La Via Làctica amb una reflex des del Montsec

El cel del Montsec és una passada. Un dels més transparents i magnífics de tota Europa, com així ho acredita el segell de qualitat Starlight del que disposa.

El meu interès pel Montsec és degut, a més del cel, a les relacions comercials que, des de la meva companyia, Leading-On, hem establert amb el Parc Astronòmic i el Centre d’Observació de l’Univers (COU), prop d’Àger, per a realitzar activitats amb empreses.

Fa uns pocs dies hi vaig estar, de vespre i matinada. Ja us comentaré quan la cosa estigui més madura, perquè estem treballant una sorpresa que espero sigui sonada. No us vull avançar res més en aquest moment, ja que encara tenim un xic de feina per enllestir-ho.

Bé, la qüestió és que mentre uns companys treballaven tota la matinada en aquest tema que ja us comentaré, jo em vaig dedicar a fotografiar aquell magnífic cel, en una nit sense Lluna fantàstica. Tal com ens va predir el director científic del COU, el vent del nord entraria a la nit i netejaria l’atmosfera. I així va ser.

Les fotografies les vaig fer amb la càmera reflex normal (la Canon 70D), amb trípode i configuració manual. A més, vaig tornar a provar l’iOptron Skytracker, un aparell que s’alinea amb el pol de rotació del cel i permet realitzar llargues exposicions amb la reflex sense que es mostrin traces de moviment de les estrelles. Tot el processat posterior el vaig fer amb les eines habituals que utilitzo quan faig astrofotografia amb equips més avançats.

Us adjunto quatre imatges, de la multitud que vaig fer i que encara estic processant.

Mireu cóm es veu la Via Làctia. El que esteu veient és la nostra galàxia, vista de perfil. Com que habitem un dels braços de l’espiral, més aviat cap a l’exterior, podem gaudir d’aquesta perspectiva quan mirem cap al centre de la galàxia. És notable la quantitat de pols galàctic que apareix, i que ens obscureix la visió, amagant-nos les parts més denses del nucli de la Via Làctia. Fixeu-vos amb els milions de puntets diminuts, tan petits que costa distingir-los un a un. Tots són Sols. La majoria, segurament, amb planetes al seu voltant. Sembla ben bé un immens eixam d’abelles.

La següent l’he titulada la carretera cap al cel.

La tercera va ser feta a primeres hores del vespre, amb Venus i Júpiter ponent-se sobre l'hotizó oest.

Finalment, una altra Via Làctia amb una cúpula de l'observatori i un petit arbre en primer pla il·luminat per la meva llanterna.

Vaig arribar a casa a les 6 del matí. Cansat, però feliç. Per una banda, el projecte que em va portar al Montsec avançava. Per altra, havia gaudit d’un cel espectacular.

I ara us podeu preguntar: cóm serà la cosa en un cel encara millor si cap? Per exemple, el cel al desert del Sahara? Quin rendiment podrem treure a les càmeres reflex allà?

Voleu venir i aprendre coses del cel sota una meravella de firmament? Voleu que us guiï en la pràctica de la fotografia del cel de nit? Voleu una experiència que us farà mirar el cel de forma diferent tota la vida?

Animeu-vos. Les places són limitades (no és un eslògan publicitari. Són limitades degut a la capacitat de l’hotel del desert on ens allotjarem).  Sortim una setmana al setembre i una altra al desembre. Més informació aquí: http://estelsiplanetes.blogspot.com.es/2015/06/vols-venir-amb-mi-gaudir-del-cel-del.html

Espero que us agradin les fotografies!