El canvi climàtic: no cal patir per la natura, cal patir per nosaltres

Els efectes del canvi climàtic són, actualment, i cada dia, als telenotícies i als diaris.

Estem veient comportaments climàtics anòmals des de fa temps. I és que la natura, com si hagués volgut recordar-nos la magnitud del que ens ve a sobre, està sent la protagonista un cop acabada la conferència de París.

Grans parts del nord del Regne Unit amb inundacions. Extrems als Estats Units, amb parts azotades per tempestes i grans tornados, i altres amb temperatures altes, mai vistes a Nadal.

Sabíeu que, al mateix Pol Nord aquests dies s'estan enregistrant temperatures increïblement altes respecte la mitja històrica? Estem parlant de més de 20 graus de diferència, i de forma sostinguda.

El fenomen anomenat "El Niño", característica secular que sembla haver existit "sempre", està, aquest any, comportant-se de forma més extrema.

Amb els pactes de París, la humanitat reconeix, potser per primer cop, la gravetat del tema, i accepta que la temperatura seguirà pujant durant el segle XXI tot i que el pla és intentar mantenir la pujada per sota dels 2 graus.

I és que ja hem fet tard, amics meus. I fa temps que ho sabem, però hem volgut mirar cap a un altre costat. Uns, perquè protegim el nostre estil de vida, ple de comoditats i serveis que donem per suposats. Altres perquè necessiten desenvolupar-se, i no consideren just que els països del tercer món hagin de quedar penalitzats quan els del primer món hem embrutat tot el que hem volgut, i més.

Quan escolto els parlaments dels polítics, qualsevol d'ells, sento expressions com "hem de salvar el planeta". Alguns, amb un esforç per a sensibilitzar, afegeixen coses com "preservar el món en el que hauran de viure els nostres fills". Penso, sincerament, que aquests termes són erronis.

El que es tracta no és pas de salvar el planeta, o la natura. Què pretensiosos que som! Ells es salven sols, no ens necessiten per res. La partida no va de salvar ecosistemes, espècies animals, ni tan sols salvar els recursos del planeta. Va de salvar-nos a nosaltres.

Crec que només si parlem de forma directa podrem començar a preocupar-nos de debò. Això va de nosaltres, de quines calamitats, amb quines condicions, ens tocarà viure. La natura ha funcionat, en aquest planeta, durant més de 4.000 milions d'anys, i seguirà funcionant fins que el planeta desaparegui. Les espècies vives han anat i vingut. Les que l'home ha fet desaparèixer són "calderilla" comparat amb les extincions massives que hi ha hagut al llarg de la història de la Terra.

Amb temperatures altes o baixes, la natura, el planeta, reaccionen. No els hem de compadir pas. Simplement, no ens necessiten.

Si fem tard, i crec que sí, el que ens quedarà, a part d'intentar reduir els efectes del canvi climàtic, serà aprendre a conviure amb ell. Un món diferent, en el que tot canviarà. Com dissenyarem els edificis i les infraestructures; on situarem ciutats i pobles; quines zones del planeta s'hauran d'abandonar; què menjarem; a quins nous reptes s'enfrontarà la medicina; quins enginys construirem i enviarem a l'espai per tal de frenar la insolació que rebem (amb les conseqüents afectacions als ecosistemes que aquests mecanismes produiran). Tot canviarà.

Però no sense patiment, és clar. Com sempre, les nacions més desfavorides estaran menys preparades per adaptar-se, i les catàstrofes naturals els feriran de forma cruel. Nosaltres tampoc no ens salvarem. Patrons climatològics extrems és el que es tornarà norma habitual. Grans tempestes i inundacions, seguides per llargues èpoques àrides i seques.

Fins ara, ens preguntàvem que quan es produiria tot això. Doncs bé, ja no preguntem més. Hi som de ple, només que a l'inici.

Amb aquests pensaments, us confesso que estic personalment desbordat. Què hem de fer, llavors?

No ens podem abandonar. Una cosa és acceptar que hem fet tard, i l'altra és no fer res per tal de minimitzar els efectes i fer que el ritme dels esdeveniments no es dispari. Sembla insignificant el que un sol de nosaltres pot fer contra aquesta maquinària, oi? I tot i així, hem de fer. Simples fets, com ara reciclar, ser curosos i estalviadors amb el consum elèctric (per exemple, aïllant bé les nostres llars, o apagant aparells innecessaris), fer durar un xic més les nostres joguines tecnològiques i no canviar-les abans d'hora (difícil això, eh?), aprofitar el màxim el menjar que comprem. En fi, multitud de petites coses, que totes sumades, i entre tots, conten.

És clar que nosaltres sols no farem res. Necessitem que els governs, els polítics, les grans empreses, els grans capitals, col·laborin. Pot semblar que això només ho puguem exigir, i que quedi fora de les nostres mans. Però això també canviarà. D'entrada, som nosaltres qui escollim als polítics i als governs. Les agendes polítiques hauran, cada cop més, de focalitzar-se en com ser més curosos amb el mitjà ambient, i, uns perquè hi creuen, i altres perquè no els tocarà més remei, s'hauran de posar les piles. També tenim, com instrument, els nostres hàbits de consum: a quines empreses comprem? cóm són i quins valors tenen? Potser ara mateix això et sembli llunyà, però arribarà el moment en el que, amb una consciència molt més activa sobre el tema, ens mirarem les marques, i farem que les empreses passin a ser "verdes" si volen seguir operant.

En un món que ja de per si és desigual, sotmès a la pressió del canvi climàtic, serà més necessària que mai la solidaritat amb els més desfavorits, que seran els que més patiran (encara més). Estarem a l'alçada?

Des del punt de vista astronòmic, el canvi climàtic és força irrellevant. El que li passi al clima d'un petit planeta rocós en un racó del cosmos no afectarà a l'univers.

Així que si no és a nosaltres, a qui més l'hi ha d'importar el nostre destí?