Arriba la millor pluja d'estrelles de l'any: els Gemínids

Quan es parla de pluja d'estrelles, la majoria de nosaltres pensem en les Llàgrimes de Sant Llorenç, tècnicament anomenats Perseids, l'espectacle que ens regala el cel cada mes d'agost.

Però, sens dubte, si hi ha una reina en l'univers de les pluges d'estrelles, aquesta és la pluja dels Geminids.

Recordem que una pluja d'estrelles es produeix quan la Terra, en la seva òrbita al voltant del Sol, travessa l'antic o actual pas d'un cometa (o, en alguns casos, d'un asteroide). Llavors, el nostre planeta escombra milers de diminuts fragments que aquell objecte va deixar al seu darrera. Els fragments entren a l'atmosfera a tota velocitat, i es desintegren en mig d'un bonic i espectacular traç de llum que anomenem meteor (o estrella fugissera).

Això explica per què les pluges d'estrelles es produeixen més o menys a les mateixes dates any rere any. Són justament els dies en què el nostre planeta passa pel punt orbital precís de creuament amb el camí dels bocins de l'objecte progenitor.

De pluges d'estrelles n'hi ha moltes, la majoria grans desconegudes pel públic. Però certament la fama se l'emporten els Perseids de l'agost i els Geminids el desembre.

És molt complicat preveure la intensitat amb què es veurà una determinada pluja. Hi ha molts factors que hi juguen.

Evidentment, us d'ells, molt important, és el lloc des d'on observem: la qualitat del cel i l'absència de llums urbanes que ens puguin amagar les fugisseres. Però també hi ha factors crítics que fan que les pluges siguin, intrínsecament, diferents entre elles. Factors com ara el tipus de cometa, el seu període de pas, o la precisió amb què la Terra passa prop de l'òrbita de l'objecte en qüestió.

Totes aquestes raons, diríem intrínseques, fan que puguem catalogar les pluges d'estrelles entre "espectaculars", que vol dir que habitualment no deceben i generen un nombre important de meteors, mediocres, i pobres. Els Perseids i els Geminids es trobarien dins la primera categoria.

Però, com deia, és complicadíssim predir exactament com es veurà una mateixa pluja d'un any per l'altre. Els petits fragments deixats al darrera pel cometa no romanen obedientment dins una òrbita estreta, de forma que sigui fàcil calcular si la Terra hi passa a prop. Ben al contrari, tenen tendència, amb el temps, a eixamplar i diluir la seva presència, degut a les múltiples pertorbacions que pateixen.

Els Gemínids estan produïts per fragments d'un asteroide, anomenat 3200 Phaeton. Es tracta d'un objecte potencialment perillós per al nostre planeta, d'una mida aproximada de 5 km i un període orbital de 524 dies.

El tipus d'objecte i composició i la seva òrbita confabulen per convertir aquesta pluja en, segurament, la més productiva de l'any, la potencialment més espectacular, força regular i consistent al llarg dels anys.

Enguany, les millors nits seran al voltant del 13-14 de desembre. Segurament la millor serà aquesta darrera (és a dir, la nit que va del 14 al 15).

Però enguany tindrem un visitant celeste que, la veritat, preferiríem no tenir. Coincidirà amb Lluna plena, la qual cosa perjudicarà la visió dels meteors més febles. Però no us desanimeu. Moltes dels meteors dels Gemínids són suficientment brillants com per a poder ser observats fins i tot amb Lluna plena.

Com gaudir d'aquesta pluja d'estrelles?

La primera recomanació, com sempre faig en aquests casos, és allunyar-se tot el possible dels nuclis urbans i de les llums dels carrers. La segona recomanació és... paciència!

Les pluges d'estrelles abundants, com els Gemínids, acostumen a proporcionar magnífiques experiències, però normalment reservades als pacients. És molt improbable que només sortint a fora i alçant la vista al cel pugueu enganxar fugisseres com si res. Així que abrigueu-vos, poseu-vos còmodes (molt important, per tal d'evitar mal de coll), i gaudiu del cel mirant les pampallugues de les estrelles. I, quan menys us ho espereu, les fugisseres us recompensaran.

Com que ja he explicat que hi haurà Lluna plena, el millor és situar-se d'esquenes a la Lluna, mirant la regió del cel per on no hi transiti el nostre satèl·lit. Trieu un lloc des del qual pugueu dominar la major part del firmament, com més millor.

