Què té el cel de Poblet?

“Joan, pots tornar a senyalar si us plau la constel·lació del Cigne?” em va demanar l’Alèxia, seguint atentament les explicacions que els donava amb el punter làser sobre constel·lacions , animals i guerrers mítics.

 

L’Alèxia i els seus pares formaven part del grup de 56 persones que, el passat dissabte, assistien a l’activitat que Sternalia organitza periòdicament a Poblet i que combina l’astronomia amb l’inqüestionable atractiu d’un monestir ple d’història.

En aquesta ocasió, vaig tenir l’oportunitat de, juntament amb l’Alexandre, dirigir l’observació.

El cel era espaterrant. Una Lluna joveníssima, de dies, s’havia post molt d’hora. Al cel, ni una ombra de núvols. Només estrelles. Estrelles, i la Via Làctia en tot el seu esplendor.

Els que em seguiu en aquest blog ja sabeu lo acostumat que estic a organitzar observacions de divulgació. Mira que n’he fet! Però hi ha quelcom a Poblet, al cel de Poblet, que ho fa tot diferent.

Ho vaig saber el primer cop que hi vaig anar, ara fa com un mes. I ho vaig confirmar dissabte.

Eren vora dos quarts d’una que em quedava sol a la immensa esplanada de l’heliport del monestir. El meu telescopi estava esgotant ja la poca bateria que quedava. Havia estat una sessió de divulgació magnífica per a qui us escriu, ja que els assistents no havien parat de fer preguntes i de mostrar signes de sorpresa i d’admiració front els objectes que van poder veure i les històries que vàrem compartir.

Mentre recollia el material, i el carregava al cotxe, feia balanç mental. Les meves sensacions eren molt bones, i estava personalment satisfet. Però hi havia quelcom més.

Quan inevitablement comparava la sessió realitzada amb altres que he organitzat o de les que he format part, arribava a la sorprenent conclusió que aquella sensació mig d’eufòria, que hauria de reprimir per seguretat mentre conduís de tornada cap a Falset, obeïa a quelcom més que la claredat d’aquell cel.

No. El que converteix el cel de Poblet en únic no es troba només dalt del cel.

La transparència del cel.

Sí, la nit era increïblement transparent i fosca. El cel extraordinari. Tan ple d’estrelles que, sense una bona preparació en el reconeixement de les constel·lacions s’hagués fet fins i tot difícil seguir-les. El monestir, promotor de l’activitat, i, per tant, molt sensible a les necessitats d’un esdeveniment com aquest, ha fet tot el possible per esmorteir qualsevol punt de contaminació lumínica propera.

He vist cels millors? És clar que si. Però, ... quantes nits clares ens proporcionarà la Conca de Barberà a l’any vers les que es podran obtenir al Pirineu? El cel que vaig veure dissabte és segurament, per a la majoria de les persones, un dels millors cels que potser mai hauran vist. Impressionant fins i tot per a mi, us ho dic de debò.

L’indret.

Podria dir que el monestir és un escenari fantàstic per a aquesta activitat, però tractar al monestir d’escenari seria no fer-li justícia. Ben bé al contrari, serien les estrelles i aquell cel magnífic els que formarien l’escenari ideal per al gran monestir, l’autèntic focus d’interès. És la figura imponent dels seus murs, i el silenci i recolliment del seu recinte. És la sensació que un sent dins del sobrecollidor temple.  I és, també, el pes de la molta història del nostre país que s’hi amaga.

El lloc concret on s’organitza l’observació és a l’esplanada de l’heliport. Un espai diàfan, exuberantment gran, capaç d’acollir varis grups nombrosos de persones a l’hora, distribuint-los sense que els grups es molestin uns als altres. Però, sobre tot, amb una visió de 360 graus d’horitzó a horitzó. Brutal. És el somni de qualsevol aficionat a l’astronomia. Un lloc excel·lent per a la divulgació.

L’impuls divulgador i científic.

El monestir, amb el lideratge del seu prior, que decideix impulsar una activitat com aquesta. Que té la visió de sumar ciència i història. Que convida, així, a l’apropament de la gent al monestir habitat més gran d’Europa. I que, aprofitant les especials característiques de l’indret, ens apropa, també, al cel. Curiosament, el mateix objectiu que devien tenir aquells que van promoure, fa centenars d’anys, la seva construcció.

I que tira endavant un acord amb Sternalia, companyia especialitzada en divulgació científica, per a convertir una idea en realitat.

Guardada la darrera caixa de material al maleter del cotxe, i rodejat de foscor i silenci, vaig donar un darrer cop d’ull a les estrelles.

Allà dalt, una fugissera va creuar el cel, deixant un rastre lluminós que va durar uns instant dins la meva retina.

Aquelles, que ens havien sorprès durant tota la nit, eren les primeres, l’avantguarda de la pluja d’estels de l’agost que tindria el seu màxim uns dies després, i que no havien volgut perdre l’oportunitat d’adornar un cel molt especial.

El cel de Poblet.