Com neixen les estrelles? La maternitat de la nebulosa d'Orió

Aquesta és una de les darreres fotografies que he fet des del meu observatori de Falset. Era una nit fredíssima, d'aquelles extraordinàries nits clares i transparents de l'hivern.

És la nebulosa d'Orió, que és visible a ull nu com una petita taca sota el cinturó d'Orió, qualsevol nit mitjanament fosca de l'hivern.

M'agrada emprar l'astrofotografia com a vehicle que facilita la divulgació. I aquest magnífic objecte mereix que parlem sobre ell.

És, ni més ni menys, que una maternitat d'estrelles, un lloc on n'estan naixent.

Las estrelles són les fàbriques de la natura. És dins d'aquests astres que vàrem començar a existir tu i jo. El gegantí reactor nuclear que funciona dins seu crea elements químics a partir de l'hidrogen. I quan les estrelles més massives moren, alliberen el material que després serveix per formar roques, planetes, plantes, gats, o persones. Tot, absolutament tot, el que ens rodeja es va forjar dins el cor bullent d'una estrella que va morir fa milers de milions d'anys.

Doncs bé, la nebulosa d'Orió és un dels llocs més propers de la nostra galàxia en el que encara ara es formen, neixen, estrelles.

El que veiem és un immens núvol d'hidrogen. Certament, a més d'hidrogen, com deia abans, podem trobar altres elements químics, fabricats per anteriors generacions d'antigues estrelles. Però, tot i així, l'hidrogen és, amb molt, l'element dominant.

Poc a poc, i per efecte de la gravetat, els àtoms d'hidrogen cauen sobre sí mateixos. Són atrets al centre de gravetat comú. En un procés imparable, que dura uns pocs milions d'anys, el gran núvol de gas es fragmenta en vàries parts, cada una d'elles en procés de formar una estrella.

A mesura que l'hidrogen es contrau, s'escalfa. Va apareixen l'embrió d'una nova estrella, que brilla només perquè està calenta, però no encara perquè generi la seva pròpia llum.

El procés s'accelera, en cadena. La massa del projecte d'estrella augmenta, la qual cosa fa que més material es vegi atret. La temperatura creix, especialment dins el seu nucli, a la part interior, degut a l'enorme pressió del material que va formant l'estrella.

Finalment, quan la temperatura dins del cor del nou astre arriba als 15 milions de graus, es posa en marxa la fusió nuclear: l'estrella comença a fusionar hidrogen, el primer element i el més bàsic de l'univers, per formar heli, el segon més senzill del cosmos. En aquest procés s'allibera una enorme quantitat d'energia, en forma de llum. Ha nascut una estrella, que brilla ara amb llum pròpia.

Una estrella de massa similar a la del nostre Sol viurà així, fusionant tranquil·lament hidrogen i generant llum, una desena de milers de milions d'anys. Dic tranquil·lament a pesar que el ritme de fusió és, senzillament, impressionant: a cada segon, el Sol fusiona 600 milions de tones d'hidrogen!

Estrelles més petites que el Sol viuran moltíssim més encara. Viuran tant de temps que es pensa que les estrelles més petites encara no han tingut temps d'apagar-se en tota la història de l'univers.

Les estrelles gegants, en canvi, viuran a penes desenes o centenes de milions d'anys. Els seus mecanismes de fusió nuclear funcionen a tot drap, desbocats. Acabaran la seva vida en apocalíptiques explosions, anomenades supernoves.

Dins la nebulosa d'Orió, amagades pel brillant gas, es troben quantitat de projectes d'estrelles en procés de formació. Altres ja s'han format completament, i brillen amb la llum potent dels joves. Són algunes de les estrelles que apareixen a la fotografia.

El nostre Sol probablement va néixer, fa quasi 5 mil milions d'anys, en un lloc similar a aquest. Ho devia fer juntament amb altres germanes, que les dinàmiques gravitatòries de la galàxia van anar desplaçant i distribuint. Potser va néixer acompanyada per alguna gegant, que segur que ja va morir fa molt i molt de temps.

La nebulosa d'Orió es troba situada a uns 1.300 anys llum de distància. Vol dir que això que he retratat és tal qual era fa 1.300 anys. Això és molt poc temps, dins l'escala còsmica, de forma que és més que probable que ara mateix sigui tal qual era llavors.

Però quan la localitzeu a simple vista al cel és bastant inspirador que penseu en això. En que esteu observant la llum d'una maternitat d'estrelles, llum que va sortir d'allà quan els àrabs s'expandien pel nord d'Àfrica i envaïen Espanya.