Una improvisada imatge del cometa ISON, amb l'ajut de la sort

Era la segona nit en una mateixa setmana que la cosa pintava malament, i el cel s’ennuvolava com per art de màgia (negre) davant els meus nassos. No valia la pena muntar el telescopi, i el millor que podia fer era intentar dormir unes horetes abans d’agafar el tren de tornada.

El viatge en tren des de Sant Cugat a Falset entre setmana és tot un sacrifici. El cotxe és un bé preuat que deixo per a les necessitats de la família. Tres hores pel cap baix de recorregut, incloent el bus que fa el servei de taxi entre l’estació de Falset-Marçà i el poble, per arribar allà a les 11 de la nit. Pel davant, una nit quasi sense dormir, per a preparar-ho tot de cara a la matinada. Bé, no passa res, el cometa ISON s’ho val, no?

 

És clar que anar-hi a cegues és molt arriscat. Així que aquesta setmana he aprofitat que la meva mare hi era. Un “cóm està el cel avui?” ha estat els dos cops la pregunta que he fet al sortir de la feina al vespre. Temps just per canviar-se, agafar quatre coses, i començar el desplaçament.

 

El cometa ISON és un objecte que ha despertat un enorme interès en els darrers mesos. Descobert fa cosa d’un any, ISON passarà per primera vegada pel seu punt més proper al Sol a finals de novembre, esdeveniment que, amb alguns cometes primerencs, pot acabar en un autèntic espectacle visible per a tothom.

 

Això si el cometa sobreviu, és clar. Ja deia en el darrer article que s’obren varis escenaris possibles, incloent la desintegració d’aquesta roca viatgera, devorada per la intensa calor del Sol.

 

El dia 28 d’aquest mes de novembre ISON atacarà la part més arriscada del seu viatge. Llavors no el podrem veure, perquè ens l’amagarà el Sol. Però si sobreviu, passats uns dies, quan surti per l’altra banda de la nostra estrella podria mostrar una gran cua de material volatilitzat, que lluiria intensament. Un cometa dels de pel·lícula, vaja.

 

A començaments de setmana vaig decidir que tenia pocs dies per intentar capturar-lo abans del seu pas pel Sol. D’aquesta forma, tan si després es convertia en un cometa famós com si passava sense pena ni glòria, jo ja el tindria caçat.

 

El primer intent va ser un desastre. El cel clar que la meva mare contemplava al vespre i que em decidia a iniciar el desplaçament va amenaçar núvols en quan hi vaig arribar. Una bona estona per muntar el telescopi, la càmera, i tota la parafernàlia, sopar una mica, i intentar dormir un parell d’horetes, esperant que a la matinada la sort hagués canviat.

 

Un viatge en tren com aquest et dóna temps per pensar molt. Un cometa, quan està tan a prop del Sol, es mou ràpidament pel cel, de forma que calcular l’exposició fotogràfica adequada no és trivial. Tothom vol aconseguir aquella foto en la que tant cometa com les estrelles de fons apareixen estàtiques. Però els cometes no són precisament la meva especialitat, i eren molts els dubtes que tenia sobre cóm abordar la sessió.

 

A les 3:30 de la matinada va sonar el despertador. La sortida a la terrassa va ser descoratjadora. El cel estava totalment encapotat, de color gris. Ni rastre d’estrelles.

 

Una mica més de mal dormir, i som-hi una altra vegada a les 5. Res a fer. Tocava reconèixer la mala sort, desmuntar tot l’equip, i preparar-se per agafar el tren de tornada de les 7.

 

Cada dia, el cometa ha anat guanyant lluentor, i ja és visible a ull nu des d’un lloc fosc. L’expectació és gran, i tota la setmana el twitter ha anat ple de fotografies de l’ISON fetes des d’arreu. Quan les observava, mig adormit al tren de tornada, pensava que potser tindria sols una oportunitat més abans de final de novembre Conjugar família, feina i cometes no és gens fácil.

 

“Està clar, sí, ... però ara veig algun núvol petit”. Mentre escoltava per telèfon l’informe de la meva mare, valorava les opcions. Feia dos dies del fiasco anterior, i encara arrossegava cansament i son. La previsió meteorològica anunciava pluges per al cap de setmana, de forma que les possibilitats es reduïen. “Molt bé, mama. Vinc”.

 

I allà tornava a ser. Cansat però il·lusionat. A pesar dels núvols.

 

A la vista del cel tapat, la decisió de no muntar el telescopi em va semblar correcte. El pla seria esgotar la darrera possibilitat a partir de les 4 de la matinada, i esperar que el cel s’hagués obert. 

 

Llavors jo no ho sabia, però tenia un aliat que m’ajudaria. L’omnipresent vent de les terres de l’Ebre va bufar amb força durant tota la nit. Quan a la matinada vaig sortir a la terrassa, els últims trossets de núvols estaven sent escombrats ràpidament, i el cel apareixia ple d’estrelles, amb el planeta Júpiter brillant intensament. Quasi no m’ho podia creure.

I en aquell moment ha començat tota una tirallonga interminable de problemes tècnics. Components que mai no han fallat, es penjaven i m’obligaven a tornar a començar tedioses rutines de preparació. Ben pensat, segurament el meu cansament m’ha degut jugar una mala passada, i és més que probable que hagi comés errors en la manipulació de tant cable i equipament.

 

A les 6 del matí ja sabia que tindria només uns 45 minuts abans el dia no comencés a clarejar. Poc temps per a aconseguir la desitjada fotografia.

 

I, com el final d’una pel·lícula, tot ha encaixat, no sé encara com. Els problemes han desaparegut, i la pantalla de l’ordinador ha mostrat la primera imatge de l’ISON. Mort de fred he anat contemplant com desfilaven imatge rere imatge.

 

De forma improvisada he capturat una d’aquelles pantalles amb el meu mòbil, per a piular pel twitter, tal era la meva satisfacció. La imatge, que adjunto, és, per tant, la fotografia d’una fotografia, i té tots els defectes del món, entre ells els reflexos de la pantalla. La bona l’hauré d’obtenir, espero, en els propers dies, treballant amb les imatges originals de la sessió, capturades i ben guardades a l’ordinador. Poc m’imaginava, però, que la piulada que he fet a primeres hores del matí despertaria tant d’interès.

La tornada en tren ha estat un trajecte dels més dolços que recordo. Molt cansat, però enormement satisfet.

 

Ara cal esperar a veure què fa aquest ISON. Tota l’atenció està posada en les dues primeres setmanes de desembre, quan el cometa es podria convertir, si tenim un xic de sort, en un espectacle al cel del vespre.

Un xic de sort. Me l’hauré gastada tota, la sort? Espero que encara en quedi una mica. Serà qüestió d’estar atents.