diumenge, de desembre 06, 2015

Cóm pots dir que les estrelles moren, si no tenen cor? Una nit d'astronomia amb nois amb síndrome de Down

Fa mesos, la Coordinadora Síndrome de Down de Catalunya m'havia demanat participar en la seva trobada anual, que organitzen amb noies i nois afectats per aquest síndrome, amb la idea de fer una xerrada divulgativa sobre astronomia i, després del sopar, una observació amb telescopi.

Em va faltar temps per dir que sí. Trobo extraordinària la funció que aquesta organització realitza, i pensar en col·laborar amb ells, ni que fos de forma tan senzilla, m'il·lusionava molt.


El temps va anar passant, i va arribar la data. El darrer cap de setmana de novembre, a Vilanova i la Geltrú. I cap allà vaig anar, amb el meu telescopi i amb un nus a l'estómac. Cóm aniria? Funcionaria la xerrada que havia preparat? Cóm era adreçar-se, comunicar-se,  amb joves afectats pel Down?

Vaig arribar cap a les 19 hores a l'hotel on la Coordinadora realitzava la trobada. Durant dos dies, reunien a desenes de noies i nois de tota Catalunya, en una autèntica festa. Un esdeveniment, pel que vaig poder veure, molt desitjat pels participants. Una nit fora de casa, amb els col·legues d'estudis, i relacionant-se amb joves d'altres pobles i ciutats. La trobada incloïa diversos tallers i activitats, l'estrella de les quals era, m'ho van fer saber de seguida amb les cares il·luminades d'il·lusió, el ball de la nit. El ball, que volia dir, a més, anar-se'n a dormir ben tard, de matinada.

I  allà era jo, muntant el meu PC en una sala abarrotada de joves que seien  impacients com en un cinema. Els parlaria d'astronomia, i amb aquest objectiu portava una presentació de fotografies de l'espai, algunes molt espectaculars, que ens portarien en un viatge imaginari des de la Terra cap al cosmos,  visitant alguns dels planetes del  Sistema Solar, i volant encara més allà, per veure el  lloc on neixen i moren les estrelles.

El nus a l'estómac em va marxar immediatament. Perquè estava jo acabant de muntar el projector, i ja tenia preguntes. Algunes mans alçades, i fins i tot uns assistents que s'aixecaven i em venien a parlar directament.

"De què ens parlaràs, Joan Anton?"

"De planetes i d'estrelles. Anirem  a l'espai"

Una gran excitació va recórrer la sala. Les seves cares ho deien tot. Sí, definitivament aquella no seria una xerrada qualsevol. Seria molt especial, i abans de començar vaig saber que l'èxit estava assegurat.

Ja quasi estava tot preparat, quan un dels nois em va agafar suaument pel braç. "Joan Anton, hem de parlar, tinc un problema" em va dir molt seriós i preocupat. El seu problema, em va explicar, era que la seva xicota, una noia que se seia a primera fila, al seu costat, no podia mirar el cel i veure les estrelles sense recordar a la seva germana, que feia anys s'havia mort. "Què podem fer?" em preguntava, mirant-me directament als ulls. Vaig improvisar (allò era molt més que una xerrada, estava clar). "Mira", li vaig dir a la noia, "quan miris al cel i pensis en la teva germana, observa lo brillants i boniques que són les estrelles, i potser et marxarà tota la pena". La meva resposta va deixar al Tonet i a l'Esther satisfets, tot i que ja vaig intuir que aquell només havia estat el primer capítol.

Bé, projector i PC a punt, la sala plena, i els assistents tots asseguts i molt, molt impacients. Una breu presentació de l'organització, i allà vaig. Primera foto, on es veu una nau de la NASA en la que, els explico, imaginàriament volarem. Un gran "Ohhhhh", a  l'hora de sorpresa i de satisfacció, va omplir la sala.

Al llarg de la presentació les preguntes se succeïen contínuament. Mans alçades, això sí, guardant absolut respecte al torn de paraula que jo anava distribuint. Preguntes de tot tipus. I algunes que no eren preguntes, que eren directament explicacions o ampliacions sobre la matèria, nois que havien llegit, o els havien explicat, coses que tenien relació amb el que jo els presentava.

Però una de les preguntes estel·lars va arribar quan els vaig ensenyar una fotografia feta amb el meu telescopi, que ensenyava cóm moria una estrella. Un noi va alçar immediatament la ma. Mirant-me, enfadat, em va dir: "Tothom sap que les persones morim perquè tenim cor. Cóm ens pots estar dient ara que les estrelles moren, si no en tenen, de cor?" Sí, pel seu to i la seva cara es veia que estava enfadat. Ho vaig interpretar com un "per qui ens ha pres aquest tio? Pensa que pot venir aquí i dir el que li sembli?"


Es va fer el silenci. La sala esperava una resposta, i els ulls dels assistents havien passat de mirar-lo a ell a mirar-me a mi.

Reconec que vaig dubtar uns instants. Aquella pregunta estava carregada d'emoció. La vehemència del noi mostrava molts sentiments sobre la mort, i sobre les persones. "Tens tota la raó, disculpa" vaig explicar-me. "Quan dic que les estrelles moren, vull dir que deixen de funcionar, que s'acaben. Les estrelles, però, no tenen cor, i per tant no gaudeixen de la vida com la podem gaudir nosaltres". El noi, aparentment satisfet, es va asseure, i jo vaig intentar seguir la presentació mentre un munt de mans s'alçaven per la sala.

En varen regalar un gran aplaudiment al final. I cap a sopar!

Em vaig asseure en un lloc lliure, a una de les taules. Al meu costat dret, tres nois de Torredembarra, i a l'esquerra un noi de Tarragona. Al davant, una noia, molt tímida, que no va aixecar la vista del plat en tot el sopar. No sé el seu nom, ni de quina localitat venia. Mil vegades vaig estar temptat de dirigir-me a ella, i els mil cops vaig dubtar i decidir no fer-ho per no incomodar-la. És clar que de temps per pensar no en vaig tenir gaire. D'això ja s'encarregaven en Christian, en Joan o l'Eloi. De vegades, gamberros, amb les mateixes converses que uns nens entremaliats podrien tenir, només que els meus companys de taula devien tenir els vinc-i-pocs anys. Altres estones, amb converses desconcertants, que anaven des de recitar tots els déus grecs i romans (jo feia veure que me'ls  sabia mentre escoltava, al·lucinat), a preguntar-me quan em dutxava. Per uns moments vaig patir que el meu desodorant m'hagués abandonat, però de seguida vaig respirar tranquil en entendre que la preocupació sobre la dutxa tenia relació amb un problema que els nois s'havien trobat amb la regulació de l'aigua calenta de les dutxes de les habitacions.

Va arribar el torn de l'observació. Els monitors havien de pujar les noies i nois a la terrassa de l'hotel en grups de 25 o 30.

El telescopi ja era a punt, quan vaig sentir un soroll a l'escala d'accés a la terrassa. No era el primer grup. Allà drets, en Tonet i l'Esther. Volien ser els primers. D'aquesta forma, ell s'asseguraria que ella pogués controlar les emocions. "Tu fes-nos a nosaltres sols la classe, val?" em va proposar en Tonet, amb una mirada de complicitat. I així ho vaig fer. La parella va poder gaudir d'una magnífica Lluna, plena de cràters, a través del telescopi, i d'un recorregut amb punter làser pel cel. I l'Esther va poder contemplar les estrelles.

El primer grup va entrar a la terrassa. L'astronomia és màgica, mai no decep. La lluna al telescopi impressiona, siguis com siguis. I les històries sobre móns remots,  i estrelles que neixen i moren, mentre els ulls sorpresos dels assistents segueixen el punter làser pel cel, no fallen mai. Entre "ohhhhs" i"ahhhhhs", entre preguntes i explicacions aportades per ells mateixos, varen anar passant grup rere grup. Tot un èxit, tenint en compte que jo era el darrer obstacle entre ells i el tan desitjat ball.

Vaig recollir, satisfet. Em vaig acomiadar de l'organització, i vaig conduir cap a casa, pensatiu.

No sé si aquells nois i noies van aprendre molt o poc aquella nit amb l'astronomia, tot i que vull pensar, vaja, que estic quasi segur, que  els va ser de profit. El que sí us puc dir és que jo vaig aprendre molt. Vaig aprendre que els joves amb Down són extremadament sensibles i carinyosos. Són extraordinàriament agraïts, expressius, directes, i valents. Són camarades inseparables dels seus amics. I són innocentment transgressors.

He sentit, en alguna ocasió, pares i mares de persones amb la síndrome de Down proclamar cóm els seus fills els han omplert la vida de felicitat, i els han ensenyat a estimar. Els que no tenim familiars amb Down mai no podrem acabar d'apreciar la profunditat d'aquests sentiments. I moltíssim menys jo, amb la meva insignificant experiència d'un vespre sota les estrelles. Però el que sí que vull és seguir aprenent.


Així que, amics de Down Catalunya, quan fem la propera?

Ah! I company de la pregunta sobre les estrelles i el cor. En el calaix de les meves fotografies, he recuperat aquesta. El xoc de dues galàxies immenses. No, no m'hi havia fixat mai, però a partir d'ara sempre hi veuré un cor, que em recordarà l'enorme sort de tenir-ne un.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada