Els humans
malmetrem amb tota seguretat els principals ecosistemes del planeta. I ho farem
en una escala de temps esgarrifosament curta.
Tot i això, tal
com he comentat amb altres ocasions, la natura no ens necessita. Ella prendrà
les mesures corresponents per ajustar-se. No serà el primer cop a la història
de la Terra que es produeixen catàstrofes i extincions massives. Potser
nosaltres formarem part, aquest cop, de la llista.
Sigui com sigui,
la natura ha escrit, des de fa molt de temps, el destí del planeta com a tal.
Aquest futur va íntimament lligat a la vida de la nostra estrella, del Sol. En
aquest article parlarem de quan i com serà aquest futur.
El Sol va néixer
fa uns 4.500 milions d'anys. Des d'ençà, el motor nuclear que funciona al seu
interior no ha parat d'il·luminar i escalfar el nostre petit planeta. Però
resulta que, a mesura que ha anat madurant, el Sol ha crescut lleugerament.
Què vol dir lleugerament?
Doncs calculem que un 30% aproximadament des de l'inici. Això vol dir que la
Terra ha aconseguit, quasi miraculosament, mantenir aigua líquida en
superfície, la qual cosa va permetre l'aparició i l'evolució de la vida, amb
una estrella que llavors ens escalfava molt menys que ara. En aquelles condicions,
fa uns milers de milions d'anys, els oceans s'haurien d'haver congelat.
Com ha estat
possible el miracle de la vida, doncs? Es creu que els efectes reguladors de
l'atmosfera, llavors molt carregada de CO2, varen aconseguir pujar la
temperatura. El famós efecte hivernacle, però aquest cop a favor de la vida.
Menys insolació
es tradueix en menys evaporació, i menys puja. Menys pluja retira menys CO2 de
l'atmosfera, i aquest provoca, mitjançant efecte hivernacle, la pujada de
temperatura. El sistema s'autoregula meravellosament al llarg de milions
d'anys.
Però tot sistema
de regulació té els seus límits. El creixement, lent però implacable, del Sol continuarà.
En uns mil milions d'anys, la temperatura a la Terra haurà crescut tant com per
a fer que els oceans comencin a evaporar-se. La vida ho tindrà molt complicat
per sobreviure.
Al cap d'uns
4.500 milions d'anys el Sol entrarà a la seva vellesa. En aquells moments, la
Terra ja serà un infern. No hi haurà aigua en superfície. Encara pitjor, el
vapor d'aigua de tots els oceans s'haurà perdut a l'espai. El planeta serà un
lloc erm, sec, i bullent.
Però la cosa no
acabarà aquí.
Canvis molt
importants al cor del vell Sol faran que aquest s'expandeixi enormement. Aquest
creixement es produirà en pocs milions d'anys, i portarà a la nostra estrella a
engolir-se a Mercuri i a Venus en un tres i no res.
Fins on creixerà
el Sol? S'empassarà a la Terra?
Sembla que la nostra
estimada llar no ho tindrà gens bé per sobreviure. El Sol
s'expandirà fins pràcticament arribar a l'òrbita actual de la Terra.
Les discussions
dels científics sobre el destí final del planeta posaven dubtes raonables:
potser la Terra sí que se'n sortiria, perquè quan el Sol creixi les òrbites dels
planetes també ho faran. Però abans no pugui escapar-se, els efectes
de fricció amb la gegantina atmosfera de l'astre frenaran la Terra i aquesta
caurà cap dins del Sol.
Per tant, el
resum, simplificat, és: en uns 1.000 milions d'anys, desapareixerà la major
part de l'aigua líquida de superfície. Potser la vida trobarà un entorn de
supervivència sota terra, amb organismes adaptats a les altes temperatures, i amb
el poc aigua que pugui quedar soterrada a grans profunditats. Però la
temperatura seguirà creixent. Progressivament desapareixerà tota l'aigua del planeta. Al cap
d'uns 4.500 milions d'anys, el Sol, convertit en un enorme gegant vermell,
s'engolirà la Terra.
Com deia a
l'inici de l'article, els humans haurem desaparegut moltíssim abans. Si seguim
com ara, serem una espècie extingida en pocs milers d'anys, un temps ridículament
petit comparat amb el que ha trigat l'evolució en crear-nos.
La nostra
supervivència passa per intentar adreçar urgentíssimament els problemes mediambientals
que alguns neguen. Tot i això, com hem vist, el destí de casa nostra està
escrit. Només quedaria migrar a un altre planeta.
Potser a Mart? Amb el
creixement del Sol, aquell món, ara gelat, gaudirà d'unes condicions de
temperatura similars a les actuals a la Terra. Allà hauríem de crear una
atmosfera d'oxigen, una tasca llarga i complexa que es podria realitzar
mitjançant enormes cultius d'algues i microorganismes.
Existeixen,
també, teories que analitzen la possibilitat d'emprar el pas de grans cometes o
asteroides per anar desviant progressivament l'òrbita de la Terra, allunyant-la
del Sol a mesura que aquest creixi. Ara per ara, això no són res més que papers
amb hipòtesis i càlculs. Però, qui sap? Si sobrevivim suficient com a
civilització, ves a saber la tecnologia que tindrem d'aquí a 2, 6, o 20 mil
anys.
Però millor que
anem a pams, i intentem intel·ligentment escapar de la nostra pròpia amenaça.
És clar que cada dia posem més en dubte el qualificatiu d'intel·ligent, per a
l'única espècie viva coneguda que té pressa per arribar a l'extinció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada