Dins sa teva mà veig
tots els camins.
Em porten a llocs
on no he estat mai.
Com el teu cos nu,
tanta llum, tanta pau.
D'on surt tot aquest temps.
Tant me fa, dius "tant me fa".
Energia fosca.
Tu tens la llum
de totes les coses.
Energia fosca, El Petit de Cal Eril 2019.
L’univers s’expandeix,
i no hi ha res que puguem fer. Només contemplar-ho i intentar entendre el per
què. Ah, i escriure un disc.
El cosmos era un
lloc bastant avorridot a començaments del segle XX, quan tothom creia que era
estàtic. Però vet aquí que el genial Einstein va formular la relativitat
general, que explica com funciona la gravetat, i el resultat de l’aplicació de
la nova i revolucionària teoria a l’univers donava com a resultat que aquest no
podia ser estàtic, i que s’havia d’expandir o contraure.
Suposo que el
mateix Einstein va quedar tan sorprès que no s’ho va creure. Potser per primer cop,
i únic, a la seva vida va dubtar de les seves fórmules, i les va obligar
artificialment a produir un univers estàtic. Les va modificar introduint una
constant cosmològica que evitava el dinamisme del cosmos.
Varen ser altres
físics, com ara George Lemaitre, un clergue blega, que emprant les equacions d’Einstein
van veure que allò no podia ser, que l’univers no podia ser estàtic, i que les
fórmules deien la veritat, per sorprenent que semblés.
Poc a poc, la
imatge d’un univers en moviment es va anar estenent entre la comunitat
científica. I la confirmació va arribar l’any 1929. Aquell any, Edwin Hubble
publica un famosíssim article en el que demostra l’expansió de l’univers en
base ja no a prediccions, sinó a resultats experimentals.
L’astrònom
americà observà galàxies, i en mesurà 2 propietats. Per una banda, la velocitat
a la que es mouen, apropant-se o allunyant-se de nosaltres. Això va ser
possible gràcies als químics que, molt abans, havien descobert que cada element
químic deixava una empremta única en la llum que emetia quan s’escalfava en el
laboratori. Aquesta empremta, en forma de bandes fosques dins l’espectre de la
llum (la llum descomposta per un prisma) era deguda a la radiació que era
robada per l’element químic en qüestió quan la utilitzava per excitar els seus
electrons.
De forma similar
a com el so d’una moto canvia el to quan s’apropa i després s’allunya de
nosaltres, passant de l’agut al greu, la llum també està sotmesa a un efecte
semblant. Quan la galàxia en qüestió s’apropa, la seva llum apareix desplaçada
cap al color blau, que equivaldria al to agut del so. I quan s’allunya, veiem
la llum desplaçada al vermell. Doncs bé, observant com les bandes fosques, les
empremtes, dels principals elements químics de les estrelles quedaven mogudes
cap al blau o cap al vermell, es podia estimar la velocitat a la que aquella
galàxia es movia.
L’altra propietat
que en Hubble va mesurar va ser la distància. Emprant el mètode ideat per
Henrietta Swan-Leavitt, va emprar una classe d’estrelles variables, anomenades
Cefeides, per a calibrar la distància de les galàxies que observava.
El resultat va
ser un gràfic que dibuixava una simple línia en pendent. Una innocent línia
inclinada que, ni més ni menys, cridava deient-nos que l’univers s’expandia.
Sempre he emprat
l’exemple del globus per a explicar-ho, entenent, però, que és una
simplificació (que ningú no es pensi que el cosmos té forma de globus, eh?)
Suposem que
dibuixem, sobre la goma del globus, punts de color, que representaran les
galàxies. Si inflem el globus, observarem que tots els punts de color se
separen uns dels altres. De fet, ens podríem situar sobre un dels punts, i
veuríem que nosaltres estem immòbils mentre que són els demés punts que s’allunyen
de nosaltres. Potser, per un instant, ens podrà passar pel cap que som al
centre de l’univers, però ràpidament, i pensant en el globus, abandonarem
aquesta pretensiosa idea: qualsevol dels punts podria reclamar ser el centre,
qualsevol d’ells observarà el mateix.
Ara fixem-nos
com, en el globus, com més allunyat és un punt del nostre, més ràpidament s’allunya.
