De la Lluna i dels llunàtics

Aquesta és la fotografia que li vaig fer a la fina Lluna creixent fa uns dies. Era una Lluna de poques hores de vida, després de la fase nova que havia produït l'eclipsi de Sol del dia 20.

A la imatge es poden apreciar forces detalls de la superfície del nostre satèl·lit. Però és molt més el que s'amaga al darrera dels píxels de la fotografia, o en els racons menys cridaners de la mateixa.

Tornem a mirar la imatge, però aquest cop anem a fixar-nos en allò que ens explica la Lluna a través de la fotografia.

El primer que us demano és que ens traslladem, amb el pensament, a qualsevol zona a la frontera entre llum i foscor. Ja hi sou? Ah, la imaginació! Més ràpida que la llum. Hi heu arribat en menys d'un segon, oi?

Si esteu allà plantats, drets, mirant l'horitzó, estareu veient una sortida de Sol. Un Sol que surt molt més lent  que a la Terra, aproximadament 29 vegades més lent. Tal com el Sol va pujant al cel, poc a poc, la frontera entre ombra i llum es va desplaçant cap a l'esquerra  de la imatge, i es va fent de dia a la Lluna. Recordeu això quan mireu la fase de Lluna, qualsevol nit. Si és una creixent, allà s'està fent de dia, i els habitants llunàtics que siguin a la zona entre la llum i l'ombra estaran gaudint d'una albada. Si és Lluna decreixent, llavors veuran una posta de Sol.

I  cóm serà una sortida o posta de Sol? Doncs molt diferent a les de la Terra. Per una banda, ja ho he comentat, el Sol es mou de forma molt lenta pel cel lunar. Però, a més, allà no hi ha atmosfera, de forma que la llum del Sol no és dispersada com passa aquí avall. Res, per tant, de colors rosats, o albes. Res de espectacles acolorits. Simplement, el Sol, de llum encegadora, que surt o es pon. Així de simple.

Intenteu ara localitzar, a la foto, uns diminuts punts lluminosos a la part fosca, però molt a prop de la frontera amb la llum. Els veieu? En teniu un ben bé al mig, tocant el cràter més gran. Punts que estan il·luminats pel Sol, però que se situen alguns centenars de quilòmetres dins la nit. Cóm pot ser?

Són cims. Les parts elevades de les muntanyes lunars. Allà, a les alçades, el Sol comença a sortir, mentre que a les valls encara és fosc, encara és de nit. Com més dins la part fosca estiguin aquests punts, més alts són els cims.

Asseguts en alguna d'aquestes atalaies, observaríem la nit al nostre voltant, i els primers rajos de llum d'un llarg dia de quasi un mes terrestre de durada aparèixer per l'horitzó, sense cap avís. De sobte. Perquè, sense atmosfera, tampoc no hi tenim hores d'alba, com al nostre planeta. Es fa de dia quan els rajos del Sol apareixen a l'horitzó.

Potser encara sou més dins la part fosc, dins la nit. Encara trigarà en fer-se de dia. Què veieu? Res? Sou en mig de la foscor de la negra nit?

Aixequeu la vista al cel lunar, i, oh meravella de les meravelles! Allà dalt hi ha un objecte magnífic. La Terra llueix espectacular, tonalitats de blau i de cotó blanc. La veieu amb fase, igual com des de la Terra veiem la Lluna. Però la fase està canviada, és a la inversa.  En el nostre cas, estaríeu observant una Terra quasi plena,  que ha començat a decréixer. Tanta és la  llum que reflecteix la Terra plena que la nit lunar està força animada.

El més sorprenent, però, és que la Terra  no es pon ni surt. Sempre la veieu al cel de la Lluna, canviant les fases, però sempre, a tota hora, allà dalt. Perquè la Lluna sempre ens mostra la mateixa cara, justament la cara que veiem a  la fotografia, lògicament. I, des d'allà, els seus habitants sempre tenen la Terra per sobre l'horitzó. Permanentment.

Les fases de la Terra podrien servir de rellotge a la Lluna. A la mitja nit lunar, la Terra la veiem plena. Al migdia, la veiem nova, és a dir, no la veiem perquè no està il·luminada i, a més, el Sol del migdia ens enlluerna.

Són coses, aquestes, que us poden servir si mai viatgeu a la Lluna. Dies d'un mes. Fases noves que són les plenes de la Terra. Un darrer raig de llum que desapareix per l'horitzó al vespre i, sense transició, cau la nit. Nit, però, que la llum de la Terra fa que no ho sigui tant. Planetes blaus que fan de rellotges.

En definitiva, coses de llunàtics.