La ciutat perduda d'Encèlad

En mig de l'oceà Atlàntic, entre les Canàries i les Bermudes, hi ha el que els biòlegs marins anomenen la "ciutat perduda". Un conjunt d'impressionants columnes de roques calcàries on la vida s'ha obert pas a pesar de la profunditat del lloc i de la foscor regnant. Emissions hidrotermals provinents del fons marí han permès proporcionar l'energia necessària a milers de crancs, cargols i altres petits éssers per poder habitar aquest fosc indret.

A poc menys d'una hora llum de casa podria existir un lloc similar. Una enorme ciutat perduda. Ni més ni menys que sota d'una de les llunes de Saturn, Encèlad.

Encèlad és un dels múltiples satèl·lits del gegant dels anells. És una bola relativament petita si se la compara amb altres satèl·lits del Sistema Solar: tan sols 500 quilòmetres de diàmetre.

Se sap que aquest món té un mar líquid sota una espessa capa de gel. Amb això és similar a altres satèl·lits. Cada cop estem més segurs que moltes de les grans llunes de Júpiter i de Saturn tenen enormes masses d'aigua líquida sota de la superfície. És el cas, per exemple, d'Europa.

Però el que fa a Encèlad un món de somni és que, des de fa ja bastants anys, sabem que a través d'unes fissures prop dels pols s'escapen emissions de vapor d'aigua en forma de guèisers. La sonda Cassini, que per cert enguany acabarà més de 19 anys d'exploració del sistema saturnià, ens ha estat enviant imatges impactants d'aquest fet.

Des del descobriment d'aquests guèisers, els científics han estat estudiant Encèlad a partir de les dades emeses per Cassini. Avui sabem que les emissions del guèisers contenen minúscules partícules rocoses que l'aigua subterrània ha erosionat, i arrossegat, del fons marí.

Les anàlisis gravitatòries ens han permès disposar d'un esquema bastant acurat de com és Encèlad per dins. La capa superficial de gel arriba, a l'equador del satèl·lit, a tenir fins a 35 quilòmetres de gruix. En canvi, a prop dels pols aquesta capa es debilita fins a penes 5 quilòmetres. El mar que amaga té aproximadament una massa d'aigua equivalent a un desena part de la que té l'oceà Índic.

El mecanisme pel qual un lloc tan remot i gelat com Encèlad pot suportar una massa d'aigua en estat líquid no està clar. El satèl·lit és massa petit com per a que la desintegració radioactiva d'elements pesats en el seu interior hagi aguantat milers de milions d'anys activa, com sí que passa al nostre planeta. Per tant, aquest mecanisme d'escalfament quedaria descartat.

Una altra possible font de calor seria l'efecte de marees que genera Saturn. L'atracció gravitatòria del gegant deformaria l'interior d'Encèlad i generaria friccions que escalfarien l'interior.

L'estudi de les partícules rocoses arrossegades pels guèisers han permès deduir uns llindars per a la composició del mar subterrani. Seria un mitjà salat, com els nostres mars, però bastant més alcalí.

Els guèisers es produirien al infiltrar-se líquid per esquerdes prop dels pols. La buidor de l'espai (i la manca d'atmosfera d'Encèlad) crearien un efecte succionant que faria aflorar el líquid a la superfície. L'aigua es vaporitzaria instantàniament.

Una de les qüestions més excitants és el tema de la vida. Podria ser que sota de la capa de gel, en alguns dels llocs més escalfats del mar subterrani, la vida s'hagués obert pas?

Les condicions teòriques serien bones. Però, és clar, desconeixem si l'aparició de la vida és una cosa fàcil o complicada. En una primera pensada sembla que el desenvolupament de la vida ha de ser un fet extraordinari, producte de molts factors, i, per tant, un bé escàs. Segons aquesta línia de pensament, trobar vida justament al costat de casa seria poc probable, i hauríem d'explorar multitud de llocs al cosmos per tenir la mínima possibilitat de trobar-ne.

Però hi ha una altra teoria, que diu justament el contrari. I si la vida fos més comú del que ens pensem? No oblidem que no sabem del cert com va aparèixer la vida a la Terra, i que cada cop estem situant el moment d'aparició més enrere. Tant que en aquests moments pensem que la vida podria haver aparegut a penes 300 o 400 milions d'anys després de la formació del planeta. Això és un sospir, no és res. Voldria dir que la vida podria tenir una certa facilitat per a sorgir i obrir-se pas.

Sigui com sigui, Encèlad és a les llistes de les agències espacials.

Ja ho he comentat en més d'una ocasió en aquest blog: jo no puc esperar. Desitjo que aquesta qüestió de la vida fora de la Terra es resolgui abans la meva no acabi. 

Pensar en tot el que em perdré, quant a descobriments, en el futur em posa dels nervis. Accepto que això és inevitable. Però intueixo que estem molt a prop de donar el següent pas en l'exploració de l'espai. Mart està a dos passes, i l'any 2020 s'hi llançarà el robot de l'Agència Espacial Europea ExoMars, especialitzat en buscar restes de vida. La NASA ja té concurs d'idees amb la indústria per a trobar la forma d'explorar Europa, Tità o Encèlad.

Potser hi anem i no trobem res. Però i si trobem? Quina revolució! Seria el major descobriment de la història, sens dubte. I la cosa és que la podríem viure en persona.

De moment res no ens priva d'imaginar i somiar com deu ser la ciutat perduda del fons submarí d'Encèlad.