El 12 de novembre
de 2014, a les 08:35 hores, Philae va saltar al buit.
Davant seu tenia
un abisme de 22,5 quilòmetres d'espai fred. Aquesta era la distància que
separava Rosetta, la seva nau nodrissa, de la superfície del cometa 67P Churyumov-Gerasimenko.
Un salt quasi tan important com el salt de centímetres que, l'any 1969, Neil Armstrong havia fet des de la seva escaleta a la
Lluna per marcar una fita històrica. Era el primer cop que un enginy humà es
posaria sobre un cometa.
La missió era
molt ambiciosa. Per a l'Agència Espacial Europea, l'ESA, el projecte era emblemàtic.
Un esforç ingent, de tecnologia punta, per a poder començar a desvetllar alguns
dels enigmes d'aquests cossos tan fascinants que són els cometes.
Es creu que els
cometes són restes prehistòriques, veritables fòssils, de la creació del
Sistema Solar. Pràcticament purs des de la seva formació, el seu estudi és
fonamental per entendre la nostra infantesa. Fins i tot, per comprendre coses
tan bàsiques com d'on va venir tot l'aigua que hi ha al nostre planeta, o,
encara més impactant, cóm va aparèixer la vida a la Terra, ja que els blocs
constituents de les proteïnes i de l'ADN podrien haver cavalcat a lloms dels
cometes.
Pot semblar que
el salt que havia de fer la sonda Philae era trivial, si el comparem amb el que
la missió havia assolit fins aquell moment. Rosetta, amb Philae a la panxa,
havia recorregut 400 milions de quilòmetres pel Sistema Solar durant 10 anys, en
estat d'hivernació, i, amb una precisió astoradora, s'havia col·locat delicadament
al costat del gran cometa. Però aquell salt era un repte impressionant. Tot i
ser una roca enorme de més de 4 kilòmetres i 10 mil milions de tones, el 67P a penes
té gravetat. Philae podia simplement rebotar contra la superfície del cometa, i
sortir disparada cap a l'espai insondable per sempre més. Per acabar-ho
d'arreglar, tant Rosetta com el cometa s'estaven desplaçant a una velocitat de
60 mil Km/hora. Poca broma.
El món va contenir
l'alè durant el salt. Jo recordo aquells moments, connectat a internet, seguint
nerviós els detalls de la missió.
Quelcom va
fallar. Per impedir el rebot, Philae portava uns arpons que s'havien de
disparar un cop toqués cometa i l'havien de fixar a la superfície de forma
segura. Els arpons no van funcionar, i Philae va rebotar. Com deia abans,
podria haver passat que allà hagués acabat la missió de la valenta sonda, però
la sort va jugar a favor.
L'impacte va ser
el just com per a que el rebot, un rebot de, ni més ni menys, mil metres d'alçada, no enviés la
sonda a l'espai per molt poquet.
Philae va tornar
a caure sobre el cometa, aquest cop de forma descontrolada. Es van produir un
parell més de rebots, i, finalment, la sonda va quedar immòbil, tremolant tots
els seus instruments.
Sí, s'havia
aterrat sobre un cometa per primer cop a l'història. Però els científics havien
perdut la pista de Philae. La seva situació era desconeguda, i per més esforços
que es van fer durant els dies i setmanes següents, emprant els instruments de
Rosetta, que seguia en òrbita al voltant del cometa, mai més hem aconseguit
ubicar la sonda.
Però l'èpica de Philae no acaba aquí. De seguida de tocar terra, vull dir cometa, va iniciar els seus experiments programats, que incloïen perforar
el sòl, prendre dades de l'entorn, i enviar fotografies. A pesar dels rebots, i
d'estar perduda en un ambient inhòspit, Philae era viva.
Les primeres
imatges van posar en evidència el perill que ara amenaçava la missió. Philae
semblava estar en una situació molt precària, inclinada sobre terreny inestable,
i quasi tocant una paret de roca que l'amagava dels febles rajos del Sol. El
cor de la sonda bategava gràcies a les seves bateries, però aquestes havien de
ser recarregades amb energia solar. Els panells solars, però, havien quedat
sota l'ombra de les parets, en aquella ubicació desconeguda. Si no s'aconseguia
carregar bateries, Philae entraria de forma automàtica en un estat programat
d'hivernació, esperant que en algun moment futur les condicions milloressin.
Després d'unes
poques hores de treball, Philae es va dormir, a les 00:36 hores del 15 de
novembre.
L'esperança dels científics
era que el cometa 67P es dirigia a tota pastilla cap al Sol, de forma que cada
dia que passés la insolació sobre la superfície del cometa s'incrementaria. Amb
sort, els angles de l'ombra que ara tapava Philae canviarien, i la poca llum
que li arribava als panells augmentaria d'intensitat. Sí, amb sort Philae
despertaria de nou.
L'esperança va
renéixer quan el 13 de juny de 2015 es va rebre el beep de Philae. La sonda
s'havia despertat, i durant instants esporàdics va començar a enviar dades,
indicant que estava bé de salut, i operant a 35 graus sota cero. Però tota comunicació
es va tornar a perdre el 9 de juliol.
Els repetits
intents de trucar-la, durant els 7 mesos que han passat des d'aquell moment,
han fracassat. Aquesta mateixa setmana s'han fet els darrers intents. El cometa
és ara molt lluny, cada cop més distant del Sol. Ja és poca la llum que li
arriba, i les temperatures baixen per sota dels valors que necessita Philae per poder sobreviure.
Somnolenta i
anèmica, la sonda Philae potser ha escoltat com se la cridava. Potser li ha semblat
distingir uns crits afeblits i llunyans, que s'han confós amb el seu somni. Sense
forces per obrir els ulls o per entrar en un estat de lucidesa, el somni s'ha anat
allargant i aprofundint, i dins del seu cervell els desesperats crits que
arriben dels seus creadors s'han tornat ja imperceptibles.
Mentre tant,
Rosetta segueix en òrbita i enviant tones i tones de dades i imatges. La
missió, en global, ha estat, és, un èxit
aclaparador. Molts anys trigarem encara per poder processar totes les dades i
extraure tot el suc. De moment, però, ja tenim sobre la taula resultats
sorprenents, com per exemple la quasi confirmació que l'aigua de la Terra no
prové dels cometes (potser prové d'impactes d'asteroides, però molt
probablement no dels cometes).
Philae dorm un
somni etern, a bilions de quilòmetres de casa i amb temperatures inferiors als
50 graus sota cero, mentre s'allunya cap a les fronteres del Sistema Solar. Coberta
de gel i pols, transportada per un cometa, convertida en un monument a l'enginy
humà.
El comandant Tom
tampoc va aconseguir contestar mai i aquesta setmana l'acabem de perdre per sempre. La crida "Can
you hear me, Major Tom?" segueix omplint tossudament l'espai, sense ningú
que contacti.
En la dolçor del seu
somni, David Bowie i Philae floten a l'espai, molt per sobre de la Lluna. El
planeta Terra és blau, i no hi ha res que ells puguin fer.
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada