A les nostres
ciutats hem perdut la visió espectacular del cel nocturn.
Afortunadament,
hi ha indrets, als pobles, a les muntanyes, allunyats de les llums, en els que
encara es pot gaudir de la visió a ull nu de la Via Làctia, i d’aquells cels
que et fan estirar-te i contemplar. M’agrada pensar que estem recuperant
aquests espais. Tot i que els nivells de contaminació lumínica creixen, també
ho fa la consciència i la regulació. Cada cop són més els municipis que
aposten per enllumenats ecològics, que envien la llum cap a terra, on té
utilitat, i eviten llançar llum indiscriminadament cap al cel.
La visió d’un cel
de debò marca memòria. Jo en podria anomenar 4, potser 5. Cels especials, en
moments especials de la meva vida, que s’han quedat per sempre enregistrats en
els meus records.
Aquest estiu, he
pogut gaudir d’un d’aquests cels. Potser el més espectacular que mai he vist. I
ho he pogut fer durant vàries nits. El cel del nord de Tanzània.
Els al·licients
eren múltiples. Per una banda, lleugerament per sota de l’equador, aquell cel
permet veure constel·lacions que queden fora de l’abast de les nostres
latituds. És un cel, en part, nou i desconegut per a un europeu.
Per una altra,
els sentiments d’estar meravellant-te amb un cel que és igual de feréstec que l’entorn
natural que t’envolta. El que us escriu ha de confessar que estar mirant el
cel, i prenent fotografies, mentre se senten sorolls al voltant de bestioles és un xic adrenalínic.
Bé, forma part de l’experiència.
Finalment, és un
cel immaculat. En alguns punts, els nuclis de població es troben a centenars de
quilòmetres, i el desenvolupament industrial i econòmic de la regió en aquella
zona és mínim.
El “meu” cel
tanzà ha de competir directament amb el que, fins ara, ocupava la primera
posició dels meus cels: el que vaig poder contemplar al Gran Canó del Colorado
fa uns anys. No els puc tenir als dos, costat per costat, per decidir quin és el
més clar, el més espectacular, el més inspirador. Fins i tot per indret
competirien. Però ara mateix, crec decantar-me pel africà.
Bé, amb un cel
així, que no es pot descriure amb paraules, necessitava documentar-lo. No, no només
per vosaltres. Per a mi mateix, per al meu record. Així que, armat amb una
càmera de fotos normal (una bona càmera, això sí), un trípode i un cable
disparador vaig afrontar aquesta tasca.
Vàries van ser
les nits espectaculars (a més, no hi havia Lluna! El meu viatge coincidia, per
atzar, amb període de Lluna decreixent i nova!). Però en vaig desaprofitar
algunes. Cansat per tot el dia de safari, a la nit cometia errors imperdonables,
alguns dels quals no detectava fins al dia següent. Molts errors eren
facilitats per aquella sensació de certa por i aventura que us explicava, quan
un vigilant del camp m’il·luminava i em deia que no era segur estar fora de les
tendes. O quan, entre foto i foto, encenia la llanterna i brillaven ulls
pel voltant (herbívors, pensava. I mentre fossin herbívors, jo estava segur).
Total, que la
illa de Zanzíbar, part de Tanzània, em va donar la tranquil·litat que
necessitava per afrontar dues d’aquelles enormes nits sense errors. Allà ja no
hi havia perills. El cel era igual d’espectacular. I els errors comesos anteriorment
m’havien d’ajudar a prevenir-ne de nous.
I així va ser.
Encara estic processant fotografies, ja que en vaig poder fer una quantitat considerable.
I us en mostro un parell.
En la primera es por veure una part molt important de
la Via Làctia, entre les constel·lacions del Sagitari i l’Escorpí.
Recordeu que
res de telescopi. Només una càmera de fotos normal.
Per a aquesta imatge, he marcat
les constel·lacions que apareixen, així com multitud d’objectes d’interès, dels
que s’observen augmentats amb telescopis, i que surten retratats.
La segona
fotografia mostra les parts altes de les palmeres de Zanzíbar i la Via Làctia.
També he marcat les constel·lacions (la majoria són constel·lacions visibles des
de l’hemisferi Sud), i tres convidats d’excepció:
Mart i Saturn, que transitaven plàcidament per aquella zona i que no es volien
perdre l’oportunitat de quedar retratats, i l’estrella Alfa Centauri, a punt d’amagar-se
per l’horitzó, i que vaig enganxar per sort.
Aquesta estrella és una de les més
properes a nosaltres, a només 4,4 anys llum, i una autèntica icona del cel austral.
Espero que us
agradin.