La sonda Philae i el comandant Tom ja dormen eternament a l'espai

El 12 de novembre de 2014, a les 08:35 hores, Philae va saltar al buit.

Davant seu tenia un abisme de 22,5 quilòmetres d'espai fred. Aquesta era la distància que separava Rosetta, la seva nau nodrissa, de la superfície del cometa 67P Churyumov-Gerasimenko. Un salt quasi tan important com el salt de centímetres que, l'any 1969, Neil Armstrong havia fet des de la seva escaleta a la Lluna per marcar una fita històrica. Era el primer cop que un enginy humà es posaria sobre un cometa.

La missió era molt ambiciosa. Per a l'Agència Espacial Europea, l'ESA, el projecte era emblemàtic. Un esforç ingent, de tecnologia punta, per a poder començar a desvetllar alguns dels enigmes d'aquests cossos tan fascinants que són els cometes.

Es creu que els cometes són restes prehistòriques, veritables fòssils, de la creació del Sistema Solar. Pràcticament purs des de la seva formació, el seu estudi és fonamental per entendre la nostra infantesa. Fins i tot, per comprendre coses tan bàsiques com d'on va venir tot l'aigua que hi ha al nostre planeta, o, encara més impactant, cóm va aparèixer la vida a la Terra, ja que els blocs constituents de les proteïnes i de l'ADN podrien haver cavalcat a lloms dels cometes.

Pot semblar que el salt que havia de fer la sonda Philae era trivial, si el comparem amb el que la missió havia assolit fins aquell moment. Rosetta, amb Philae a la panxa, havia recorregut 400 milions de quilòmetres pel Sistema Solar durant 10 anys, en estat d'hivernació, i, amb una precisió astoradora, s'havia col·locat delicadament al costat del gran cometa. Però aquell salt era un repte impressionant. Tot i ser una roca enorme de més de 4 kilòmetres i 10 mil milions de tones, el 67P a penes té gravetat. Philae podia simplement rebotar contra la superfície del cometa, i sortir disparada cap a l'espai insondable per sempre més. Per acabar-ho d'arreglar, tant Rosetta com el cometa s'estaven desplaçant a una velocitat de 60 mil Km/hora. Poca broma.

El món va contenir l'alè durant el salt. Jo recordo aquells moments, connectat a internet, seguint nerviós els detalls de la missió.

Quelcom va fallar. Per impedir el rebot, Philae portava uns arpons que s'havien de disparar un cop toqués cometa i l'havien de fixar a la superfície de forma segura. Els arpons no van funcionar, i Philae va rebotar. Com deia abans, podria haver passat que allà hagués acabat la missió de la valenta sonda, però la sort va jugar a favor.

L'impacte va ser el just com per a que el rebot, un rebot de, ni més ni  menys, mil metres d'alçada, no enviés la sonda a l'espai per molt poquet.

Philae va tornar a caure sobre el cometa, aquest cop de forma descontrolada. Es van produir un parell més de rebots, i, finalment, la sonda va quedar immòbil, tremolant tots els seus instruments.

Sí, s'havia aterrat sobre un cometa per primer cop a l'història. Però els científics havien perdut la pista de Philae. La seva situació era desconeguda, i per més esforços que es van fer durant els dies i setmanes següents, emprant els instruments de Rosetta, que seguia en òrbita al voltant del cometa, mai més hem aconseguit ubicar la sonda.

Però  l'èpica de Philae no acaba aquí. De seguida de tocar terra, vull dir cometa, va iniciar els seus experiments programats, que incloïen perforar el sòl, prendre dades de l'entorn, i enviar fotografies. A pesar dels rebots, i d'estar perduda en un ambient inhòspit, Philae era viva.

Les primeres imatges van posar en evidència el perill que ara amenaçava la missió. Philae semblava estar en una situació molt precària, inclinada sobre terreny inestable, i quasi tocant una paret de roca que l'amagava dels febles rajos del Sol. El cor de la sonda bategava gràcies a les seves bateries, però aquestes havien de ser recarregades amb energia solar. Els panells solars, però, havien quedat sota l'ombra de les parets, en aquella ubicació desconeguda. Si no s'aconseguia carregar bateries, Philae entraria de forma automàtica en un estat programat d'hivernació, esperant que en algun moment futur les condicions milloressin.

Després d'unes poques hores de treball, Philae es va dormir, a les 00:36 hores del 15 de novembre.

L'esperança dels científics era que el cometa 67P es dirigia a tota pastilla cap al Sol, de forma que cada dia que passés la insolació sobre la superfície del cometa s'incrementaria. Amb sort, els angles de l'ombra que ara tapava Philae canviarien, i la poca llum que li arribava als panells augmentaria d'intensitat. Sí, amb sort Philae despertaria de nou.

L'esperança va renéixer quan el 13 de juny de 2015 es va rebre el beep de Philae. La sonda s'havia despertat, i durant instants esporàdics va començar a enviar dades, indicant que estava bé de salut, i operant a 35 graus sota cero. Però tota comunicació es va tornar a perdre el 9 de juliol.

Els repetits intents de trucar-la, durant els 7 mesos que han passat des d'aquell moment, han fracassat. Aquesta mateixa setmana s'han fet els darrers intents. El cometa és ara molt lluny, cada cop més distant del Sol. Ja és poca la llum que li arriba, i les temperatures baixen per sota dels valors que necessita Philae per poder sobreviure.

Somnolenta i anèmica, la sonda Philae potser ha escoltat com se la cridava. Potser li ha semblat distingir uns crits afeblits i llunyans, que s'han confós amb el seu somni. Sense forces per obrir els ulls o per entrar en un estat de lucidesa, el somni s'ha anat allargant i aprofundint, i dins del seu cervell els desesperats crits que arriben dels seus creadors s'han tornat ja imperceptibles.

Mentre tant, Rosetta segueix en òrbita i enviant tones i tones de dades i imatges. La missió, en global,  ha estat, és, un èxit aclaparador. Molts anys trigarem encara per poder processar totes les dades i extraure tot el suc. De moment, però, ja tenim sobre la taula resultats sorprenents, com per exemple la quasi confirmació que l'aigua de la Terra no prové dels cometes (potser prové d'impactes d'asteroides, però molt probablement no dels cometes).

Philae dorm un somni etern, a bilions de quilòmetres de casa i amb temperatures inferiors als 50 graus sota cero, mentre s'allunya cap a les fronteres del Sistema Solar. Coberta de gel i pols, transportada per un cometa, convertida en un monument a l'enginy humà.

El comandant Tom tampoc va aconseguir contestar mai i aquesta setmana l'acabem de perdre per sempre. La crida "Can you hear me, Major Tom?" segueix omplint tossudament l'espai, sense ningú que contacti.

En la dolçor del seu somni, David Bowie i Philae floten a l'espai, molt per sobre de la Lluna. El planeta Terra és blau, i no hi ha res que ells puguin fer.