Aquí va un senzill exercici que segur que us agradarà. Quan vegeu una fugissera dels Gemínids, i sempre, òbviament, després de tancar els ulls i demanar el desig de rigor, imaginàriament allargueu el traç de llum del meteor cap al darrera, com si voléssiu saber d'on bé, i recordeu aquest dibuix mental. Veureu que la següent fugissera, aparegui on aparegui del cel, semblarà provenir, també, del mateix origen si allargueu la seva trajectòria cap al darrere. Aquest punt, del qual semblen radiar els meteors d'una pluja, s'anomena tècnicament el radiant. Vindria a ser el lloc en el qual la Terra impacta contra el núvol de fragments, per on entren a l'atmosfera. El radiant dóna nom a les pluges. En aquest cas, el trobarem a la constel·lació dels Bessons (Gèminis).

Tot i aquesta explicació sobre el que és el radiant, no cometeu el típic error d'obsessionar-vos per trobar aquest punt i observar-lo atentament, pensant que així en veureu més, de fugisseres. El meteor pot aparèixer en qualsevol lloc del cel, a pesar que hagi entrat pel radiant. Es farà visible on la fricció amb l'atmosfera el faci brillar . Així que relaxeu-vos, i mireu la regió del cel que millor tingueu, respectant la norma de deixar la Lluna el més amagada possible a la vostra esquena.

Mentre espereu, i gaudiu de la nit i, amb sort, de l'espectacle de les fugisseres, recordeu que són bocins, en aquest cas, d'un asteroide que passa relativament a prop nostre. És a dir, les pluges d'estrelles ens recorden l'enorme fortuna que tenim de ser vius, ja que la natura, al llarg de la història de la Terra, ha emprat els impactes per a regenerar la vida i fer-la ressorgir encara més forta i diversa.

Quan un repassa els grans impactes que ha rebut el nostre planeta se n'adona d'això que acabo de dir. A ningú, evidentment, li agrada la idea que un dia pugui caure un objecte de mides importants que provoqui una catàstrofe planetària. Però mirat en el molt llarg termini, com us deia, si no hagués estat per alguns dels enormes cataclismes del passat nosaltres no hi seríem.

Tranquils, però, que l'òrbita del 3200 Phaeton, el pare dels Gemínids, no presenta probabilitat d'impacte contra nosaltres en els propers milers d'anys.

Tot això ho he explicat en un capítol especial de "La Terra és plana", una secció de divulgació que, com sabeu, emetem setmanalment dins el programa "El Suplement" de Catalunya Ràdio, cada diumenge a les 7:30 del matí. Podeu recuperar el capítol aquí.

Bé, sort a tots els que intenteu sortir de cacera de fugisseres les properes nits. Jo també ho faré.

Bona pluja dels Gemínids per a tothom!

La visita segura de l'asteroide 2014 JO25 el proper dimecres

No, aquest cop no ens caldrà paraigües per sortir al carrer. L'asteroide 2014 JO25 passarà a quasi 2 milions de quilòmetres de distància.

He pogut llegir per internet alguns articles de to catastrofista, o, si més no, sensacionalistes. És veritat que des de l'any 2004 no ens visitava un objecte tan gran (l'asteroide en qüestió té unes dimensions que van des dels 600 metres al quilòmetre). I no tornarem a tenir una visita d'aquest calibre fins al 2027.

Però 2 milions de quilòmetres són un bon coixí, companys. Estem parlant de quasi 5 cops la distància que ens separa de la Lluna. Així que no cal patir.

El que sí que representa el pas que el JO25 farà dimecres dia 19 és un recordatori que, estadísticament, algun dia tocarà. Com ha tocat en el passat molt cops al llarg de la història del nostre planeta.

Comencem pel quotidià. Cada dia cauen petits fragments d'asteroides i cometes. Trossos minúsculs, la majoria dels quals no arriben a tocar terra i es desintegren a les capes altes de l'atmosfera. Altres, un xic més grans, arriben a la superfície del nostre planeta, i llavors és quan els anomenem meteorits.

Doncs bé: cada dia cau un per equivalent a uns 27 elefants adults! A l'any, això són més de 50.000 tones de material. Pensem-hi el proper cop que ens sorprengui el traç lluent d'una fugissera.

També cada dia passen ben a prop roques més grans. Objectes que es mesuren en desenes de metres. Alguns ens freguen a tota velocitat. I de vegades, un d'ells inicia una trajectòria de caiguda. Com va passar l'any 2013 a Chelyabinks, Rússia. Recordeu? Allò va ser un objecte que es calcula tenia uns 20 metres, i que es va fragmentar, en mig d'una gran explosió, a l'aire. Va haver-hi més de 1.500 ferits, degut a l'ona expansiva i al trencament de vidres. Afortunadament, no va anar a més, perquè tot i que 20 metres és una senyora roca, amb aquestes dimensions els meteoroides es trenquen amb la fricció amb l'atmosfera, i arriben a tocar terra en forma de fragments més petits.

