Aquest podria ser
el titular sensacionalista dels mitjans
de comunicació d'un planeta llunyà. Els seus científics acabarien de detectar
marcadors a l'atmosfera de la Terra que els indicarien que segurament hi ha
vida. Sí, és clar, ells no en dirien "la Terra". Molt probablement,
el nostre estimat planeta rebria algun nom molt menys poètic, ple de sigles i
números.
Però ens podem
preguntar: seria possible aquest descobriment? És a dir, el nostre planeta,
observat des de distàncies remotes podria mostrar signes d'estar habitat? De
fet, respondre a aquesta qüestió és clau, ja que si pretenem buscar rastre de
vida en altres planetes primer hem de saber què hem de buscar. I la millor forma
d'aprendre és estudiar cóm es veuria el nostre propi planeta si el miréssim des
de lluny.
Això és el que va
fer la sonda Galileu l'any 1990. En el seu viatge cap a Júpiter, els seus instruments es van girar i
van mirar a la Terra.
I què varen
veure? Doncs el que es coneix com a marcadors biològics, signes, en l'atmosfera
del nostre planeta, que indiquen vida. Els
mateixos marcadors que ara nosaltres estem intentant trobar en multitud de
planetes que orbiten altres estrelles.
Els principals
marcadors de la vida són la presència d'oxigen i de metà. Aquests dos gasos són
incompatibles entre sí a mig termini, i al llarg dels anys es combinen. De fet,
l'oxigen és el gas oxidant per excel·lència, i el metà és fortament reductor.
Una mescla explosiva.
Una atmosfera que
contingui a l'hora oxigen i metà requereix mecanismes que vagin reposant les quantitats
dels dos gasos tal com van desapareixent fruit de la seva combinació. A la
Terra, aquests mecanismes són, entre d'altres, la fotosíntesi que genera
oxigen, i el metabolisme animal, que genera metà. Sense vida, en pocs milers o
milions d'anys, l'oxigen i el metà desapareixerien. L'excés d'oxigen que
quedaria després de destruir el metà es combinaria gradualment amb molts altres
compostos, formant minerals i fixant-se al sòl.
La detecció de
vapor d'aigua a l'atmosfera és, també,
un bon indici, però per ell sol no assegura l'existència de vida.
La sonda Galileu
va detectar aquests gasos sense masses problemes. Tot i això, hem de pensar que
es trobava molt a prop de la Terra si ho
comparem amb les enormes distàncies que ens allunyen dels planetes d'altres sistemes solars. En
aquest sentit, estem just a les beceroles de la investigació. Els nostres
instruments, ja sigui des de la superfície de la Terra o des de l'espai,
comencen just ara a detectar les primeres molècules en les atmosferes de planetes
llunyans (a varis anys llum de distància).
Ja us podeu
imaginar que aquests estudis són molt complicats. A tanta distància, el planeta
en qüestió no és observable directament, i només ho és la llum que arriba de
l'estrella al voltant de la qual gira. Però
una petitíssima part d'aquesta llum prové del planeta: és la llum que aquest
reflexa del seu sol. El "truc" està en aconseguir "restar"
la llum de l'estrella, de forma que puguem quedar-nos només amb la llum que el
planeta ens envia. A partir d'aquesta tènue
llum es pot intentar la recerca de
traces d'elements químics, com ara el metà o l'oxigen. Tot plegat
bastant complicat. Però s'està fent.
La combinació que
es busca és la d'un planeta de tipus terrestre (és a dir, rocós), que orbiti la seva estrella a una distància tal que l'aigua pugui existir en forma
líquida, i que en la seva atmosfera es
puguin identificar marques de gasos incompatibles (oxigen i metà).
Tenint en compte
que a penes fa uns pocs anys que hem començat a poder realitzar aquest tipus
d'estudis, i que els propers temps ens portaran avenços de la tecnologia, en
forma de nous telescopis espacials i equipaments de detecció, no crec que triguem
pas gaire en poder escriure titulars tan inspiradors com el que encetava aquest
article.
I descobrir
oxigen i metà serà suficient com per a assegurar que allà hi ha vida?
Probablement no. Perquè tots dos gasos poden estar presents deguts també a fenòmens
geològics (vulcanisme per exemple, que alliberaria metà). El que es tractaria seria de comprovar l'existència
d'aquests gasos en proporcions estables durant alguns milions d'anys. Això sí
que seria un bon indici.
Ja veiem, doncs, que ens haurem de conformar en
sospitar l'existència de vida més que en certificar-la. Però això ja serà molt. I estic segur que, en qualsevol
cas, aquesta sospita serà suficient com per a obrir els telenotícies i emplenar
les primeres planes dels diaris.
Potser, mentre
esperem aquest moment, algun ésser intel·ligent està estudiant amb molt d'interès la llum provinent
del nostre Sol i de la Terra. És possible que hagi detectat ja les pistes de la
vida. Però difícilment podrà imaginar l'enorme diversitat i espectacularitat
que allò que s'anomena vida ha generat en el nostre planeta.
M'han comentat sobre els temes que tractes, i m'han semblat molt interessant. M'agradaria saber si seguiràs donant conferències. És molt interessant, moltes gràcies!!!
ResponEliminaMoltes gràcies pel teu comentari iinterès.
ResponEliminaSí, habitualment faig xerrades i conferències. La propera serà a Sant Cugat, el 14 de maig a les 20 hores, al Museu del Monestir. Es titula "Viatjant en el temps cap al Big Bang"