Un eixam de naus volaran cap a una altra estrella... i jo ja no ho veuré

Sí, és una d'aquelles fites que no veuré. Són tants, tants i enormes, els reptes tecnològics que hem de superar que, de moment, aquesta missió és tan sols un projecte sobre paper.

Un projecte sobre paper, però que compte al darrera amb el suport d'un multimilionari, de nom Yuri Milner, i d'un grapat de científics, cada cop més nombrós. Entre ells, el gran Stephem Hawking.

(podeu veure al multimilionari, junt amb el famós físic, a la foto de la dreta. Milner sosté el prototip de les naus).

El projecte, Breakthrough Starshot, va, ni més ni menys, que d'enviar nano-naus a l'estrella més propera. I fer-ho a velocitats properes a les de la llum, per tal que el viatge es pugui fer en qüestió d'anys.

Anem a pams.

La idea és impulsar, mitjançant un conjunt de potents làsers, unes naus que estarien composades d'un xip minúscul (en els dissenys actuals es parla de naus de 15 mil·límetres de costat). La llum dels làsers espitjaria una gran vela (d'uns 4 metres de costat) a la que les naus estarien connectades.

S'està pensant en assolir velocitats de l'ordre del 20% la de la llum. Això s'aconseguiria amb uns pocs minuts d'impuls per part dels làsers, un cop les naus i les seves veles estiguessin en òrbita fora de l'atmosfera. D'aquesta forma, el viatge al sistema estel·lar que tenim més a prop, el complex Alfa Centauri, es podria fer aproximadament en uns 20 anys.

Què portarien les minúscules naus? Doncs aquest és un dels grans reptes de la tecnologia. En un espai tan reduït transportarien una càmera (!), un sistema de transmissió per poder-nos enviar imatges i dades, i un conjunt d'instruments de mesura (el concepte "conjunt" adquirirà, després d'aquest projecte, un nou significat!)

Per què estan parlant de moltes naus? Seria l'estratègia dels peixos quan ponen ous. Naus tan petites i lleugeres no podrien disposar de protecció front possibles impactes. A aquestes velocitats, el xoc contra un gra de pols còsmic seria fatal pel xip. Durant el viatge de 20 anys podrien passar moltes coses. De forma que la solució, diuen, és llançar-ne milers alhora, esperant que algunes d'elles sobrevisquin.

I un cop allà? Aquesta és una de les grans crítiques que els detractors del projecte, que, per cert, n'hi ha molts, esgrimeixen. Les naus, sense capacitat de navegar, sense motor, passarien a tota velocitat de llarg. És a dir, tot el cost (enorme) del projecte serviria per recollir algunes dades i imatges, potser llunyanes, d'alguna de les estrelles del sistema Alfa Centauri, i potser, amb molta, molta sort, en alguna de les imatges podria sortir algun planeta (sento emprar tantes "algunes" en aquest paràgraf,... però és que haurien de coincidir moltes "algunes" per anar bé).

Des de la Terra, a tanta distància, és impossible "apuntar". Sí, apuntaríem a l'engròs, cap al sistema estel·lar. Però desconeixem les òrbites exactes dels planetes que hi pugui haver (sabem ara que n'hi ha), i ben bé podria passar que les naus travessessin aquells sistemes solars a força distància de qualsevol dels objectes que hi habiten, i que les dades que ens enviessin fossin totalment inútils.

De nou, l'estratègia dels peixos. Si se n'envien milers, algunes de les naus podrien passar a prop de les estrelles, o d'algun planeta. Qüestió de molta, molta sort. Les probabilitats serien ínfimes, ja que els espais buits entre planetes són enormes.

Altres reptes importants tenen a veure amb els làsers. De moment, no es disposa a la Terra de cap sistema de làsers que tingui la potència que el projecte requereix. El sistema constaria de centenars de làsers, que combinarien la seva llum per formar un feix enormement potent.

Una altra qüestió és com enfocar de forma precisa els làsers cap a les veles. Estem parlant de veles de 4 metres, però que se situarien a milers de quilòmetres de distància. Com fer arribar de forma exacte un feix de llum làser al centre de cada vela? L'impuls només hauria de durar uns pocs minuts. Assolida la velocitat de creuer, la nau ja seguiria per inèrcia.

I les veles? Tampoc sabem ara mateix com fabricar-les. Han de ser extraordinàriament primes (es parla de gruixos equivalents als de les parets d'una bombolla de sabó), i fetes d'un material brutalment reflectant. És a dir, aquestes veles han de poder reflectir més del 99,999% de la radiació que rebin dels làsers. Perquè si no la potentíssima llum del làser les destruirà. No disposem d'aquest material, i s'haurà de dissenyar expressament.

Més reptes? El sistema de transmissió. Sí, perquè volem que quan les naus supervivents ens enviïn dades, les puguem rebre. Com enfocaran? Imagineu-vos un quadradet de 15 mil·límetres de costat, a 4 anys llum de distància: la seva micro-antena ha d'enfocar amb tanta precisió cap a la Terra que sembla impossible poder-ho aconseguir. Perquè, és clar, la potència de la seva emissió serà molt baixa. Tota l'energia l'aconseguiran de minúsculs generadors, segurament nuclears (que càpiguen en un xip de 15 mil·límetres, recordem!).

Per rebre les feblíssimes senyals, un possible sistema seria fer que els milers de naus es llencessin en grups espaiats, en eixams, de forma que els senyals de les primeres fossin rebuts i retransmesos per les següents, en un sistema en cadena. Això també solucionaria la problemàtica de l'apuntat.

Veient tots aquests problemes, i la futilesa més que probable del resultat final, un es pregunta: paga la pena?

Personalment, i igual que molts científics, penso que sí. Només pel que significa el desenvolupament tecnològic que aquest projecte impulsaria. Nous materials, nous micro-sistemes. Cada repte, cada un d'ells, es mereix un projecte a part. De fet, l'home ha avançat, al llarg de la història, a partir de reptes, molts d'ells amb poca possibilitat de resultat final satisfactori.

Crec que és un projecte absolutament inspirador. No només impulsarà la tecnologia, sinó que ens pot unir en una aventura apassionant. Sí, perquè aquest projecte requerirà de la participació d'un munt de països, i de milers i milers de científics i enginyers d'arreu.

I els diners? De moment el multimilionari en té per anar posant. Però suposo que se'n necessitaran més. Molts més.

Com sempre, tot ha de ser equilibrat. No podem descuidar els problemes gravíssims que tenim al nostre planeta. Alguns ben bé al costat de casa nostra. Hem de tenir clares les nostres prioritats. Però no per això hem de seguir investigant i fent avançar la tecnologia, que ens hauria de servir per anar construint un món millor per a tots.

Aquest delicat equilibri, ho sé, és complex. Però, sempre dic, mirem les despeses en armament. L'exemple que empro sovint: 6 o 7 avions de darrera generació, dels de matar, paguen actualment una missió no tripulada a Mart. O a Júpiter. 6 o 7! Penseu ara quants avionets de llençar bombes compren els països cada any.

Els meus insignificants 10 euros els empraré per comprar oli, arròs, o pasta per a les persones que recullen aliments a l'entrada dels supermercats (no ho faig amb la freqüència que tocaria). Són insignificants per mi, és clar. Per altres signifiquen poder menjar. Però al mateix temps, vull que part dels impostos que pago es dediquin també a combatre les desigualtats. I de pas, uns quants a la investigació. I en cap cas a la guerra.

Bé, he començat parlant d'una missió impossible, i he acabat amb un altre tema impossible.

Humans! Potser algun dia algú ens estudiarà. I ves a saber si ens arriben a entendre!

De moment, seguiré llegint i seguint aquest projecte il·lusionant. Com diu un dels seus impulsors: avui som molt lluny de poder-lo fer realitat. Però potser si ara comencem, en uns 40 o 50 anys estarem a punt.

Les matemàtiques se'm donen bé, crec. 50 anys de desenvolupament, més uns 20 anys de viatge, més uns 4 anys per a rebre els senyals. No, crec que ja no ho veuré.

Però res m'impedeix tancar els ulls i imaginar. Imaginar un eixam de petites naus, corrent a tota velocitat per a donar una ullada a un indret de l'univers totalment desconegut.