El 14 de juliol
marcarà una fita històrica en el camp de les ciències.
La sonda New
Horizons, de la NASA, arriba a Plutó. Ho fa després de 9 anys i mig de viatge
pel Sistema Solar, carregada d’instruments de mesura i de càmeres.
La missió és molt
especial en tot. En primer lloc, lògicament, per l’objectiu que té. Ni més ni
menys que el que durant molts anys va ser el novè planeta del nostre Sistema
Solar i que després va ser degradat a la categoria de planeta nan. Quan la New
Horizons es va enlairar, encara no s’havia produït aquesta degradació.
En segon lloc, la
visita serà rapidíssima. A diferència d’altres missions, com per exemple la
Cassini a Saturn, New Horizons no es posarà en òrbita al voltant de Plutó, sinó
que passarà de llarg com una exhalació, a tota pastilla. La seva trajectòria la portarà
a fregar el planeta nan, però la sonda ni s’immutarà, i seguirà el seu camí a
més de 50.000 Km per hora. Aquesta és una raó de diners. Malauradament, les
agències espacials actualment estan ben lluny de poder aconseguir els
pressupostos que obtenien fa anys. New Horizons es va haver de dissenyar sota
la pressió de l’estalvi. Enviar una sonda a gran velocitat cap a un planeta, i
fer-la frenar, a l’arribada, el suficient com per a posar-la en òrbita
requereix molt combustible, o, en altres paraules, molt pes. Enlairar més pes,
i accelerar-lo per arribar en 9 anys i mig a un destí tan llunyà (uns 5 mil
milions de Km!) vol dir més diners. Molts més diners.
En tercer lloc, i
relacionat amb el motiu anterior, en les poques hores en les que la New
Horizons se situï a prop de Plutó, els instruments científics de la sonda
treballaran a tota velocitat per recollir gran quantitat de dades i imatges. No
hi haurà temps per transmetre res a la Terra. Tota l’energia i atenció de la
missió estarà focalitzada en aprofitar aquells minuts preciosos, en els que s’arribarà
a estar a només 12.500 Km de la superfície del planeta nan. La NASA anomena
aquests dies crítics de màxim apropament com “el llarg silenci”. No sabrem res
de la New Horizons, i els científics hauran de creuar els dits i confiar que
tot estarà funcionant com previst.
En quart lloc,
tot serà sorpresa. Plutó és tan lluny que el millor que tenim són imatges fetes
pel telescopi espacial Hubble que a penes mostren algunes tonalitats de color
difuminades, sense cap detall. No sabem què ens trobarem. I, per a fer-ho encara més interessant,
tot vindrà de cop. Fins a molts pocs dies abans del seu màxim apropament, Plutó
seguirà estan molt lluny de la sonda.
En cinquè lloc,
la informació recollida serà tan enorme, i la distància a la Terra tan bestial,
que es trigaran molts mesos en transmetre les dades al nostre planeta. I l’explotació
de les dades donarà per uns quants anys de ciència.
Ja veieu, doncs,
que és una missió molt complexa.
I després què? Doncs
un cop passi de llarg pel costat de Plutó i d’un parell dels seus satèl·lits,
seguirà a tota velocitat cap a l’encontre amb un altre dels milers d’objectes
que habiten la regió més allunyada del Sistema Solar. És com un billar. Els
científics aprofitaran la trajectòria de la New Horizons, i la corregiran el
suficient com per a que passi a prop d’algun altre planeta nan uns anys
després. I, finalment, la sonda es perdrà cap als confins de l’espai.
Un pot preguntar-se si paga la pena tot això. Total,
per passar només unes poques hores realment útils.
El benefici, científicament
parlant, pots ser immens. L’estudi de Plutó podrà donar moltes pistes sobre cóm
es va formar. Si hi ha atmosfera. Sobre la seva composició. Tot plegat, ens
ajudarà a interpretar millor l’origen del nostre Sistema Solar, i a contestar
algunes de les qüestions que encara no coneixem sobre la nostra pròpia infantesa.
A part de les
dades científiques, les imatges segur que seran espectaculars. Inspiradores, de
les que motiven a la gent a interessar-se per l’astronomia i per l’espai. Cóm serà
Plutó?
Tot preparat,
doncs, per a un encontre històric. Curt, però molt intens.
Estarem atents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada