Una cascada d'emocions. Això ens fa especials.

Si algun ésser totpoderós premés un botó i fes desaparèixer la Terra, el Sol, tota la nostra galàxia composada per més de 500.000 milions d'estrelles... l'univers no ens trobaria en falta.

Seria un esdeveniment catastròfic, que no tindria cap efecte en el cosmos.

Què més dóna? Uns 500.000 milions de Sols més o menys, amb els seus 500.000 milions de planetes aproximadament. Amb segurament milions de terres. I amb una de molt important per nosaltres.

Fa molt temps que sabem que no ocupem cap posició privilegiada a l'univers. Per molt que ens vàrem encaparrar en ser el centre de tot, ara sabem que no som el centre de res. La nostra galàxia, la Via Làctia, és una entre milers de milions. No té res d'especial.

Fixem-nos. Estem descobrint tantes i tantes galàxies que les estem batejant amb noms tan avorrits com IC 1127. Quin nom ens estaran posant, a nosaltres? Segurament el mateix tipus de nom. Un nom gris i irrellevant. Inconscients que, en un dels quasi infinits planetes d'aquesta insípida galàxia, hi ha vida.

Quin contrasentit! No signifiquem res dins una escala macroscòpica. Però ho signifiquem tot en la nostra humil vida. Sí, perquè tenim el regal de la vida. I dels sentiments. I dels records. En un univers buit i fred, omplim de vida aquest racó irrellevant.

Ara mateix els pensaments se'm barregen al cap, i he decidit escriure aquest article quan encara estic submergit dins les emocions. Acabo d'escoltar, després de molts anys de no fer-ho, i quasi per atzar, l'ària de la Musetta de l'òpera La Bohème, de Puccini.

Sabeu quan quelcom et fa vibrar ben dins? I et transporta a records, olors, i visions del passat? De quan erets nen? És fascinant. Records alhora entranyables i tristos. Perquè alguns estimadíssims ja no hi són.

Quina capacitat tan extraordinària tenim! Els sentiments, i els records. Només fa falta una espurna, en el meu cas ha estat La Bohème, per desencadenar una reacció en cadena, una cascada imparable d'emocions.

I, sí, l'univers s'expandeix. En mig de la immensitat de l'espai, som insignificants, i cada cop serem més petits en aquest cosmos que no para de fer-se gran.

Però aquí estem. Vivint i morint. Pensant. Creant. Estimant. Quina passada!

Segurament em moriré abans l'home no hagi pogut entendre aquest miracle de la vida. L'enorme seguit de reaccions químiques que fan viure i morir. Pensar i crear. I estimar. Però igual que els nostres avantpassats no entenien un eclipsi de Sol, i els temien per desconeixement, els humans, un dia o un altre, acabarem per descobrir els mínims detalls d'això que anomenem vida. Si no ens aniquilem abans, és clar.

La realitat mana. Les xifres canten. Les evidències que ens demostren que no som res són irrefutables. Però penso que de la mateixa forma que ningú ens enyorarà si desapareixem, tampoc ningú s'enfadarà amb nosaltres si, per un moment, ens sentim especials, únics. No com a posició prepotent o egoista. Sinó com a sentiment de gratitud a la natura.

Decideixo publicar aquest article després de dubtar uns instants. És astronomia? Que cadascú ho valori.