Aquest és el
famós doble cúmul de Perseu, que vaig fotografiar fa uns dies amb el meu telescopi des d'una
clariana al bosc a prop de Castellcir, al Moianès.
Fixeu-vos en les
dues denses agrupacions d'estrelles. Són nadons, Sols recent nascuts, fa a
penes uns 13 milions d'anys aproximadament.
Com actualment
sabem, la longevitat d'una estrella queda pràcticament fixada en el moment del
seu naixement. En funció de la massa que acumula, el ritme de les reaccions de
fusió nuclear que tenen lloc al seu interior serà més o menys alt, i l'estrella
viurà desenes de milions o milers de milions d'anys. Per exemple, una estrella
com el nostre Sol viu aproximadament uns 10 mil milions d'anys, dels quals en
porta gastats la meitat. Les estrelles gegants, però, esgoten el seu
combustible nuclear en qüestió de 50, 60 o 100 milions d'anys, i llavors moren
en mig de grans explosions anomenades supernoves.
Som molt afortunats,
ja que són precisament les estrelles relativament modestes, com el Sol, les que
viuen suficient com per permetre que la vida pugui arribar a aparèixer i a
evolucionar en algun dels seus planetes.
En qualsevol cas,
siguin les estrelles grans o petites, totes elles neixen de forma similar, dins
de grans nebuloses d'hidrogen.
Aquestes
gegantines concentracions d'hidrogen són els bressols. L'hidrogen, l'element
més abundant, i també el més lleuger de l'univers es va concentrant lentament,
per efectes gravitatoris, fins que acaba creant boles enormes de gas, el qual
s'escalfa a l'interior degut a la pressió de les capes externes que
cauen cap el centre. Quan les temperatures dins arriben als 10 milions de
graus s'encén el motor nuclear, i l'estrella comença a brillar amb llum
pròpia, producte de la fusió nuclear de l'hidrogen. En aquell moment, acaba de néixer
una estrella.
Les estrelles no
acostumen a néixer soles, però. Les nebuloses són tan grans que donen llum a
desenes o centenars d'estrelles més o menys al mateix temps. Són estrelles
germanes, que comencen a viure relativament juntes, separades per pocs anys
llum de distància, i que posteriorment es dispersen pels efectes gravitatoris
de la galàxia.
En la fotografia
del doble cúmul de Perseu es poden veure clarament les dues agrupacions. Són
centenars d'estrelles que "acaben" de néixer. Un moment! I la
nebulosa? No dèiem que les estrelles naixien en el si de les nebuloses?
En agrupacions
tan nombroses, la pressió de la intensa radiació de les estrelles joves pot
escombrar el gas proper. És a dir, el propi naixement de les estrelles pot aturar
el procés de creació de més estrelles, al dispersar l'hidrogen de la nebulosa.
La distància calculada
que ens separa d'aquests cúmuls és d'uns 7.500 anys llum. És una distància
considerable per a que les estrelles dels cúmuls es puguin veure de forma tan
clara (aquest objecte és visible, com una petita i difusa taqueta blanquinosa a
ull nu si la nit és ben fosca). Això vol dir que les estrelles que allà han
nascut són enormes, gegants molt més grans que el Sol. Estrelles que viuran
poc, però que ho faran al límit, a tot gas (mai més ben dit!). Així que la
radiació que desprenen deu ser, també, enorme. El que quedés de la nebulosa que
les va donar la vida s'ha dispersat, doncs (els telescopis més potents
aconsegueixen mostrar el residu d'aquesta nebulosa envoltant la zona).
Creiem que el
nostre Sol també va néixer juntament amb altres estrelles. Poques pistes queden
avui per poder identificar a les germanes del Sol, que s'hauran dispersat i
distribuït per espais immensos dins la Via Làctia.
Per acabar aquest
article sobre el naixement d'estrelles us deixo amb una altra de les meves
fotografies. Una que mostra una galàxia propera, la M33. Les estrelles que veiem a la foto són de la nostra galàxia, i estan en un primer pla. La M33 l'observem en el rerefons, tan lluny que no podem identificar individualment les seves estrelles.
Les galàxies són com
ciutats d'estrelles. La nostra és la Via Làctia, i conté aproximadament 200 mil
milions d'estrelles, d'edificis. La M33 és una ciutat un xic menor, que vindria
a formar part, juntament amb la Via Làctia, la galàxia d'Andròmeda, i unes 50 més, del
que anomenem grup local, una gran zona metropolitana.
Les taquetes
vermelloses que veieu a la imatge de la M33 són zones on estan naixent
estrelles. El color vermell és produït per l'emissió de núvols d'hidrogen
excitats per la radiació de les estrelles que estan donant a llum. L'hidrogen
en aquestes zones, doncs, encara no s'ha dispersat, i funciona a tota màquina
la factoria de fer edificis.
Vista des de
fora, visió que mai no podrem tenir, la nostra galàxia, la Via Làctia, deu ser
similar. Brillant amb la lluentor de milers de milions de Sols, i amb zones vermelles
delatant la creació de més estrelles.
En el global de
l'univers es pensa que actualment les màquines de fabricar estrelles s'han anat
apagant respecte al ritme al que funcionaven fa milers de milions d'anys. És
perfectament possible que al cosmos ara es morin més estrelles que no pas en
neixin, senyal d'un univers que s'està fent vell.
La natura, però,
s'ha protegit amb xifres astronòmiques d'estrelles, per donar i vendre. Dèiem
que a la nostra galàxia n'hi deu haver unes 200 mil milions. I coneixem milers
de milions d'altres galàxies. A veure, si multipliquem....
Buf, el meu cap
no pot completar l'operació. Millor ho deixaré estar, i em quedaré una estona
més mirant la foto del doble cúmul de Perseu, imaginant les grans estrelles
gegants recent nascudes.
Nota: sembla que front tot això les nostres vides no tinguin la més mínima importància. Però no és així. La vida és un regal de la natura, i no podem malbaratar-la de cap forma.
Acabem de rebre l'esperada notícia que la propera setmana una persona estimadíssima tindrà l'oportunitat de donar, i guanyar, la batalla vital contra la seva infermetat. Tot i que és molt forta i no li cal, desitgen que la natura li presti una mica de la mateixa força amb la que fa néixer coses tan espectaculars com una estrella, una formiga, o un petit ésser humà. Segur que ella sabrà retornar el regal amb escreix, com ha vingut fent fins ara.
Acabem de rebre l'esperada notícia que la propera setmana una persona estimadíssima tindrà l'oportunitat de donar, i guanyar, la batalla vital contra la seva infermetat. Tot i que és molt forta i no li cal, desitgen que la natura li presti una mica de la mateixa força amb la que fa néixer coses tan espectaculars com una estrella, una formiga, o un petit ésser humà. Segur que ella sabrà retornar el regal amb escreix, com ha vingut fent fins ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada