La Contra de La Vanguardia: "La teva sang és la memòria d'un cataclisme sideral"

"Sí, segueix per aquí. Això que dius, ... desenvolupa-ho!"

Les cames em tremolaven quan va marxar. Havia estat tan fàcil que no podia ser. Allà quedava jo, assegut, tirat, sobre un sofà de la cafeteria d'un hotel de la zona del Port Olímpic de Barcelona. Intentant assimilar el que havia passat.

"Tens una increïble habilitat per extreure informació alhora que prens notes. Avui d'aquest tema. Demà d'un altre" li havia dit jo quan ens vàrem acomiadar, després de dues hores i mitja d'entrevista, que van passar volant.

No el podia deixar marxar sense que em dediqués un exemplar de la seva darrera novel·la, "La filla del capità groc". Un llibre espectacular, us ho dic de debò. Un relat que m'ha tingut enganxat durant dies, i que només al final m'ha permès entendre la misteriosa dedicatòria amb què em va regalar.

Feia pocs dies que havia enviat un exemplar del meu més que modest "Retrats d'un univers sorprenent" al Víctor Amela. Perseguia l'objectiu que m'havia marcat feia mig any, quan vaig dir-li a la meva família, per sorpresa seva, que volia intentar aconseguir una Contra de La Vanguardia, perquè creia que l'astronomia, explicada des d'una vessant humanista, tenia l'atractiu suficient com per a merèixer tan extraordinària fita.

"M'ha agradat el llibre. Voldria entrevistar-te. Com tens aquest proper dijous?"

Era un dilluns del mes de gener quan vaig llegir aquesta resposta en un email que en Víctor Amela em va enviar. Estava sol a casa, i vaig saltar de la cadira. Com un nen.

"Sí, segueix per aquí. Això que dius, ... la història de l'univers en una setmana... m'agrada!"

Amb frases com aquesta, i preguntes molt ben trobades, l'Amela em va guiar a través de l'entrevista. Jo xerrava i xerrava. Potser massa, però ell em provocava, m'empenyia, em reptava. Es notava que el tema l'apassionava, que l'emocionava.

Em va fer sentir important. Vaig gaudir cada segon d'aquella trobada.

Aconsellat per un principi de prudència em vaig obligar a guardar confidencialitat durant un mes. És que era tan bonic, tan inesperat, que no volia compartir-ho i que en realitat ho hagués somiat. I que finalment no es publiqués. Així que vaig estalviar a familiars i amics els nervis i l'expectació durant 4 setmanes, que em varen semblar com 4 anys.

I així, treballant i intentant no pensar-hi, passaren les jornades. El dia abans de la publicació, però, ja notava una mena de pessigolles desbocades dins l'estómac.

A les 00:30 de la matinada vaig actualitzar el web de La Vanguardia. Encara no. Vaig repetir a les 00:35, i segur que també a les 00:42... i així, nerviós, fins que, passada l'una de la matinada, va aparèixer "La teva sang és la memòria d’un cataclisme sideral" com a titular. Allà estava. Era veritat, i no ho havia somiat.

Vaig mal llegir, saltant paraules i sense fer pauses, l'article que havia brodat en Víctor Amela. Havia recollit a la perfecció l'esperit que en el meu somni jo havia desitjat. Una perspectiva humanista, inspiradora del cosmos. Del nostre origen, i de la enorme fortuna de formar part d'aquest extraordinari experiment que s'anomena vida.

Amb una exquisida sensibilitat, l'escriptor havia fet esment de la metodologia innovadora que combina empresa i astronomia, i que desenvolupem a Leading-On, la meva empresa. També dels meus llibres, i del meu blog. Què més podia demanar?

Sou molts els que, seguint-me i donant-me la vostra confiança, m'heu animat durant els anys a aprofundir en això de la divulgació. Aquesta Contra és, doncs, una mica de tots, i així la comparteixo amb vosaltres, amb una mescla d'il·lusió i emoció.

Aquí la teniu: La Contra - Joan Anton Català 04/03/2017.

Gràcies, gran Víctor Amela, per haver-hi cregut, i per haver pintat amb paraules el meu somni.

I gràcies a tots pel vostre carinyo, suport i ànims.