Això que va passar al 2013 tornarà a passar, igual com ha succeït incomptables vegades en el passat. Com més gran, més destrosses evidentment. Però menys probable que passi. La cosa va així: infinitat d'impactes petits cada dia, però una probabilitat cada cop menor d'impacte com més gran sigui l'objecte (afortunadament, sinó ja no seríem aquí).

De quines destrosses estaríem parlant? Depèn de molts factors, entre els que podem citar la composició de l'asteroide, la velocitat i trajectòria amb la que impacta, i, evidentment, el lloc on cau (a l'oceà? o sobre una gran ciutat?)

Per a que ens fem una idea: un objecte de la mida d'un edifici de 20 pisos que caigués sobre una ciutat l'arrasaria completament. L'explosió seria equivalent a l'arma nuclear més potent que puguem tenir.

Si l'asteroide o cometa tingués uns 2 quilòmetres de mida, la destrucció seria total en un radi de més de 300 quilòmetres, i els efectes de l'ona expansiva provocarien destrosses molt importants fins a uns 1.500 quilòmetres de distància! La llum del Sol quedaria bloquejada durant molts mesos per la quantitat de pols que s'enlairaria, i moltíssimes espècies vegetals i animals desapareixerien.

Com deia abans, la probabilitat que això passi és molt petita. Però si agafem un període força llarg de temps, l'aposta sembla més que segura.

El cometa que va eliminar als dinosaures es calcula que tenia uns 10 quilòmetres de grandària. És curiós pensar que aquesta brutal extinció massiva va facilitar, per altra banda, el desenvolupament dels mamífers, que fins llavors havien estat uns actors secundaris en el joc de la vida.

Com alguna vegada ja he explicat en aquest blog, una agència americana té, com a missió, descobrir i controlar als objectes que tenen òrbites perilloses. Actualment portem descoberts més de 15.000 objectes en òrbites properes, i 900 d'ells tenen mides de més d'un quilòmetre, i quasi 8.000 de més de 140 metres! I la llista no para de créixer.

La pregunta és: n'hi ha algun dels grans que tingui una probabilitat no menyspreable de xocar contra nosaltres? Hores d'ara cap. D'aquesta gran llista d'objectes, no en tenim cap que es prevegi pugui impactar dins una franja de temps de, diguem, un segle. Però, és clar, estem parlant dels coneguts. Res impedeix que demà descobrim un objecte nou, provinent dels confins del nostre Sistema Solar, i que tingui trajectòria de col·lisió.

Què faríem, llavors? També n'hem parlant en el blog. Recordeu lo dels tractors gravitacionals? Posar grans naus orbitant ben a prop dels objectes, i durant molts anys anar-los desviant lentament de les seves trajectòries per l'efecte de l'atracció gravitatòria amb la nau. I recordeu els robots miners? Sembrar de petits robots la superfície de l'asteroide, que expulsin a gran velocitat terra excavada, provocant, així, un impuls invers que acabi també desviant gradualment l'atacant. Però cap d'aquests mètodes, ni altres, han passat del paper.

Justament, hi ha convocada una cimer de científics a Tokio a meitats del proper mes de maig. Allà "s'anunciarà" de descoberta (fictícia) d'un asteroide gran en via de col·lisió, amb probabilitat d'impacte de l'1% al 2027. AVISO, abans no us puguin arribar informacions falses: és una simulació, no és un objecte real. Volen, en aquesta cimera, discutir el cas hipotètic, i veure quines serien les opcions.

Bé, de moment veurem el pas del 2014 JO25 dimecres dia 19, com deia a 2 milions de quilòmetres de distància. I dic veurem perquè, aquells que disposin de petits telescopis, i sàpiguen on mirar, podran intentar veure'l, les nits del 18 i 19. Què veuran? Una minúscula estrelleta. Però que amb el pas de les hores en mourà apreciablement. No serà senzill d'observar, perquè, com explicava, serà un diminut puntet entre la munió d'estrelles que un telescopi mostrarà. Per aquesta raó, s'ha de saber distingir, i anar equipat amb un bon mapa estel·lar. A internet en trobareu uns quants, si esteu interessats (aquí hi ha una referència: http://www.virtualtelescope.eu/2017/04/11/potentially-hazardous-asteroid-2014-jo25-how-to-observe-it/)

Demà dimarts, 18, a les 8:15 del matí en parlaré breument al programa de El Matí de Catalunya Ràdio. I dimecres dia 19, cap a les 9 del matí, ho faré a BTV ràdio.