És un efecte de l’estirament de la goma del globus.
Doncs això és l’expansió
de l’univers. Tot s’allunya de tot (és una aproximació, ja que a “curta” escala
la gravetat guanya la partida a l’expansió i, per exemple, la gran galàxia d’Andromeda
s’apropa en via de col·lisió amb la nostra Via Làctia). I com més lluny és una
galàxia, la seva llum apareix desplaçada més cap al vermell. Aquesta és la
línia de Hubble, una relació increïblement simple entre la distància a la que
es troba una galàxia i la velocitat a la que sembla allunyar-se de nosaltres. A
doble distància, doble velocitat.
Observeu com he
dit “a la que sembla allunyar-se”.Hubble, al començament, va cometre l’error de
pensar que allò que mesurava eren velocitats. Però, en realitat, els punts de
color del globus no es mouen. Se separen perquè es crea goma entre ells, però
no pas perquè tinguin cap moviment propi. Per tant, el que mesurem són
velocitats aparents de les galàxies.
La confirmació de
l’expansió de l’univers va donar vida a la teoria del Big Bang. Si l’univers s’expandia,
era lògic pensar que rebobinant en el temps arribaríem a un moment de màxima
concentració de matèria i energia. Un moment zero.
Amb els anys, tot
aquest puzle ha anat encaixant d’una forma prodigiosa. Hem acumulat més
evidències de l’expansió, i del mateix Big Bang. Fins i tot hem arribat a
captar la llum de poc després del naixement de l’univers i a poder calcular la
seva edat.
Ens queden
detalls, sempre en quedaran afortunadament. Però hi ha un enigma que no podem
catalogar precisament de detall. Qui està inflant el globus?
Energia fosca és
el nom que els científics han posat a aquesta bufera.
És una energia
desconeguda, que encara no podem explicar. Tenim diverses hipòtesis sobre la
seva naturalesa, però hores d’ara cap d’elles és gens satisfactòria. Som
realment molt lluny de saber què és.
Des de finals del
segle passat, és a dir ahir, sabem que l’espai no només s’expandeix, sinó que
ho fa acceleradament. Al cap i a la fi, la recta de Hubble no ho és tan recta com ens pensàvem!
Això vol dir que
la bufera ha vençut la resistència de la goma del globus, i sembla que ja res no la podrà aturar. L’univers, aparentment, se seguirà expandint eternament.
La qüestió de l’energia
fosca és, doncs, una de les fronteres actuals de la ciència. Però no només de
la ciència. Ara també de l’art.
Estava jo
tranquil·lament escoltant als meus companys de El Suplement de Catalunya Ràdio
un dissabte, quan l’entrevista que li estava fent en Roger Escapa i la Núria Graham al Petit de Cal Eril va fer
que saltés del sofà.
En Roger li
preguntava al cantant sobre el motiu del títol del seu nou disc, Energia Fosca.
Innocentment, sense sospitar-ho, li deia a l’artista: “saps que els
diumenges tenim una secció de divulgació científica amb en Joan Anton on hem explicat algun cop
això de l’energia fosca?”
En Joan Pons, El
Petit de Cal Eril, interromp al Roger amb un “espera! Éreu vosaltres?”. I
explica que va escoltar un dels nostres programes de La Terra és Plana mentre
anava en cotxe. Un programa en el que parlàvem de l’energia fosca i l’expansió
de l’univers. En Joan va anotar-se ràpidament al seu mòbil algunes idees i
conceptes, i això el va inspirar en la composició del nou disc.
Jo no podia donar
crèdit, i de seguida em vaig intercanviar missatges de whats amb els companys
de Catalunya Ràdio. Quina il·lusió! Art i ciència! Què més podia demanar?
En l’entrevista,
el Petit de Cal Eril deia que ens hauríem de conèixer, cosa que activaré
ràpidament i amb molt de gust. En un moment donat va parlar fins i tot de pop quàntic. Ummm... crec que això m’enganxarà.
Com són les coses
de l’energia fosca, que el dia següent d’escoltar al Joan Pons jo dedicava
casualment el programa de La Terra és Plana a l’expansió de l’univers! Una
coincidència? O seran coses de l’energia fosca?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada