una simulació de la
visió de la Via Làctia una nit d’estiu (exagerada!). I a la dreta, una fotografia que fa
temps li vaig fer a la galàxia NGC4565, la qual veiem de canto. He girat la
fotografia per situar-la més o menys amb la mateixa inclinació com veiem la Via
Làctia en la simulació de l’esquerra.
Quan veiem la Via
Làctia, doncs, estem observant la nostra pròpia galàxia de perfil. Com que formem
part de la Via Làctia la veiem lògicament immensa. I ho veiem a l’estiu perquè
és en aquesta època quan tenim la perspectiva de visió cap al centre de la
galàxia. És a dir, la Terra, a la nit, s’encara visualment cap a la
galàxia. En canvi, a l’hivern, la nostra
línia de visió apunta cap a fora de la galàxia.
Cóm podem veure
la Via Làctia? Necessitem un cel fosc. Des d’un poble servirà. Triem una nit
sense Lluna. Si la Lluna és creixent, esperem a que s’amagui a la matinada. Si
és minvant, observem el cel durant les primeres hores de foscor, quan encara no
ha sortit per l’Est. Allunyen-nos de les llums del carrer. El millor és
passejar cap a les afores del poble. Una altra bona opció és pujar a una
terrassa o balcó que se situï per sobre de l’enllumenat. En aquest sentit, us
haig de dir que cada cop més pobles de la nostra geografia estant optant per
faroles de baix impacte, que estan protegides per la part superior i s’asseguren
d’enviar la seva llum només cap al terra. Aprofito per dir-vos que
aquest és el cas del Priorat, al menys a Falset.
Doneu-vos uns
minuts per a que els ulls s’adeqüin a la foscor. Us sorprendrà la diferència de
visió que tindreu passats 5 minuts. I eviteu els llums blancs: no mireu la
pantalla del mòbil, o no encengueu llanternes. Si necessiteu llum, intenteu que
aquesta sigui vermella. Si heu d'emprar llum normal (o si us
enlluernen les llums d’un cotxe, per exemple), espereu de nou 5 minuts a les fosques per a
tornar a l’estat de màxima sensibilitat.
La Via Làctia la
trobareu ben a munt al cel, creuant de nord a sud. Mireu, per tant, en
vertical. Això us obligarà a posar-vos còmodes, idealment estirats.
Aprofiteu
aquestes nits d’estiu per deixar volar la imaginació. Milions de sols, allà
dalt. La imatge de la nostra galàxia, super-poblada d’estrelles. Cada una d’elles
possiblement amb multitud de planetes. Els records que
tinc d’aquestes nits de divagació i fantasia són magnífics. De jove, amb els amics. I ara
amb la família.
Potser des d’un
altre racó de la galàxia, algú també està gaudint de l’espectacle d’un cel
estrellat d'estiu, i fent-se, igual que nosaltres, preguntes que encara no tenen
resposta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada