Marxa en Hawking, però ens deix la seva bomba de rellotgeria

Ens ha deixat la figura científica més bèstia des d’Einstein.

Stephen Hawking. Astrofísic. Investigador. Pensador. Divulgador. Irònic. Inspirador. Malalt terminal. Supervivent. Lluitador.

S’ens acabarien els noms i adjectius per descriure aquest físic britànic, que va ser diagnosticat d’ELA (Esclerosi Lateral Amiotròfica) quan tenia 21 anys i a qui li donaven una esperança de vida molt curta (va morir finalment als 76 anys).

La imatge que tenim d’ell està associada a la cadira de rodes, amb el cap recolzat de costat, la seva expressió facial immòbil, i l’ordinador que sintetitzava la seva veu.

La lectura de qualsevol dels seus llibres o articles ens ajuda a descobrir l’home, no només al científic. Els seus textos estan plens d’anècdotes, i d’humor amb aquell toc britànic tan característic. I és que es fotia de tot i de tots. També d’ell mateix. Aparentment, mai no es va tenir pena, i això el va convertir en un gladiador en la lluita contra l’enfermetat.

Què ens va aportar científicament Stephen Hawking? Intentaré resumir breument algunes de les seves grans contribucions.

En primer lloc, va ser un defensor de la teoria del Big Bang. Avui a tots ens sona aquest nom, i el relacionem sense dubtar amb el naixement del nostre univers. Però no sempre va ser així, i durant la primera meitat del segle XX va haver molt debat sobre si aquella revolucionària hipòtesi que descrivia una expansió extraordinària de l’espai podia ser certa. Ell NO va crear la teoria, però es va convertir en un dels seus suports en èpoques més modernes.

Us haig de dir que és deliciós com Hawking parla del Big Bang en moltes de les seves publicacions (internet és plena d’articles de lliure accés). Relata l’inici del cosmos com qui estigués narrant una escena quotidiana que contemplés. El seu llenguatge és, alhora, planer i precís. No en va se’l considera un magnífic divulgador. Ell volia arribar a tothom i transmetre la passió que sentia per la ciència.

En segon lloc: actualment disposem de 2 teories físiques que ens expliquen, aparentment, la natura. Per un costat, la relativitat general d’Einstein, que descriu el comportament del cosmos a gran escala. Per un altre, la mecànica quàntica, que emprem per entendre la natura a petita escala, a nivell de les partícules subatòmiques.

Totes 2 teories són espectaculars, en el que ens diuen, en com quadren amb tot allò que observem. També en les prediccions que fan i en com les hem anat comprovant una rere altra.

Però el problema és que aquestes teories no sumen. No mesclen. És com l’aigua i l’oli. Cadascuna és bona per ser utilitzada en un context determinat, però no les podem intercanviar i utilitzar qualsevol d’elles indistintament.

És un enorme problema. Perquè això ens indica que no hem arribat pas al final. Que ha d’existir un nou marc físic capaç de donar-nos la resposta en qualsevol situació. Que ha de venir una revolució, com va ser la de Newton, o la d’Einstein.

Hawking va treballar moltíssim en aquesta anomenada unificació, cercant una teoria que combinés la quàntica amb la relativitat. I ho va fer des de l’òptica de la gravetat, que no deix de ser la punta de l’iceberg que indica que quelcom no va bé: per un costat, la gravetat, en relativitat general, ja no és una força i es converteix “simplement” en una deformació de l’espai-temps (l’exemple que sempre poso de la tela elàstica sobre la qual posem una bola pesant: la tela és l’espai-temps, i l’enfonsament de la tela és la gravetat); per un altre, la quàntica ens mostra la gravetat com un camp (una força) provocat per unes enigmàtiques partícules anomenades gravitrons, i que encara no hem pogut detectar.

Els estudis de Hawking sobre l’anomenada gravetat quàntica potser seran la base sobre la que la revolució de la física que ha de venir se sustentarà.

Els forats negres. Per suposat, Hawking va desenvolupar molt de coneixement sobre aquests espectaculars objectes. I una de els seves enormes contribucions va ser destrossar la imatge que es té dels forats negres com bèsties invencibles. Hawking va predir que els forats negres s’evaporen, a través d’un procés d’emissió de radiació (anomenada radiació de Hawking).

L’evaporació dels forats negres no s’ha pogut comprovar experimentalment encara (raó per la qual Stephen Hawking no ha guanyat el Nobel), i poster trigarem molts anys en poder-ho fer.

El procés d’evaporació és lentíssim en el cas dels forats negres que estem acostumats a detectar al cosmos. Estem parlant que un forat negre típic pot necessitar més temps que la vida actual de l’univers en desaparèixer, evaporat. Però Hawking també ens diu que han d’existir altres tipus de forats negres molt més petits, que no provinguin de la mort d’estrelles. Tan petits com milímetres, o menys. En aquest cas, els forats negres s’evaporen amb temps molt menors, i de fet la radiació que desprèn el procés potser podria ser emprada, en el futur, com un gegantí generador d’energia (gegantí no pas per la mida, sinó per la capacitat de produir energia).

Com deia a l’inici de l’article, Hawking va inspirar. I va crear frases magnífiques, amb el seu toc irònic.

Com quan explicava que en una conferència que havia de donar al Japó li van demanar que no incidís en el possible col·lapse de l’univers en el futur per no perjudicar a la borsa del país. Ell va contestar que recomanava a tothom qui estigués preocupat per les seves inversions que no patís, que encara era una mica massa d’hora per vendre.

O la que diu que “si penses que has caigut dins un forat negre, lluita. Segur que hi ha una sortida”. Una declaració plena de segones intencions.

Durant un temps, Hawking es va mostrar molt caut respecte a significar la nostra existència a possibles civilitzacions alienígenes. Ves a saber quines intencions tindrien, els receptors! Però en els darrers anys va anar canviant d’opinió, i finalment es va convertir en un impulsor de la cerca de vida intel·ligent. Quan se’l preguntava sobre la possibilitat que els governs (americà o britànic) ens estiguessin amagant durant anys suposades visites d’ET’s, ell contestava que “s’hauria d’admetre que això, els governs, ho estarien fent extraordinàriament bé, molt millor que qualsevol altra cosa que fan”.

Les terribles limitacions que li va comportar l’enfermetat es van convertir en les seves aliades. El van obligar a fer funcionar la matèria gris com pocs altres. Els seus jocs mentals, exercicis de deducció que tenien el seu laboratori dins del cap, van seguir, potser de forma obligada per les circumstàncies, l’esport que ja havia practicat el mateix Einstein: pensar, alliberat de la molèstia d’experimentar.

Símbol de la resistència. Rebel. Provocador.

Soc dels que creu que fa temps que s’ha acabat el personalisme a la ciència. El coneixement actual és tan enorme, requereix tanta especialització, que ja no poden existir figures com Galileu, Newton, o Einstein. Les revolucions científiques vindran avalades per grups multidisciplinars i nombrosos, segurament també multiculturals.

En aquest sentit, Stephen Hawking ha estat, potser, el darrer.

La rutina segueix, i en poc temps semblarà que l’hem oblidat, que hem passat pàgina i que ja forma part del passat. Però la bomba de rellotgeria que ens ha deixat seguirà fent tic-tac. I quan finalment detectem que sí, que els forats negres emeten radiació i es poden evaporar, la seva figura explotarà i brillarà de nou.

Segur que per a aquell moment, Hawking hagués tingut una frase irònica preparada, que encara resultaria més graciosa pronunciada pel to pla i metàl·lic del seu ordinador.