Per acabar: tot i que alguns intenten exagerar el fet per a crear impacte sensacionalista, penso que qualsevol fenomen que passi al cel i que ens faci reflexionar una mica sobre coses com el nostre origen, el nostre destí, la vida, la humilitat de la nostra posició, etc., paga la pena. Com dic sovint, el gaudiment del cel és una experiència excepcional, i aquestes coses donen municions per poder pensar i deixar volar la ment quan un és allà estirat, mirant un cel fosc i estrellat.

Així que benvinguda visita llunyana i segura del 2014 JO25, al qual desitgem tota la sort del món però sempre ben lluny de nosaltres. No volem haver d'agafar el paraigües durant molt i molt de temps.

Encontre amb l'asteroide que podria impactar la Terra al segle XXII

Bennu és el seu nom. Una roca de mig kilòmetre de grandària, que segueix una òrbita perillosament propera al nostre planeta.

Al setembre la NASA llençarà la missió OSIRIS-REX, destinada a trobar-se amb l'asteroide l'any 2018, estudiar-lo, i retornar a la Terra mostres de la seva superfície.

Deixem per uns instants la seva perillositat i fixem-nos en la rellevància d'aquest objecte. Els asteroides com Bennu es varen formar en els primers instants del Sistema Solar. Es pot dir que estan pràcticament verges, composats per material primigeni, provinent de la infantesa del nostre Sistema Solar. A diferència dels planetes, la composició dels quals ha anat variant en base a impactes i/o degut a efectes tectònics, com ha passat aquí a la Terra.

En el cas de Bennu, a més, el material que el forma és ric en components de carboni, incloses, amb molta probabilitat, molècules orgàniques. Per què això és important? Perquè ens podria donar pistes de com va aparèixer la vida al nostre planeta.

Aquesta qüestió, la de la vida, és un veritable misteri. No en tenim ni idea de com va ser l'origen de la vida a la Terra. Només sabem que va aparèixer de forma bastant ràpida, a penes uns quants milions d'anys després que el planeta es formés. Una de les teories que es contemplen es basa en un origen extraterrestre del material orgànic precursor, en forma d'aminoàcids i altres molècules complexes, que podrien haver arribat a llom d'asteroides similars a Bennu.

Per aquesta raó, la missió OSIRIS-REX preveu la recollida de mostres del material que composa Bennu, en una arriscada maniobra en la que la sonda baixarà cap a l'asteroide, quedant-se a pocs metres de la superfície, mentre un gran braç es desplega, toca terra i recull mostres. Tot això en 5 segons. Posteriorment la sonda retornarà a la Terra, tot i que no hi entrarà, sinó que alliberarà una petita càpsula, molt protegida amb escuts tèrmics, que acabarà aterrant sobre el desert de Utah amb el tresor recollit a Bennu.

Abans, però, que OSIRIS-REX realitzi aquesta maniobra de recollida passaran uns quants anys. No serà fins al 2020, perquè durant 2 anys, a partir que hi arribi al 2018, la sonda es dedicarà a estudiar en detall mil·limètric l'asteroide, per seleccionar curosament el lloc sobre el qual baixar.

Com deia a l'inici de l'article, la missió té un altre gran objectiu.

Els darrers càlculs, els més precisos que tenim, donen una certa probabilitat d'impacte de Bennu contra la Terra cap a finals del segle XXII. La cosa va així: l'any 2135, l'asteroide passarà molt a prop del nostre planeta. En funció de com passi, i de les interaccions gravitatòries que es produeixin generades per la Terra, les següents aproximacions, en concret les que es produirien entre els anys 2175 i 2196 podrien ser molt perilloses.

Actualment no tenim cap mecanisme provat per tal de desviar un objecte en trajectòria de col·lisió. Tot el que ens pugui dir OSIRIS-REX sobre la composició de Bennu, i sobre les demés característiques físiques, no només ens ajudaria per construir un pla de defensa contra aquesta roca, sinó que ens permetria avançar en general en el disseny d'estratègies de protecció front objectes similars.

A més, resulta que hi ha un munt de petits efectes que poden desviar lleugerament l'òrbita de Bennu i que necessitem conèixer amb la màxima precisió possible si volem disposar d'estimacions fiables sobre un possible futur encontre. Un dels efectes més importants, i que OSIRIS-REX estudiarà en detall, és el conegut com efecte Yarkowsky, que afecta a objectes relativament petits i irregulars, com els asteroides. Els rajos del Sol escalfen de forma no homogènia la seva superfície, degut a les irregularitats, i la radiació tèrmica que retorna a l'espai actua com de minúscul coet impulsor que fa que l'òrbita de la roca s'alteri amb el pas dels anys. És fonamental entendre com funciona aquest mecanisme per a poder calcular amb la màxima exactitud les òrbites de futurs objectes perillosos.

Però, com de perillós és, en realitat, Bennu?

