La humilitat de la ciència en un món bidimensional

Cóm ha de ser el món vist des de les dues dimensions? Vist des d'un full de paper? I, encara més important, podríem aprendre alguna cosa útil, alguna lliçó, si poguéssim traslladar-nos a un món bidimensional?

Amb l'objectiu de respondre aquesta qüestió, vaig endegar, fa un temps, un experiment sense precedents, que espero algun dia pugui omplir alguns fulls dels llibres d'història. En aquest experiment vaig provocar canvis en el planeta Taquesplanes, un quasi desconegut món 2D, per estudiar cóm afectaven aquests esdeveniments als seus diminuts, però observadors, habitants.

Cóm bé sabeu, i si no ho hauríeu de saber, Taquesplanes és un espai ... perdó, he dit espai? Vull dir un pla, disculpeu. Doncs deia que és un pla bastant avorrit pels nostres estàndards, ja que no hi ha res. Bé, excepte els seus habitants, però que són tan petits que no els veiem.

El meu experiment va començar el dia que vaig plantificar, sobre de Taquesplanes, una taula. Una simple i vulgar taula de 4 potes, que jo movia repetides vegades, arrossegant-la amunt i avall. De tant en tant, aixecava la taula a l'aire, i la deixava caure de nou en un altre indret. I això vaig anar fent durant uns minuts  (uns minuts meus, és clar, ja que pels habitants de Taquesplanes el temps passa diferent i allò va significar alguns segles).

Passat aquell temps, vaig tenir accés a la ciència desenvolupada pels habitants de Taquesplanes. No em pregunteu com, perquè no us ho diré. Bé, de fet tampoc recordo ben bé cóm ho vaig fer. Ni tan sols recordo si ho vaig fer. Tant se val.  El fet és que tinc les teories científiques d'aquell món pla. Ni més ni menys que el resultat de segles d'observacions i investigacions dels científics més prestigiosos de Taquesplanes.

El descobriment, totalment inesperat i sorprenent, de 4 grans taques sobre el món dels taquesplanins va significar una veritable revolució del pensament, que fins a les hores havia estat aletargat a Taquesplanes. Per suposat, les 4 taques corresponien a  l'espai ocupat per la superfície de les potes de la taula, tot i que això, els habitants de Taquesplanes, no ho coneixien, és clar. Atrapats en el seu espai bidimensional, tot el que veien de la taula eren 4 taques fosques sobre el seu planeta pla.

Descobriments posteriors havien posat en evidència que les 4 taques es movien molt lentament (recordem que el temps passa molt més alentit en el món Taquesplanes). I, atenció, observadors com eren, ja en aquells remots temps, havien vist com les taques no es movien de qualsevol forma, sinó que ho feien tot seguint un patró curiós. Intel·ligents, els nostres admirats amics no varen trigar gaire en deduir algunes propietats bàsiques del moviment de les taques. El moviment d'una d'elles implicava el moviment de les demés. Les distàncies que hi havia entre les 4 taques es mantenien constants, sense importar la direcció del moviment. La precisió amb la que les distàncies es mantenien va donar lloc a una famosíssima teoria taquesplanina:  la conservació de les distàncies.

L'edifici matemàtic que varen desenvolupar al llarg dels anys no els permetia, però, preveure els moviments futurs de les taques. Després de molts estudis i discussions,  els més prestigiosos dels seus savis varen arribar a la dura conclusió que el moviment es produïa per atzar. Podien conèixer la situació  de les taques en un moment determinat, i comprovar que la teoria de la conservació de les distàncies es complia, però la natura els impedia predir els moviments futurs. Sí, el moviment per atzar devia ser, senzillament, una característica intrínseca de la natura.

I tan feliços eren amb la seva física, quan, a meitats del segle 45, una cosa extraordinària va succeir. Va succeir que les taques havien desaparegut, després de segles d'existència. La notícia va creuar el món de Taquesplanes com la llum, aixecant confusió i intensos debats (sí, ja sé que el verb aixecar no seria aplicable a aquest planeta en 2D, però és justament el verb que millor li pega a la frase). Fins i tot certs grups varen interpretar aquell esdeveniment com un presagi de la fi del món. La fi del món bidimensional.

En ple debat eren quan va tornar a passar. Uns exploradors varen portar la inesperada notícia de l'aparició de les taques en un llunyà racó de Taquesplanes. Allà s'hi varen desplaçar científics, i, efectivament, varen corroborar que les taques havien tornat. Seguien sent 4, i les distàncies entre elles eren les mateixes. Allò va catapultar la teoria de la conservació de les distàncies a principi bàsic i immutable de la natura.

La desaparició de les taques, i la seva aparició al cap d'un temps, es va anar repetint amb els anys. La conclusió més acceptada per la comunitat científica era que aquelles 4 taques havien existit sempre, però que antigament no havien tingut la tecnologia suficient com per detectar-les. Ara les detectaven, però no sempre, la qual cosa podia significar que els faltava encara tecnologia per poder detectar les taques quan aquestes adoptaven un estat determinat.

Anys abans que s'acabés el meu experiment, un excèntric científic de Taquesplanes sembla que havia postulat que quelcom havia de lligar les 4 taques, la qual cosa donaria explicació al principi de conservació de les distàncies. Aquest quelcom havia de ser un camp de forces desconegut i quasi invisible. La teoria, trencadora, havia causat un intens debat, que havia durant decennis.  Fins que un grup d'experimentadors havien detectat, emprant els millors instruments de mesura existents, el que semblava ser el misteriós camp que lligava les 4 taques. Es tractava d'una lleu pertorbació en l'espai que quedava entre les 4 potes. Ajà! devia haver exclamat l'il·lustre cietífic quan li varen portar les notícies de la detecció (i a continuació devia córrer a comprar-se un smoking i un corbatí per a cerimònia amb la que, segurament, l'homenatjarien).

El lector atent ja haurà deduït, com vaig fer jo quan vaig llegir els reculls històrics de Taquesplanes, que aquest estrany camp que havien detectat no era més que la feblíssima ombra que el tauler de la taula projectava sobre el seu món, justament entre les taques que representaven les potes.

En el moment en el que vaig poder llegir els seus compendis científics, els habitants de Taquesplanes havien avançat molt en el coneixement de la natura, amb uns principis i lleis que donaven resposta als fets observats:

·       - Les taques eren sempre 4. No eren possible altres configuracions.

·       - El principi de conservació del moviment era inviolable, i explicava les distàncies constants entre les taques.

·      -  No era possible conèixer la posició futura de les taques. Havien denominat aquest fet com el principi d'incertesa.

·      -  Les taques tenien dos estats fonamentals. Un d'ells, anomenat estat bàsic, podia ser detectat fàcilment. L'altre, anomenat estat immaterial, escapava detecció. Hi havia un intens debat sobre si allò era una limitació de la tecnologia de detecció, o més aviat es tractava d'un principi bàsic de la natura impossible de superar.

·      -  Les taques mudaven entre els dos estats, el bàsic i l'immaterial, i ho feien per atzar,  en una altra manifestació del principi d'incertesa.

·       - Existia un camp de forces, a penes mesurable, que omplia l'espai entre les taques, i que es creia era el responsable que aquestes es comportessin solidàriament.

No estava gens malament, tenint en compte la insignificança dels taquesplanins.

Recordo perfectament la sensació que vaig tenir al completar la lectura d'aquells treballs. Era, a l'hora, d'admiració i de compassió. Pobres ells! Limitats com estaven amb una visió de la realitat esbiaixada, troncada i parcial. Havien aconseguit deduir unes lleis que els permetien funcionar i explicar el que veien, però no havien pogut, ni ho haguessin pogut mai, entendre realment què passava. Entendre realment la natura. Una cosa tan trivial per mi com una taula movent-se. Ells mai sabrien què és una taula, ni unes potes. Ni tan sols una ombra. El que jo podia explicar de forma senzilla, requeria teories complexes i aparentment antinaturals en el món Taquesplanes.

Pobrets ells, sí.

(Nota: davant les crítiques rebudes, per part d'ell mateix i dels representants de Taquesplanes, l'autor vol destacar que en cap cas pretén mofar-se dels avenços i coneixements dels taquesplanins. Tampoc dels avenços i coneixements dels humans. Al cap i a la fi, un és químic quàntic d'estudis. En tot cas, a l'autor li agradaria recordar la necessitat de mantenir la humilitat com una qualitat essencial, i no tornar-nos a creure, ni els taquesplanins ni els humans, els posseïdors de la veritat absoluta, si és que aquesta existeix).