El dimoniet i la improbabilitat de la vida

Els que m'heu llegit habitualment sabeu que sempre he defensat la il·lusió d'un univers ple de vida. Un univers en el que nosaltres no som l'excepció, i on l'experiment de la vida no té perquè ser exclusiu del nostre planeta.

A la natura, li és absolutament igual el que jo pugui pensar i, de fet, la feina de la ciència és trobar respostes, no en base a suposicions, sinó a evidències. I evidència de l'existència de vida fora de la Terra encara no en tenim.

Vet aquí que el dimoniet al costat de l'orella fa dies que m'amoïna. Ha estat després de llegir bastant sobre un altre tema que m'apassiona cada cop més: l'evolució de les espècies, i, especialment, l'aparició dels homínids i el seu desenvolupament.

Aquest dimoniet em xiuxiueja cada vespre (és clar, és quan més cansat estic i, per tant, més vulnerable!). Em diu que són masses casualitats, masses coincidències les que han conduit a la vida. I que és molt difícil que totes elles puguin donar-se en lloc més.

Què dolent que és, el dimoniet! Al començament, no  li feia gaire cas, però reconec que aquests darrers dies està aconseguint obrir una escletxa en el pensament. No, no us preocupeu, que no és res greu i tornaré a la línia optimista. Però de totes maneres, com del que es tracta sempre és d'escoltar amb humilitat, deixeu-me que us resumeixi què és el que aquest ésser entremaliat m'explica.

Vivim en un univers en el que tot, absolutament tot, sembla pensat per a que puguem existir. Canvia un sol paràmetre, per petit que sigui, i ni tu ni jo seríem aquí.

Des de la massa de les partícules subatòmiques (que, per cert, no tenim ni idea de perquè són les masses que són), a les característiques de les forces de la natura (la gravetat, per exemple). Canvia-les, i, puffff, et quedes sense àtoms estables i sense matèria.

Des de la temperatura inicial del Big Bang en els seus primers sospirs, al ritme d'expansió del cosmos. Un xic més calent, o un xic més lent en expansionar-se a l'inici, i tampoc existirien els àtoms, ...tindríem un univers només amb hidrogen.

Però podem seguir amb el món macroscòpic.

Orbitem una estrella tranquil·la i longeva, que ens ha regalat temps més que suficient com per a que la vida evolucioni en un dels seus planetes. Col·loca la Terra orbitant una estrella més gran, i en pocs milions d'anys s'hauria acabat tot, l'estrella i Terra.

Habitem un planeta rocós, amb un nucli de ferro i níquel fosos. I que gira relativament ràpid, en un dia, sobre si mateix. Tot això ens aporta la protecció del camp magnètic, que captura les partícules carregades que vénen a gran velocitat del Sol, i que serien letals. Fes girar més lenta a la Terra, o crea-la més petita, i... desapareixeria, en uns milions d'anys, l'escut protector.

Tenim evidència que a la Terra han existit catàstrofes que pràcticament han extingit la majoria de les espècies vives. No, no estic parlant del col·lapse dels grans rèptils fa 65 milions d'anys. Aquesta no és res, comparada amb algunes que, es calcula, varen eliminar més del 90% de totes les espècies existents. Quines espècies van sobreviure a cada catàstrofe i per què? La ciència comença a sospitar que la sort també va tenir un paper, a més de la capacitat de cada espècie en adaptar-se als nous entorns. Fes desaparèixer una espècie a l'atzar, d'aquelles que van sobreviure, i potser ens hauríem carregat la llavor de la nostra pròpia existència.

I el diable segueix.

I em pregunta.

"Sabeu com va aparèixer la vida a la Terra? No en teniu ni idea, oi?"

"Sabeu com l'evolució de les espècies va poder fer el salt immens que sembla haver entre un organisme unicel·lular i un humà?"

"Coneixeu el vostre propi origen? No heu estat ni capaços de dibuixar el vostre passat. Ignoreu el recorregut evolutiu dels homínids, i us ofegueu en mig del puzle de peces que no sabeu ordenar"

I és que hem de reconèixer que la natura s'ha aplicat amb nosaltres. Potser va ser una mutació genètica, a l'atzar, la que va provocar el desenvolupament de les primeres espècies del que anomenem gènere homo, diferenciant-les de la resta de primats. Quantes proves hauríem de fer nosaltres, al laboratori, per aconseguir justament la mutació precisa? La majoria de mutacions a la natura condueixen a vies mortes. Només una entre milions aconsegueix progressar.

"En quants llocs de l'univers penses que poden haver coincidit tants i tants factors?"

"En quants llocs del cosmos creus que hi ha cèl·lules, margarides, mosques, lleons, persones, o dimoniets parlant a l'orella?"

Quan el vull fer callar, li llenço a sobre el pes de les dimensions de l'univers. Milers de milions de galàxies, cada una d'elles amb milers de milions d'estrelles i planetes. És qüestió de números, de probabilitats. Això és molt gran.

I quan veig que dubta, l'ataco amb l'argument del sentit comú: sí, és veritat. Tot sembla molt complicat, però justament el fet que ara mateix estiguem aquí demostra que, dels infinits universos que podrien existir, habitem aquell que està fet per permetre la vida. Potser existeixen altres universos, o han existit. Però és innegable que aquest univers, el nostre, està preparat per a la vida.

Ara no el sento, però segur que al vespre hi tornarà.