Una roca de mig kilòmetre no és cap broma. La que va extingir als dinosaures, ara fa uns 66 milions d'anys, es calcula que tenia entre 10 i 15 kilòmetres. No es tractaria, doncs, d'un exterminador en massa, però sí que tindria efectes devastadors. El cometa que, a començaments de segle XX, va destrossar un enorme bosc a Tunguska (Sibèria) devia tenir uns escassos 80 metres de grandària.

L'impacte de Bennu produiria una explosió equivalent a uns 3.000 megatons de TNT. Per a que ens fem una idea, això seria unes 60.000 vegades més potent que la bomba atòmica llançada sobre Hiroshima a la Segona Guerra Mundial! Grans regions serien devastades, i els efectes tindrien conseqüències a nivell global.

Quina paradoxa, oi? Viatjarem per a estudiar un objecte que ens podria explicar cóm va arribar la vida a la Terra i que, alhora, representa una de les majors amenaces conegudes pel nostre planeta.

Haurem de seguir, doncs, amb molta atenció aquesta extraordinària missió, amb llançament previst el 8 de setembre.

El perill de la ferralla còsmica

En el moment en el que escric aquest article, un tros de ferralla espacial d’entre 1 i 2 metres, anomenat WT1190F, està a poques hores d’entrar descontroladament a l’atmosfera i caure sobre l’oceà Índic. De fet, s’espera que es volatilitzi abans no tocar terra...vull dir aigua. Per si un cas, a la zona on s’ha calculat la re-entrada s’ha restringit la navegació aèria (i el govern d’Sri Lanka ha imposat una zona de prohibició de pesca).

El WT1190F és tan sols un dels més de 20.000 objectes que es calcula que hi ha allà fora amb la mida mínima d’una pilota. Si parlem de fragments més petits, la xifra es dispara a milions. Tot és brossa, ferralla deixada en òrbita.

Els trossos més grans (milers) són seguits curosament per les agències espacials, ja que podrien posar en perill les missions que es llencen, ja sigui les rutinàries que col·loquen satèl·lits en òrbita, o les més agosarades que tenen per objectiu l’exploració de l’espai.

Però fins i tot els petits fragments poden representar problemes greus. A gran velocitat, l'impacte d’un trosset de la mida d’una petita pedra pot perforar o malmetre fàcilment un satèl·lit en òrbita.

La perspectiva no pot ser més preocupant. Cada cop, més ferralla queda abandonada allà dalt. Però el que és autènticament devastador és la possibilitat que es produeixi un accident com el d’un fragment xocant i desestabilitzant un satèl·lit. Perquè el dia que això passi, es podria produir una reacció en cadena. Un xoc entre satèl·lits generaria una munió de trossets, alguns grans (com ara, fragments de fuselatge) i milers de petits (cargols, per exemple), que quedarien en òrbita descontrolada. És a dir, l’augment de ferralla potencialment perillosa pot créixer exponencialment en el futur.

Personalment, no m’estranyaria que en algun moment la humanitat hagi de llançar missions escombriaires, amb l’objectiu de recollir i eliminar brossa. Missions que, a ben segur, seran caríssimes. És lo de sempre, oi? Embrutar és molt més senzill que netejar. I del primer, els humans en sabem una mica.

Penseu en aquest escenari. La nostra rutina diària depèn dels satèl·lits. Us imagineu grans flotes d’avions comercials aturats a terra per la fallida del sistema global de satèl·lits GPS? I les telecomunicacions? Un món sense televisió, ràdio, o telefonia mòbil? Per no parlar de la ceguera que tindríem al ser incapaços de predir la meteorologia del planeta, sense els nostres benvolguts satèl·lits.

Com que la ment humana té una certa tendència a l’autodestrucció (crec que aquest fet és innegable, potser en parlaré en un proper article,... deu estar codificat als nostres gens, no és broma), vet aquí que els països més militaritzats ja preveuen un nou tipus de guerra. La guerra en la que els objectius a destruir seran els satèl·lits de l’enemic. Simplement abatent uns quants d’aquests satèl·lits t’assegures crear el caos més monumental que els temps moderns hagin vist. I resulta que, ben mirat, és molt senzill destruir un satèl·lit.

Perquè no cal enviar-hi un “pepino” que el faci explotar (això, a més de car, seria massa perillós fins i tot pel país atacant, per allò que deia del perill d’augmentar la ferralla còsmica). Ja existeixen dissenys de petits enginys que es podrien situar al costat d’un satèl·lit i interferir amb les seves antenes, per exemple. O inutilitzar selectivament algun component clau per deixar-lo innactiu, però senceret.

Quin espècimen més curiós, l’home. No sé si trobaríem a la natura un altre animal que embrutés casa seva. Sí, perquè cada cop més, l’espai proper és també casa nostra. El lloc pel qual circulen els nostres satèl·lits, que, com hem reflexionat, són absolutament vitals pel funcionament de la civilització tal qual la tenim.

Bé, de moment escoltarem i llegirem, durant les properes hores, titulars que ens parlaran de la re-entrada del WT1190F. Un fragment amb nom avorrit, un qualsevol entre milers. Una ferralla de la que ni tan sols en sabem el seu origen (se sospita que formava part del motor d’alguna nau, però no es té certesa).

Desconec si alguna companyia amb ull comercial ja ha començat a dissenyar les naus escombriaires. Si és així, es pot fer d’or, perquè feina no li faltarà.

Columbia 2003: o com la burocràcia de les organitzacions ens pot portar al fracàs

Fa pocs dies es varen complir 19 anys de la tragèdia del Challenger. Un esdeveniment molt trist, que va costar la vida a 7 astronautes, i que es va deure a un gravíssim error en la valoració del risc i en anteposar altres criteris als de prudència tècnica.

Coincideix que l'1 de febrer es compliran 12 anys de la segona catàstrofe històrica del programa dels transbordadors espacials americans. La del Columbia, l'any 2003, que va posar en evidència, de nou, la feblesa en els processos d'escalat dins la NASA. Però, sobre tot, va retratar com el pes burocràtic d'una organització pot ofegar la seva flexibilitat i la capacitat de reacció front una crisi, tal i com va concloure la comissió d'investigació que el govern  americà va organitzar d'urgència posteriorment a l'accident. 

Un autèntic exemple de llibre,  malauradament. I ho dic amb tot el respecte del món. Estem parlant de la NASA, organització puntera on les hagi,  i admirable en moltíssims sentits. Justament per aquest motiu ens ha de fer reflexionar a tots, especialment a aquells que tenim la responsabilitat de direcció d'empreses i organismes.

El Columbia estava preparat per enlairar-se del Kennedy Space Center, a Florida, el dia 16 de gener. A bord, 7 astronautes, en el que era el vol número 28 d'aquesta nau emblemàtica. Aparentment, el llançament es va realitzar satisfactòriament. Però al dia següent, una minuciosa anàlisi de les imatges enregistrades per les càmeres a la rampa de llançament va mostrar com un fragment del material d'aïllament que recobria un dels motors de combustible es desprenia i colpejava contra el cos del Columbia.

Les imatges no tenien prou resolució com per a conèixer l'afectació que aquest cop podia haver tingut sobre l'estructura que funciona com a escut tèrmic del Columbia. Mentre a l'espai la missió es desenvolupava normalment, a terra va començar un llarg i tortuós procés de discussió  sobre la criticitat del fet.

Com sempre acostuma a passar en aquests casos, similarment al cas del Challenger, els enginyers van ser els que varen adoptar una posició de més gravetat i conservadora. Segons ells, amb les poques dades que tenien, no es podia descartar que el dany hagués estat important, i que s'hagués malmès greument la protecció que havia d'assegurar el retorn sa i estalvi del Columbia i de la seva tripulació. Durant la re-entrada a l'atmosfera, la nau hauria de suportar temperatures de l'ordre de 1.700 graus, i l'estructura de recobriment servia, naturalment, per a protegir-la dels efectes d'aquest calentament. Una fisura a l'estructura podia ser catastròfica.

L'opinió de part del "management", però, era diferent. Altres vegades s'havia produït el despreniment de petits fragments en el moment de l'enlairament, que havien colpejat l'escut del transbordador, sense produir dany algun. Per una part, els fragments que es desprenien eren d'una espècie de goma escuma, un material en principi poc pesat. Per l'altra, es confiava en l'alta resistència de l'estructura externa del Columbia, de cara a suportar els impactes de la goma escuma. Tantes vegades abans s'havia donat aquesta situació que s'havia arribat a assumir com un defecte a corregir, però no crític.

Però per sobre d'això, i atenció, perquè aquest fet és polèmic a més no poder des d'un punt de vista ètic (i, com es va demostrar en la investigació, equivocat també des del punt de vista tècnic), es pensava que, si mai es donava el cas d'un dany greu a l'estructura de protecció, era millor no comunicar-ho a la tripulació, front la impossibilitat de fer-hi res, seguir la missió normalment, i confiar que en el retorn a la Terra la nau seria capaç de sobreviure. Com en una de les declaracions es va recollir, es deia que front tal eventualitat, als astronautes també els agradaria d'aquesta forma, més que patir inútilment sabent que la mort els esperava al cap d'uns dies.

Bé, el fet és que es va realitzar una simulació per ordinador, per tal d'intentar conèixer fins a quin punt l'estructura podia haver estat malmesa. Per sorpresa de tots, enginyers inclosos, els resultats de la simulació eren dramàtics. Amb les dimensions estimades del fragment desprès, la velocitat de la nau en el moment de l'enlairament, i l'angle d'incidència aproximat de l'impacte, l'ordinador preveia un trencament de les plaques de carboni que formaven l'escut protector. Davant aquesta evidència, des d'alguns nivells tècnics es va recomanar demanar a la força aèria americana que intentés treure fotografies d'alta definició de la nau en òrbita, per tal de valorar els danys, en el cas que hi fossin (la tecnologia per a fer-ho existia, i es podia haver intentat fotografiar a distància al Columbia des d'avions volant a gran alçada).

Aquesta petició no va progressar. Alguns estaments de la NASA deien que el programa de simulació era massa conservador, i que tenia tendència a exagerar els resultats. També se seguia pensant que, en cas que fos veritat i que la nau estès malmès, no s'hi podia fer res, i que s'havia de confiar que el Columbia podria superar la re-entrada a l'atmosfera. Finalment, i aquesta no és una conclusió pública de la investigació, perquè hi ha part d'ella que està classificada i es manté en secret, per alguna raó (prestigi? imputació de costos?) semblaria com si la NASA hagués estat reticent a demanar l'ajut d'altres agències.

La discussió entre "demanem ajut!" o "no fa falta" es va prolongar. Mentre, els astronautes seguien amb les seves assignacions, desconeixedors totalment dels fets. En un moment donat, un dels enginyers va fer esment irònic als cartells que inundaven la NASA, predicant bones pràctiques. Un dels cartells deia: "Si penses que hi ha risc, diga-ho!". L'estructura burocràtica de la NASA no semblava que hagués de reaccionar.

Va arribar el dia del retorn. L'1 de febrer de l'any 2003. Es va informar a la tripulació del despreniment que s'havia produït el dia de l'enlairament, però se'ls va assegurar que s'havia descartat qualsevol risc a l'estructura de la nau. El procediment de retorn es va endegar normalment.

La re-entrada de la nau a l'atmosfera es va produir a una velocitat de 28.000 Km per hora i a 280 quilòmetres d'alçada, sobre l'oceà Índic, en direcció al Pacífic i als EEUU. El recorregut previst havia de portar al Columbia cap a la base de la que havia sortit.

En els següents minuts, la nau va anar perdent alçada, i tot semblava normal. En 9 minuts, el Columbia ja es trobava entrant per la costa de Califòrnia sobre terra americana, a 70 Km d'alçada. Tot normal, excepte pel fet que alguns ciutadans, fotògrafs que observaven el pas del Columbia pels cels des de Califòrnia a Texas, varen notar alguns fogots de llum, i signes de fragments desprenent-se.

Als 14 minuts des de la re-entrada, el Columbia perd una placa protectora de l'escut tèrmic. Aquesta placa es va recuperar a terra després de l'accident, i és la resta que es troba més allunyada de l'accident. En aquells moment, la nau era ja sobre l'estat de Texas, a 64 Kms d'alçada. Pocs segons després, els instruments a terra indiquen una pèrdua de pressió a les ales del Columbia, i es rebia la darrera transmissió de la tripulació. Una veu entretallada deia: "Roger, uh, bu  ...", i es tallava. En aquells instants, la nau s'estava sacsejant fora de control, i l'alarma havia d'estar sonant dins la cabina.

2 minuts després, a les 9 del matí, hora local, el Columbia es desintegrava al cel, prop de Dallas. Els nombrosos fragments seguien la seva trajectòria a tota velocitat, en mig d'una immensa bola de fum. Les lectures de l'interior de la cabina de la nau encara eren normals en aquell moment, de forma que es sospita que els astronautes eren encara vius, i que varen morir durant el mig minut següent, mentre la cabina es fragmentava.

Els que coneixem bé els EEUU ens podem imaginar (només imaginar) l'impacte que aquesta catàstrofe, igual que la del Challenger, va produir a la societat del país. Encara avui, quan en parlen, es noten els esforços que fan per contenir l'emoció. Un cop duríssim.

Immediatament es va organitzar una comissió d'investigació presidencial. Les conclusions, com anticipava a l'inici de l'article, van ser demolidores. La incapacitat de l'estructura organitzativa de la NASA per respondre eficientment front a les recomanacions dels tècnics. L'excessiu pes burocràtic. Però, sobre tot, l'assumpció del risc derivat de l'incident com a inevitable.

