Sí, és una
d'aquelles fites que no veuré. Són tants, tants i enormes, els reptes
tecnològics que hem de superar que, de moment, aquesta missió és tan sols un
projecte sobre paper.
Un projecte sobre
paper, però que compte al darrera amb el suport d'un multimilionari, de nom
Yuri Milner, i d'un grapat de científics, cada cop més nombrós. Entre ells, el gran Stephem Hawking.
(podeu veure al multimilionari, junt amb el famós físic, a la foto de la dreta. Milner sosté el prototip de les naus).
El projecte,
Breakthrough Starshot, va, ni més ni menys, que d'enviar nano-naus a l'estrella
més propera. I fer-ho a velocitats properes a les de la llum, per tal que el
viatge es pugui fer en qüestió d'anys.
Anem a pams.
La idea és
impulsar, mitjançant un conjunt de potents làsers, unes naus que estarien
composades d'un xip minúscul (en els dissenys actuals es parla de naus de 15 mil·límetres de costat). La llum dels làsers espitjaria una gran vela
(d'uns 4 metres de costat) a la que les naus estarien connectades.
S'està pensant en
assolir velocitats de l'ordre del 20% la de la llum. Això s'aconseguiria amb
uns pocs minuts d'impuls per part dels làsers, un cop les naus i les seves
veles estiguessin en òrbita fora de l'atmosfera. D'aquesta forma, el viatge al
sistema estel·lar que tenim més a prop, el complex Alfa Centauri, es podria fer
aproximadament en uns 20 anys.
Què portarien les minúscules naus? Doncs aquest és un dels grans reptes de la
tecnologia. En un espai tan reduït transportarien una càmera (!), un sistema de
transmissió per poder-nos enviar imatges i dades, i un conjunt d'instruments de
mesura (el concepte "conjunt" adquirirà, després d'aquest projecte, un nou significat!)
Per què estan
parlant de moltes naus? Seria l'estratègia dels peixos quan ponen ous. Naus tan
petites i lleugeres no podrien disposar de protecció front possibles impactes.
A aquestes velocitats, el xoc contra un gra de pols còsmic seria fatal pel xip.
Durant el viatge de 20 anys podrien passar moltes coses. De forma que la
solució, diuen, és llançar-ne milers alhora, esperant que algunes d'elles
sobrevisquin.
I un cop allà?
Aquesta és una de les grans crítiques que els detractors del projecte, que, per
cert, n'hi ha molts, esgrimeixen. Les naus, sense capacitat de navegar, sense
motor, passarien a tota velocitat de llarg. És a dir, tot el cost (enorme) del
projecte serviria per recollir algunes dades i imatges, potser llunyanes,
d'alguna de les estrelles del sistema Alfa Centauri, i potser, amb molta, molta
sort, en alguna de les imatges podria sortir algun planeta (sento emprar tantes "algunes" en aquest paràgraf,... però és que haurien de coincidir moltes "algunes" per anar bé).
Des de la Terra,
a tanta distància, és impossible "apuntar". Sí, apuntaríem a
l'engròs, cap al sistema estel·lar. Però desconeixem les òrbites exactes dels
planetes que hi pugui haver (sabem ara que n'hi ha), i ben bé podria passar que
les naus travessessin aquells sistemes solars a força distància de qualsevol
dels objectes que hi habiten, i que les dades que ens enviessin fossin totalment inútils.
De nou,
l'estratègia dels peixos. Si se n'envien milers, algunes de les naus podrien
passar a prop de les estrelles, o d'algun planeta. Qüestió de molta, molta
sort. Les probabilitats serien ínfimes, ja que els espais buits entre planetes
són enormes.
Altres reptes
importants tenen a veure amb els làsers. De moment, no es disposa a la Terra de
cap sistema de làsers que tingui la potència que el projecte requereix. El
sistema constaria de centenars de làsers, que combinarien la seva llum per formar
un feix enormement potent.
Una altra qüestió
és com enfocar de forma precisa els làsers cap a les veles. Estem parlant de
veles de 4 metres, però que se situarien a milers de quilòmetres de distància.
Com fer arribar de forma exacte un feix de llum làser al centre de cada vela?
L'impuls només hauria de durar uns pocs minuts. Assolida la velocitat de
creuer, la nau ja seguiria per inèrcia.
I les veles? Tampoc
sabem ara mateix com fabricar-les. Han de ser extraordinàriament primes (es parla
de gruixos equivalents als de les parets d'una bombolla de sabó), i fetes d'un
material brutalment reflectant. És a dir, aquestes veles han de poder reflectir
més del 99,999% de la radiació que rebin dels làsers. Perquè si no la potentíssima llum del làser les destruirà. No disposem d'aquest material, i
s'haurà de dissenyar expressament.
Més reptes? El
sistema de transmissió. Sí, perquè volem que quan les naus supervivents ens
enviïn dades, les puguem rebre. Com enfocaran? Imagineu-vos un quadradet de 15 mil·límetres
de costat, a 4 anys llum de distància: la seva micro-antena ha d'enfocar amb
tanta precisió cap a la Terra que sembla impossible poder-ho aconseguir.
Perquè, és clar, la potència de la seva emissió serà molt baixa. Tota l'energia l'aconseguiran de minúsculs generadors, segurament
nuclears (que càpiguen en un xip de 15 mil·límetres, recordem!).
Per rebre les
feblíssimes senyals, un possible sistema seria fer que els milers de naus es
llencessin en grups espaiats, en eixams, de forma que els senyals de les primeres
fossin rebuts i retransmesos per les següents, en un sistema en cadena. Això també
solucionaria la problemàtica de l'apuntat.
Veient tots
aquests problemes, i la futilesa més que probable del resultat final, un es
pregunta: paga la pena?
Personalment, i
igual que molts científics, penso que sí. Només pel que significa el
desenvolupament tecnològic que aquest projecte impulsaria. Nous materials, nous
micro-sistemes. Cada repte, cada un d'ells, es mereix un projecte a part. De
fet, l'home ha avançat, al llarg de la història, a partir de reptes, molts
d'ells amb poca possibilitat de resultat final satisfactori.
Crec que és un
projecte absolutament inspirador. No només impulsarà la tecnologia, sinó que
ens pot unir en una aventura apassionant. Sí, perquè aquest projecte requerirà
de la participació d'un munt de països, i de milers i milers de científics i
enginyers d'arreu.
I els diners? De
moment el multimilionari en té per anar posant. Però suposo que se'n
necessitaran més. Molts més.
Com sempre, tot
ha de ser equilibrat. No podem descuidar els problemes gravíssims que tenim al
nostre planeta. Alguns ben bé al costat de casa nostra. Hem de tenir clares les
nostres prioritats. Però no per això hem de seguir investigant i fent avançar
la tecnologia, que ens hauria de servir per anar construint un món millor per a
tots.
Aquest delicat
equilibri, ho sé, és complex. Però, sempre dic, mirem les despeses en armament.
L'exemple que empro sovint: 6 o 7 avions de darrera generació, dels de matar, paguen
actualment una missió no tripulada a Mart. O a Júpiter. 6 o 7! Penseu ara
quants avionets de llençar bombes compren els països cada any.
Els meus
insignificants 10 euros els empraré per comprar oli, arròs, o pasta per a les
persones que recullen aliments a l'entrada dels supermercats (no ho faig amb la freqüència que tocaria). Són
insignificants per mi, és clar. Per altres signifiquen poder menjar. Però al
mateix temps, vull que part dels impostos que pago es dediquin també a combatre
les desigualtats. I de pas, uns quants a la investigació. I en cap cas a la guerra.
Bé, he començat
parlant d'una missió impossible, i he acabat amb un altre tema impossible.
Humans! Potser
algun dia algú ens estudiarà. I ves a saber si ens arriben a entendre!
De moment,
seguiré llegint i seguint aquest projecte il·lusionant. Com diu un dels seus
impulsors: avui som molt lluny de poder-lo fer realitat. Però potser si ara
comencem, en uns 40 o 50 anys estarem a punt.
Les matemàtiques
se'm donen bé, crec. 50 anys de desenvolupament, més uns 20 anys de viatge, més
uns 4 anys per a rebre els senyals. No, crec que ja no ho veuré.
Però res m'impedeix
tancar els ulls i imaginar. Imaginar un eixam de petites naus, corrent a tota
velocitat per a donar una ullada a un indret de l'univers totalment desconegut.
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada