Ho hem dit moltes
vegades, i constitueix un dels fets més evidents i senzills de la natura. Som
pols d'estrelles.
Tots nosaltres
estem fets del mateix material. La matèria primera amb què l'univers ens ha construït
va ser produïda dins les immenses fàbriques de les estrelles. Durant milions
d'anys, les estrelles gegants han anat cuinant el material, i al morir
l'alliberen. És en les explosions de les imponents supernoves que es
constitueixen tots els elements químics que hi ha a la natura. El ferro de la
taula o la cadira, o de la nostra sang. El sodi de la sal. El nitrogen dels nostres
aminoàcids. El carboni de les nostres cèl·lules. L'or dels nostres anells. El
coure del fil elèctric. L'oxigen que respirem. El calci dels ossos. Tot,
absolutament tot. Excepte l'hidrogen, l'element més simple del cosmos, que es va
formar en el primer sospir del Big Bang.
Tots nosaltres
vivim en el mateix lloc. Un bellíssim planeta blau, a la distància justa de la
seva estrella. La Terra, casa nostra, sense comparació.
Dins nostre, tots
som còpies perfectes uns dels altres. Els extraordinaris processos metabòlics
que ens fan funcionar són idèntics dins teu i dins meu.
Però el més
fascinant de tot no és això. El que és realment magnífic és lo increïblement
diferents que som.
Sovint empro
aquesta argumentació quan treballo amb directius i comandaments. La clau en les
relacions humanes, incloses, per suposat, les que es produeixen a la feina,
està en entendre això. Entendre, senzillament, que tots som diferents.
És sentit comú,
oi? Sí, no estic pas descobrint res nou, res enigmàtic. Però si fem examen de consciència,
quants cops oblidem aquest fet? Quantes vegades ens pensem que els demés són,
han de ser, com nosaltres? Quants malentesos, i frustracions, ens genera aquest
oblit?
La natura ha
emprat els mateixos materials per crear organismes extraordinàriament diferents
entre ells. No hi ha dues persones iguals, en comportament, en pensament, en
forma de ser.
En l'àmbit
professional, però també en el personal, un bon exercici és recordar-se aquest
fet quan ens relacionem amb un altre. Veu el món com nosaltres? No, amb tota
seguretat. Potser serà més similar a nosaltres que una altra persona, però no
és fotocòpia. L'exercici d'intentar entendre com és l'altre s'anomena empatia, i, com deia, és una de les claus en la gestió de persones.
Què pensa?
Per què? Quins seran els seus objectius, quines les seves prioritats? Què el
preocupa? Com són els seus sentiments? Què valora més? Com m'aproximaré, quins
arguments empraré per discutir amb ell i no ferir-lo? Com comunicaré el que
vull de forma que m'entengui?
Podeu pensar, en
llegir aquest article, que això no és astronomia. Però m'haureu de permetre que
ampliï el concepte d'astronomia, com sovint faig, al de natura. I dins de la
natura, dins del cosmos, nosaltres, els humans, som un fascinant invent, un extraordinari
experiment. Con deia abans, tot dins nostre és idèntic... i alhora tan i tan
diferent. No és increïble?
L'astronomia, com
deia el gran Carl Sagan, és una enorme lliçó d'humilitat. Però també
d'inspiració respecte a temes com aquest. Aspectes íntimament lligats al món de
les relacions personals.
La propera vegada
que miris el cel, pensa-hi. La pols de les estrelles ens ha forjat, però la
natura s'ha preocupat per dotar-nos d'una complexitat astoradora,
incomprensible, que ens fa meravellosament diferents i únics. Quan miris el
cel, pensa en la propera discussió que has de tenir, pensa en la relació
malmesa, o en aquell problema laboral amb el teu superior o el teu company.
Quan miris el
cel, deix que la llum de les estrelles t'ajudi a trobar les pistes que et poden
guiar per preparar la reunió, la comunicació, o la discussió. Simplement
adquirint consciència de la necessitat d'entendre a l'altre.
Sí, el cel també
ens pot ajudar en això. Ja veus, una raó més per deixar-se anar mentre es
gaudeix del cel estrellat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada