Tot estava en
silenci. Un imponent i esfereïdor silenci que ho dominava tot. Feia poques
hores que acabava de passar una tempesta de sorra, que a penes s’havia pogut
sentir. Sorra vermellosa per tot arreu, miressis on miressis. Sorra i silenci.
Dalt d’un cel,
ara destapat, lluïa un Sol esmorteït, els rajos del qual no podien escalfar
gaire les baixíssimes temperatures.
Feia molts anys
que era allà, immòbil i freda. Recoberta de l’omnipresent sorra vermella, la
sonda Viking I s’havia convertit en ferralla, en un monument del que un dia va
ser la missió més pionera i fantàstica de la NASA. Aquell enginy
havia arribat a Mart l’any 1976, i havia funcionat de forma excel·lent, fins
que una errada en les seqüències d’ordres transmeses des de la Terra havia fet
que la seva antena parabòlica apuntés cap a terra. Allò va significar la fi del
contacte i l’aïllament de la sonda, que devia seguir funcionant durant alguns
anys més, esperant, cada segon de cada dia, tornar a escoltar el familiar beep que
la tornés a connectar amb els humans.
Però aquell
senyal mai no podia arribar. Ni tan sols les desesperades ordres enviades des de
la Terra per corregir l’error d’orientació de l’antena.
Aquell era un dia
com un altre, allà a la Chryse Planitia de Mart, la planura daurada. Un
espectacle impressionant, si no fos perquè la Viking no el podia gaudir. O
potser sí. El seu generador d’energia nuclear devia estar a les últimes, però
amb sort encara mantenia vius alguns dels sistemes d’abord. Si hagués estat
així, la Viking viuria, aquell dia com un altre, una experiència única. La
darrera de la seva vida, que la faria recordar el seu naixement en el planeta
de cotó blanc i tons blaus. Era el 4 de juliol de l’any 1997.
Va començar com
un petit llamp de llum dalt del cel, quasi imperceptible. Si Mart hagués tingut
una atmosfera tan densa com la nostra, potser s’hagués escoltat un fort tro.
Però el feble aire del planeta no permetia la transmissió de so algun.
Uns segons més
tard, una forma indeterminada al principi es podia distingir al cel.
Ràpidament, aquella forma es va anar fent gran a mida que s’apropava a la
superfície. A pocs metres d’alçada, el paracaigudes es va desprendre, i en qüestió
de pocs segons, aquella cosa va tocar terra. I ho va fer prou violentament,
aixecant una gran polseguera (vermella). I va rebotar. Amb el cop, es va
enlairar, molt a munt, de nou al cel. I va tornar a caure.
Rebotant sobre un
gran coixí, la sonda Pathfinder arribava a Mart després un viatge de 7 mesos.
Aquella forma d’aterrar, poc elegant en comparació amb la tecnologia que
l’enginy transportava, havia funcionat exquisidament bé, i després d’uns quants
salts, la sonda va quedar en repòs.
La Pathfinder era
la primera missió a Mart que incloïa un ròver, un petit robot sobre 4 rodes.
També era la primera d’un seguit de missions que tenien, com a requisit, el
poder arribar a Mart amb una fracció del cost que havien costat les dues sondes
bessones Viking.
La crisi havia
arribat a la NASA. Els diners ja no fluïen com abans. Ah, que lluny quedaven aquells
temps del programa Apollo! En la dècada dels 60, la nació sencera s’havia
abocat a la carrera espacial, en una competició de tecnologia i d’orgull amb l’Unió
Soviètica. Per més que feien, els americans quedaven segons i eren així
ridiculitzats pels soviètics. El primer satèl·lit, i el primer home en òrbita
van ser jugades mestres d’aquests, i els americans feien el que podien que
seguir-los d’aprop. Però el discurs de Kennedy de l’any 1962, en el que comprometia
que el seu país posaria l’home sobre la Lluna abans no acabar aquella dècada
havia estat l’impuls que la indústria americana necessitava per posar-se definitivament
capdavantera de la carrera. Les missions Apollo es van succeir, una rere l’altre,
en qüestió de pocs anys, i un abans del termini fixat per aquell visionari
president, Armstrong i Aldrin caminaven sobre la Lluna.
Aquella fita
havia guanyat el favor de l’opinió pública i, per tant, dels polítics. L’exploració
de l’espai es va convertir en una prioritat.
Però amb el pas
dels anys les pressions varen anar creixent per a retallar els enormes
pressupostos que aquelles aventures li costaven al contribuent. Als 90, era ja
impensable poder repetir missions tan costoses com les Viking, de forma que la
NASA es va proposar, textualment, fer més amb menys. Es tractava, per començar,
d’idear formes relativament barates d’arribar a Mart i explorar-lo.
Els Viking havien
aterrat a Mart després d’estar en òrbita al voltant del planeta. Fet així, l’aterratge
era més control·lable, especialment pel que fa a la seva velocitat. Però per a
les noves sondes, una posada en òrbita no era possible si es volia realment
estalviar, i els científics varen treballar per fer-les aterrar-la directament.
El repte era
immens. Aterrar directament significava passar d’una altíssima velocitat de
viatge interplanetari a zero, mantenint la sonda, i els seus delicats instruments,
sans i estalvis. Res similar s’havia provat, i el primer de tot va ser imaginar
quin sistema podia funcionar.
Així va aparèixer
la boja idea d’aterrar rebotant sobre un coixí, després que un paracaigudes i
la fricció de la pròpia atmosfera de Mart haguessin reduït l’enorme velocitat d’entrada.
Ens podem imaginar les cares de molts d’aquells científics, i després dels
directius de la NASA, quan la idea va ser exposada per primera vegada (es va
dir que era, simplement, una idea esbojarrada). Una cosa com un viatge
espacial, que requeria d’altíssima precisió, se la jugaria en els darrers
metres amb un sistema d’aterratge del més rudimentari i poc precís. No oblidem
que, rebotant es perdria tot possible control sobre el lloc final d’aterratge,
i els responsables de la missió haurien de triar la zona amb molta cura i
creuar els dits en el darrer instant.
Però la idea es
va obrir camí i es va implantar en la Pathfinder. Uns anys després, el mateix
sistema s’utilitzaria per les sondes bessones Opportunity i Spirit, també a
Mart. Totes elles uns èxits rotunds.
Posteriorment, la
sonda Curiosity necessitaria un nou disseny innovador per aterrar. A diferència
de les anteriors, que eren de la mida d’una joguina, d’un cotxet teledirigit,
la Curiosity tenia la dimensió d’un cotxe de debò. Era impossible fer-lo aterrar
rebotant.
Les neurones
creatives dels enginyers varen, llavors, donar llum a un altre increïble invent
de la tecnologia. Curiosity aterraria a Mart ajudat per una espècie de grua que,
a mode d’helicòpter, es mantindria quasi immòbil durant uns instants, a pocs
metres de la superfície, i baixaria la sonda amb uns cables, dipositant-la a
terra suament. Va ser un altre èxit.
I és que les
crisi promouen l’enginy.
En la història
encara jove de les missions espacials, els sistemes d’aterratge de les sondes
marcianes apareixen com a innovacions de primer ordre. Gràcies a aquests
invents arriscats, el programa d’exploració de Mart va poder seguir, amb els
ajustats pressupostos de la moderna NASA.
Actualment, dos
ròvers segueixen recorrent inspiradors paisatges marcians. La Opportunity, i la
Curiosity continuen enviant dades valuoses per poder entendre què li va passar
a un planeta que tenia aigua en abundància, en forma de rius, i una atmosfera
molt més densa que l’actual.
Gelades, esgotades
i abandonades, les Viking, però, guarden un profund secret. A les seves
entranyes, l’home hi va construir un petit laboratori per descobrir vida a
Mart. 30 anys després, els científics segueixen discutint sobre els resultats d’aquells
inconclusius experiments.
Si les màquines
poguessin parlar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada