Una imatge sobre el joc de la vida i la mort a l'univers

Que estem realment fets de pols d’estrelles ja ho hem explicat en aquest blog en diverses ocasions.

Sense estrelles, com el nostre propi Sol, que fessin funcionar la poderosa màquina de crear nous elements químics, tot l’univers estaria format, monòtonament, per hidrogen, creat durant els primers instants del Big Bang, i, en menor proporció, per heli i potser liti.

És en el forn nuclear de l’interior de les estrelles on els àtoms es reordenen, i donen lloc a elements tan fonamentals per la vida com ara el carboni, l’oxigen, o el ferro. Si, el ferro també. Pensa en això: l’àtom de ferro que tens dins cada cèl·lula d’hemoglobina de la teva sang va ser forjat, sota temperatures brutals, en l’interior d’una estrella, fa milers de milions d’anys.

Però per a que les estrelles contribueixin a l’enriquiment de l’univers, han de afrontar un gran sacrifici. És en el moment de la seva mort quan poden alliberar tot aquest material, que potser un dia formarà planetes rocosos, i, qui sap, formes de vida.

Quan es parla de la mort de les estrelles, ressona en la literatura, de seguida, la paraula supernova. Efectivament, les supernoves són les morts violentíssimes d’estrelles. En una explosió de supernova, visible des de milers de milions d’anys llum de distància, quantitats ingents d’ingredients són avocats al cosmos, i en la pròpia explosió se’n creen d’altres (per exemple, el níquel, o el cobalt).

Però no totes les estrelles moriran d’aquesta forma tan violenta. Ho faran les molt massives, o bé les que tinguin una estrella companya, formant el que es coneix com a sistema binari, ben a prop seu, que les avoqui, per efectes de la gravetat, material fins a fer-les explotar.

El nostre Sol, estrella tranquil·la i que viu sense excessos, tindrà una mort molt més suau, tot i que això no serà pas cap consol per als que d'aquí uns 5.000 milions d'anys habitin la Terra. En la seva vellesa, el Sol s’inflarà com un enorme globus, engolint Mercuri, Venus i probablement el nostre planeta. Serà una gegant vermella, esgotant els seus darrers milions d’anys de vida.

Quan mori, el Sol deixarà escapar la major part de les seves capes més externes, incapaç ja de mantenir-les lligades. Sense més reaccions de fusió nuclear que pugui generar, el que quedi de l’estrella s’anirà apagant lentament. El Sol s’haurà convertit en el que es coneix com una nana blanca, que brillen només perquè estan molt calentes, però no perquè generin cap mena d’energia en el seu interior.

Aquest moment de la mort serà la contribució que la nostra estimada estrella farà a l’enriquiment de l’univers. Les capes expulsades s’expandiran al seu voltant, formant una espectacular i atractiva nebulosa planetària. Es coneixen amb aquest nom, perquè la seva forma circular s’assembla força a la figura d’un planeta.

Al cel nocturn tenim exemples fascinants de nebuloses planetàries. Més enllà de la seva bellesa, em fan sempre pensar en aquest joc de la vida i de la mort. Un joc amb fi inevitable, que fa que les estrelles retornin a l’univers allò que un dia aquest les hi va prestar, i, en fer-ho, ho retornin enriquit. Només així l’univers avança. Només així podran existir planetes, pedres, i formes de vida.

Aquesta és la fotografia que he fet aquest mes d’agost de la nebulosa M27, una planetària realment espectacular. Al seu centre, una petita estrella. Una nana blanca, que un dia va brillar potent i jove. L'intens color blau-verd, que he intentat capturar en la imatge, és degut a l’oxigen, que la mort de l’estrella ha alliberat. Oxigen manufacturat durant milers de milions d’anys, i que ara està a disposició per al gran mecano dels déus (el color vermell correspon a àtoms d'hidrogen).

 Imatge: nebulosa planetària M27, Dumbbell. Joan A. Català, des de Falset, agost 2013

Tornant a mirar la fotografia, no puc evitar pensar que nosaltres també juguem el mateix joc de vida i mort que les estrelles. Vivim de prestat, amb matèria que la natura ens lloga, i que espera recuperar més tard. Només podem pretendre enriquir-la, com a contribució i gratitud.

Però els humans podem enriquir-la com cap objecte inanimat de l’univers pot fer. A través de tot allò que cada dia  fem, i que, poc o molt, ha de servir per millorar la vida dels que venen després.