Cóm ha de ser el
món vist des de les dues dimensions? Vist des d'un full de paper? I, encara més
important, podríem aprendre alguna cosa útil, alguna lliçó, si poguéssim traslladar-nos
a un món bidimensional?
Amb l'objectiu de
respondre aquesta qüestió, vaig endegar, fa un temps, un experiment sense
precedents, que espero algun dia pugui omplir alguns fulls dels llibres
d'història. En aquest experiment vaig provocar canvis en el planeta
Taquesplanes, un quasi desconegut món 2D, per estudiar cóm afectaven aquests
esdeveniments als seus diminuts, però observadors, habitants.
Cóm bé sabeu, i
si no ho hauríeu de saber, Taquesplanes és un espai ... perdó, he dit espai? Vull
dir un pla, disculpeu. Doncs deia que és un pla bastant avorrit pels nostres
estàndards, ja que no hi ha res. Bé, excepte els seus habitants, però que són
tan petits que no els veiem.
El meu experiment
va començar el dia que vaig plantificar, sobre de Taquesplanes, una taula. Una
simple i vulgar taula de 4 potes, que jo movia repetides vegades,
arrossegant-la amunt i avall. De tant en tant, aixecava la taula a l'aire, i
la deixava caure de nou en un altre indret. I això vaig anar fent durant uns
minuts (uns minuts meus, és clar, ja que
pels habitants de Taquesplanes el temps passa diferent i allò va significar alguns
segles).
Passat aquell
temps, vaig tenir accés a la ciència desenvolupada pels habitants de Taquesplanes.
No em pregunteu com, perquè no us ho diré. Bé, de fet tampoc recordo ben bé cóm
ho vaig fer. Ni tan sols recordo si ho vaig fer. Tant se val. El fet és que tinc les teories científiques
d'aquell món pla. Ni més ni menys que el resultat de segles d'observacions i
investigacions dels científics més prestigiosos de Taquesplanes.
El descobriment,
totalment inesperat i sorprenent, de 4 grans taques sobre el món dels
taquesplanins va significar una veritable revolució del pensament, que fins a
les hores havia estat aletargat a Taquesplanes. Per suposat, les 4 taques
corresponien a l'espai ocupat per la
superfície de les potes de la taula, tot i que això, els habitants de
Taquesplanes, no ho coneixien, és clar. Atrapats en el seu espai bidimensional,
tot el que veien de la taula eren 4 taques fosques sobre el seu planeta pla.
Descobriments
posteriors havien posat en evidència que les 4 taques es movien molt lentament
(recordem que el temps passa molt més alentit en el món Taquesplanes). I,
atenció, observadors com eren, ja en aquells remots temps, havien vist com les
taques no es movien de qualsevol forma, sinó que ho feien tot seguint un patró
curiós. Intel·ligents, els nostres admirats amics no varen trigar gaire en
deduir algunes propietats bàsiques del moviment de les taques. El moviment
d'una d'elles implicava el moviment de les demés. Les distàncies que hi havia
entre les 4 taques es mantenien constants, sense importar la direcció
del moviment. La precisió amb la que les distàncies es mantenien va donar lloc
a una famosíssima teoria taquesplanina:
la conservació de les distàncies.
I tan feliços
eren amb la seva física, quan, a meitats del segle 45, una cosa extraordinària va
succeir. Va succeir que les taques havien desaparegut, després de segles
d'existència. La notícia va creuar el món de Taquesplanes com la llum, aixecant
confusió i intensos debats (sí, ja sé que el verb aixecar no seria aplicable a aquest planeta en 2D, però és justament el verb que millor li pega a la frase).
Fins i tot certs grups varen interpretar aquell esdeveniment com un presagi de
la fi del món. La fi del món bidimensional.
En ple debat eren
quan va tornar a passar. Uns exploradors varen portar la inesperada notícia de
l'aparició de les taques en un llunyà racó de Taquesplanes. Allà s'hi varen
desplaçar científics, i, efectivament, varen corroborar que les taques havien
tornat. Seguien sent 4, i les distàncies entre elles eren les mateixes. Allò va
catapultar la teoria de la conservació de les distàncies a principi bàsic i
immutable de la natura.
La desaparició de
les taques, i la seva aparició al cap d'un temps, es va anar repetint amb els
anys. La conclusió més acceptada per la comunitat científica era que aquelles 4
taques havien existit sempre, però que antigament no havien tingut la
tecnologia suficient com per detectar-les. Ara les detectaven, però no sempre,
la qual cosa podia significar que els faltava encara tecnologia per poder
detectar les taques quan aquestes adoptaven un estat determinat.
Anys abans que
s'acabés el meu experiment, un excèntric científic de Taquesplanes sembla que havia
postulat que quelcom havia de lligar les 4 taques, la qual cosa donaria
explicació al principi de conservació de les distàncies. Aquest quelcom havia
de ser un camp de forces desconegut i quasi invisible. La teoria, trencadora,
havia causat un intens debat, que havia durant decennis. Fins que un grup d'experimentadors havien
detectat, emprant els millors instruments de mesura existents, el que semblava
ser el misteriós camp que lligava les 4 taques. Es tractava d'una lleu
pertorbació en l'espai que quedava entre les 4 potes. Ajà! devia haver exclamat
l'il·lustre cietífic quan li varen portar les notícies de la detecció (i a
continuació devia córrer a comprar-se un smoking i un corbatí per a cerimònia amb la que, segurament, l'homenatjarien).
El lector atent
ja haurà deduït, com vaig fer jo quan vaig llegir els reculls històrics de
Taquesplanes, que aquest estrany camp que havien detectat no era més que la feblíssima
ombra que el tauler de la taula projectava sobre el seu món, justament entre
les taques que representaven les potes.
En el moment en
el que vaig poder llegir els seus compendis científics, els habitants de
Taquesplanes havien avançat molt en el coneixement de la natura, amb uns
principis i lleis que donaven resposta als fets observats:
· - Les taques eren sempre 4. No eren possible
altres configuracions.
· - El principi de conservació del moviment
era inviolable, i explicava les distàncies constants entre les taques.
· - No era possible conèixer la posició futura
de les taques. Havien denominat aquest fet com el principi d'incertesa.
· - Les taques tenien dos estats fonamentals.
Un d'ells, anomenat estat bàsic, podia ser detectat fàcilment. L'altre,
anomenat estat immaterial, escapava detecció. Hi havia un intens debat sobre si
allò era una limitació de la tecnologia de detecció, o més aviat es tractava
d'un principi bàsic de la natura impossible de superar.
· - Les taques mudaven entre els dos estats,
el bàsic i l'immaterial, i ho feien per atzar,
en una altra manifestació del principi d'incertesa.
· - Existia un camp de forces, a penes
mesurable, que omplia l'espai entre les taques, i que es creia era el
responsable que aquestes es comportessin solidàriament.
No estava gens
malament, tenint en compte la insignificança dels taquesplanins.
Recordo perfectament
la sensació que vaig tenir al completar la lectura d'aquells treballs.
Era, a l'hora, d'admiració i de compassió. Pobres ells! Limitats com estaven
amb una visió de la realitat esbiaixada, troncada i parcial. Havien aconseguit
deduir unes lleis que els permetien funcionar i explicar el que veien, però no
havien pogut, ni ho haguessin pogut mai, entendre realment què passava.
Entendre realment la natura. Una cosa tan trivial per mi com una taula
movent-se. Ells mai sabrien què és una taula, ni unes potes. Ni tan sols una
ombra. El que jo podia explicar de forma senzilla, requeria teories complexes i
aparentment antinaturals en el món Taquesplanes.
Pobrets ells, sí.
(Nota: davant les
crítiques rebudes, per part d'ell mateix i dels representants de Taquesplanes, l'autor
vol destacar que en cap cas pretén mofar-se dels avenços i coneixements dels
taquesplanins. Tampoc dels avenços i coneixements dels humans. Al cap i a la
fi, un és químic quàntic d'estudis. En tot cas, a l'autor li agradaria recordar
la necessitat de mantenir la humilitat com una qualitat essencial, i no tornar-nos
a creure, ni els taquesplanins ni els humans, els posseïdors de la veritat
absoluta, si és que aquesta existeix).
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada