Meravellosament diferents

Ho hem dit moltes vegades, i constitueix un dels fets més evidents i senzills de la natura. Som pols d'estrelles.

Tots nosaltres estem fets del mateix material. La matèria primera amb què l'univers ens ha construït va ser produïda dins les immenses fàbriques de les estrelles. Durant milions d'anys, les estrelles gegants han anat cuinant el material, i al morir l'alliberen. És en les explosions de les imponents supernoves que es constitueixen tots els elements químics que hi ha a la natura. El ferro de la taula o la cadira, o de la nostra sang. El sodi de la sal. El nitrogen dels nostres aminoàcids. El carboni de les nostres cèl·lules. L'or dels nostres anells. El coure del fil elèctric. L'oxigen que respirem. El calci dels ossos. Tot, absolutament tot. Excepte l'hidrogen, l'element més simple del cosmos, que es va formar en el primer sospir del Big Bang.

Tots nosaltres vivim en el mateix lloc. Un bellíssim planeta blau, a la distància justa de la seva estrella. La Terra, casa nostra, sense comparació.

Dins nostre, tots som còpies perfectes uns dels altres. Els extraordinaris processos metabòlics que ens fan funcionar són idèntics dins teu i dins meu.

Però el més fascinant de tot no és això. El que és realment magnífic és lo increïblement diferents que som.

Sovint empro aquesta argumentació quan treballo amb directius i comandaments. La clau en les relacions humanes, incloses, per suposat, les que es produeixen a la feina, està en entendre això. Entendre, senzillament, que tots som diferents.

És sentit comú, oi? Sí, no estic pas descobrint res nou, res enigmàtic. Però si fem examen de consciència, quants cops oblidem aquest fet? Quantes vegades ens pensem que els demés són, han de ser, com nosaltres? Quants malentesos, i frustracions, ens genera aquest oblit?

La natura ha emprat els mateixos materials per crear organismes extraordinàriament diferents entre ells. No hi ha dues persones iguals, en comportament, en pensament, en forma de ser.

En l'àmbit professional, però també en el personal, un bon exercici és recordar-se aquest fet quan ens relacionem amb un altre. Veu el món com nosaltres? No, amb tota seguretat. Potser serà més similar a nosaltres que una altra persona, però no és fotocòpia. L'exercici d'intentar entendre com és l'altre s'anomena empatia, i, com deia, és una de les claus en la gestió de persones.

Què pensa? Per què? Quins seran els seus objectius, quines les seves prioritats? Què el preocupa? Com són els seus sentiments? Què valora més? Com m'aproximaré, quins arguments empraré per discutir amb ell i no ferir-lo? Com comunicaré el que vull de forma que m'entengui?

Podeu pensar, en llegir aquest article, que això no és astronomia. Però m'haureu de permetre que ampliï el concepte d'astronomia, com sovint faig, al de natura. I dins de la natura, dins del cosmos, nosaltres, els humans, som un fascinant invent, un extraordinari experiment. Con deia abans, tot dins nostre és idèntic... i alhora tan i tan diferent. No és increïble?

L'astronomia, com deia el gran Carl Sagan, és una enorme lliçó d'humilitat. Però també d'inspiració respecte a temes com aquest. Aspectes íntimament lligats al món de les relacions personals.

La propera vegada que miris el cel, pensa-hi. La pols de les estrelles ens ha forjat, però la natura s'ha preocupat per dotar-nos d'una complexitat astoradora, incomprensible, que ens fa meravellosament diferents i únics. Quan miris el cel, pensa en la propera discussió que has de tenir, pensa en la relació malmesa, o en aquell problema laboral amb el teu superior o el teu company.

Quan miris el cel, deix que la llum de les estrelles t'ajudi a trobar les pistes que et poden guiar per preparar la reunió, la comunicació, o la discussió. Simplement adquirint consciència de la necessitat d'entendre a l'altre.

Sí, el cel també ens pot ajudar en això. Ja veus, una raó més per deixar-se anar mentre es gaudeix del cel estrellat.