El perill de la ferralla còsmica

En el moment en el que escric aquest article, un tros de ferralla espacial d’entre 1 i 2 metres, anomenat WT1190F, està a poques hores d’entrar descontroladament a l’atmosfera i caure sobre l’oceà Índic. De fet, s’espera que es volatilitzi abans no tocar terra...vull dir aigua. Per si un cas, a la zona on s’ha calculat la re-entrada s’ha restringit la navegació aèria (i el govern d’Sri Lanka ha imposat una zona de prohibició de pesca).

El WT1190F és tan sols un dels més de 20.000 objectes que es calcula que hi ha allà fora amb la mida mínima d’una pilota. Si parlem de fragments més petits, la xifra es dispara a milions. Tot és brossa, ferralla deixada en òrbita.

Els trossos més grans (milers) són seguits curosament per les agències espacials, ja que podrien posar en perill les missions que es llencen, ja sigui les rutinàries que col·loquen satèl·lits en òrbita, o les més agosarades que tenen per objectiu l’exploració de l’espai.

Però fins i tot els petits fragments poden representar problemes greus. A gran velocitat, l'impacte d’un trosset de la mida d’una petita pedra pot perforar o malmetre fàcilment un satèl·lit en òrbita.

La perspectiva no pot ser més preocupant. Cada cop, més ferralla queda abandonada allà dalt. Però el que és autènticament devastador és la possibilitat que es produeixi un accident com el d’un fragment xocant i desestabilitzant un satèl·lit. Perquè el dia que això passi, es podria produir una reacció en cadena. Un xoc entre satèl·lits generaria una munió de trossets, alguns grans (com ara, fragments de fuselatge) i milers de petits (cargols, per exemple), que quedarien en òrbita descontrolada. És a dir, l’augment de ferralla potencialment perillosa pot créixer exponencialment en el futur.

Personalment, no m’estranyaria que en algun moment la humanitat hagi de llançar missions escombriaires, amb l’objectiu de recollir i eliminar brossa. Missions que, a ben segur, seran caríssimes. És lo de sempre, oi? Embrutar és molt més senzill que netejar. I del primer, els humans en sabem una mica.

Penseu en aquest escenari. La nostra rutina diària depèn dels satèl·lits. Us imagineu grans flotes d’avions comercials aturats a terra per la fallida del sistema global de satèl·lits GPS? I les telecomunicacions? Un món sense televisió, ràdio, o telefonia mòbil? Per no parlar de la ceguera que tindríem al ser incapaços de predir la meteorologia del planeta, sense els nostres benvolguts satèl·lits.

Com que la ment humana té una certa tendència a l’autodestrucció (crec que aquest fet és innegable, potser en parlaré en un proper article,... deu estar codificat als nostres gens, no és broma), vet aquí que els països més militaritzats ja preveuen un nou tipus de guerra. La guerra en la que els objectius a destruir seran els satèl·lits de l’enemic. Simplement abatent uns quants d’aquests satèl·lits t’assegures crear el caos més monumental que els temps moderns hagin vist. I resulta que, ben mirat, és molt senzill destruir un satèl·lit.

Perquè no cal enviar-hi un “pepino” que el faci explotar (això, a més de car, seria massa perillós fins i tot pel país atacant, per allò que deia del perill d’augmentar la ferralla còsmica). Ja existeixen dissenys de petits enginys que es podrien situar al costat d’un satèl·lit i interferir amb les seves antenes, per exemple. O inutilitzar selectivament algun component clau per deixar-lo innactiu, però senceret.

Quin espècimen més curiós, l’home. No sé si trobaríem a la natura un altre animal que embrutés casa seva. Sí, perquè cada cop més, l’espai proper és també casa nostra. El lloc pel qual circulen els nostres satèl·lits, que, com hem reflexionat, són absolutament vitals pel funcionament de la civilització tal qual la tenim.

Bé, de moment escoltarem i llegirem, durant les properes hores, titulars que ens parlaran de la re-entrada del WT1190F. Un fragment amb nom avorrit, un qualsevol entre milers. Una ferralla de la que ni tan sols en sabem el seu origen (se sospita que formava part del motor d’alguna nau, però no es té certesa).

Desconec si alguna companyia amb ull comercial ja ha començat a dissenyar les naus escombriaires. Si és així, es pot fer d’or, perquè feina no li faltarà.