Al planeta Terra hi podria haver vida!

Aquest podria ser el  titular sensacionalista dels mitjans de comunicació d'un planeta llunyà. Els seus científics acabarien de detectar marcadors a l'atmosfera de la Terra que els indicarien que segurament hi ha vida. Sí, és clar, ells no en dirien "la Terra". Molt probablement, el nostre estimat planeta rebria algun nom molt menys poètic, ple de sigles i números.

Però ens podem preguntar: seria possible aquest descobriment? És a dir, el nostre planeta, observat des de distàncies remotes podria mostrar signes d'estar habitat? De fet, respondre a aquesta qüestió és clau, ja que si pretenem buscar rastre de vida en altres planetes primer hem de saber què hem de buscar. I la millor forma d'aprendre és estudiar cóm es veuria el nostre propi planeta si el miréssim des de lluny.

Això és el que va fer la sonda Galileu l'any 1990. En el seu viatge cap a  Júpiter, els seus instruments es van girar i van mirar a la Terra.

I què varen veure? Doncs el que es coneix com a marcadors biològics, signes, en l'atmosfera del nostre planeta, que indiquen vida. Els mateixos marcadors que ara nosaltres estem intentant trobar en multitud de planetes que orbiten altres estrelles.

Els principals marcadors de la vida són la presència d'oxigen i de metà. Aquests dos gasos són incompatibles entre sí a mig termini, i al llarg dels anys es combinen. De fet, l'oxigen és el gas oxidant per excel·lència, i el metà és fortament reductor. Una mescla explosiva.

Una atmosfera que contingui a l'hora oxigen i metà requereix mecanismes que vagin reposant les quantitats dels dos gasos tal com van desapareixent fruit de la seva combinació. A la Terra, aquests mecanismes són, entre d'altres, la fotosíntesi que genera oxigen, i el metabolisme animal, que genera metà. Sense vida, en pocs milers o milions d'anys, l'oxigen i el metà desapareixerien. L'excés d'oxigen que quedaria després de destruir el metà es combinaria gradualment amb molts altres compostos, formant minerals i fixant-se al sòl.

La detecció de vapor d'aigua a  l'atmosfera és, també, un bon indici, però per ell sol no assegura l'existència de vida.

La sonda Galileu va detectar aquests gasos sense masses problemes. Tot i això, hem de pensar que es trobava molt a  prop de la Terra si ho comparem amb les enormes distàncies que ens allunyen dels planetes d'altres sistemes solars. En aquest sentit, estem just a les beceroles de la investigació. Els nostres instruments, ja sigui des de la superfície de la Terra o des de l'espai, comencen just ara a detectar les primeres molècules en les atmosferes de planetes llunyans (a varis anys llum de distància).

Ja us podeu imaginar que aquests estudis són molt complicats. A tanta distància, el planeta en qüestió no és observable directament, i només ho és la llum que arriba de l'estrella al voltant de la qual gira.  Però una petitíssima part d'aquesta llum prové del planeta: és la llum que aquest reflexa del seu sol. El "truc" està en aconseguir "restar" la llum de l'estrella, de forma que puguem quedar-nos només amb la llum que el planeta ens envia. A partir  d'aquesta tènue llum es pot intentar la recerca de  traces d'elements químics, com ara el metà o l'oxigen. Tot plegat bastant complicat. Però s'està fent.

La combinació que es busca és la d'un planeta de tipus terrestre (és a dir, rocós), que orbiti la seva estrella a una distància tal que l'aigua pugui existir en forma líquida, i que en la  seva atmosfera es puguin identificar marques de gasos incompatibles (oxigen i metà).

Tenint en compte que a penes fa uns pocs anys que hem començat a poder realitzar aquest tipus d'estudis, i que els propers temps ens portaran avenços de la tecnologia, en forma de nous telescopis espacials i equipaments de detecció, no crec que triguem pas gaire en poder escriure titulars tan inspiradors com el que encetava aquest article.

I descobrir oxigen i metà serà suficient com per a assegurar que allà hi ha vida? Probablement no. Perquè tots dos gasos poden estar presents deguts també a fenòmens geològics (vulcanisme per exemple, que alliberaria metà).  El que es tractaria seria de comprovar l'existència d'aquests gasos en proporcions estables durant alguns milions d'anys. Això sí que seria un bon indici.

Ja veiem,  doncs, que ens haurem de conformar en sospitar l'existència de vida més que en certificar-la. Però això ja serà molt. I estic segur que, en qualsevol cas, aquesta sospita serà suficient com per a obrir els telenotícies i emplenar les primeres planes dels diaris.

Potser, mentre esperem aquest moment, algun ésser intel·ligent està estudiant amb molt d'interès la llum provinent del nostre Sol i de la Terra. És possible que hagi detectat ja les pistes de la vida. Però difícilment podrà imaginar l'enorme diversitat i espectacularitat que allò que s'anomena vida ha generat en el nostre planeta.