Sí, perquè resulta que, en les conclusions s'indicava que hagués hagut opcions de reacció. Per una part, la nau Atlantis es trobava, casualment, quasi a punt per a una missió en els següents dies, i s'hagués pogut enviar al rescat, una opció molt arriscada però possible. I després, perquè s'hagués pogut intentar que els astronautes reparessin, des de l'exterior, els danys, emprant materials a ma. Fer una xapussa, vaja. Com la que va salvar la vida als astronautes de l'Apollo XIII, no oblidem.  Aquesta opció era molt més arriscada encara, però en tot cas els astronautes havien rebut entrenament per a fer passejos espacials, i els enginyers, durant la investigació, varen idear formes casolanes d'intentar la reparació. Qui sap si hagués funcionat.

La qüestió era que cap d'aquestes possibilitats s'havia explorat quan tocava. Si s'hagués demanat ajut a la força aèria, potser les imatges, mostrant una gran esquerda a l'escut tèrmic, haguessin mobilitzat l'organització per buscar alternatives.

Un desastre en tota regla, com deia. Especialment per les pèrdues humanes, veritables herois que es juguen la vida en nom de l'exploració de l'espai. També per la nefasta gestió de l'incident.

Per mi, no hi ha bons ni dolents. Ni tots els enginyers, ni tots els gestors estaven d'acord. Lògicament, hi va haver canvis a la NASA, i algunes persones varen ser recol·locades després d'allò.

Ara us llenço una pregunta. Penseu que les organitzacions en les que treballem, o dirigim, estan preparades per a l'excel·lència i l'eficiència, o pel contrari s'han convertit, les hem convertit, en dinosaures pesats, mancats de flexibilitat, i plens de burocràcia?

Cal que ens mirem el melic de tant en tant. O potser ens creiem millors que la NASA?

Què seria l'impacte d'un "global killer"?

Aquests dies s'està parlant força del pas d'un asteroide prop de la Terra. Es tracta d'una roca de mig quilòmetre de grandària, anomenada 2004 BL86, que passarà a 3 vegades la distància a la Lluna. Per tant, no representa cap perill. De moment.

Els EEUU, a través del programa NEO, monitoritza els cossos, cometes i asteroides, que podrien representar un perill per al nostre planeta. Actualment, se'n coneixen milers. Són objectes que, al llarg de la seva òrbita, creuen en algun punt la de la Terra, de forma que no és nul·la la probabilitat d'un impacte futur.

Tots sabem que és una qüestió purament d'estadística. Al llarg de la història de la Terra, aquesta ha rebut els impacte de milions d'objectes de tot tipus. Els més grans varen  provocar extincions en massa. I molt abans, altres ens varen portar tot l'aigua que tenim.

Però, què passaria si un asteroide realment gran, de, posem pel cas, 10 quilòmetres de grandària, impactés? (és la mida que es calcula tenia el que va provocar l'extinció dels dinosaures, i de milers d'espècies, ara fa uns 66 milions d'anys) 

Abans de seguir, dir que, afortunadament, la probabilitat de tal cosa és molt, molt petita. Roques d'aquesta dimensió ja són de categoria especial, i al llarg de milions d'anys la Terra i els demés planetes del Sistema Solar han anat sacrificant-se per netejar l'espai proper d'aquestes bombes ambulants. Però d'haver-ne, n'hi ha.

Primer vindria l'explosió de l'objecte, abans fins i tot de tocar terra. L'energia alliberada seria enorme. Més de 100.000 vegades la que podria alliberar el cap nuclear més potent que existeix.

L'asteroide, en la seva caiguda a tota vel·locitat, buidaria l'atmosfera al darrera seu durant uns instants. Més d'un bilió de tones de material (aigua, si cau al mar) serien xuclades cap al buit, podent arribar a alçades de més de 100 Kms.

El cràter seria d'uns 150 Kms de diàmetre. En cas de caure al mar, l'asteroide crearia aquest cràter en el fons marí, ja que no hi hauria prou massa d'aigua en cap oceà terrestre per parar-lo. El tsunami que es generaria seria gegant. Es calcula que, a una distància de l'impacte de 300 quilòmetres, l'ona tindria més d'un quilòmetre d'alçada. A 3.000 quilòmetres de distància, la destructiva ona tindria encara una alçada de 250 metres!

Posteriorment, tot el material ejectat cap a les capes altes de l'atmosfera caurien de nou, però repartit per àmplies zones del planeta. La caiguda de fragments grans provocaria innumerables incendis per tot el món.

La capa d'ozó seria destruïda probablement en la seva totalitat, i els habitants del planeta ens quedaríem sense la seva protecció, amb un clar impacte en la prevalença de tot tipus de càncers de pell. Les pluges àcides durarien mesos, o anys, i destruirien tots els organismes de superfície dels nostres oceans, amb conseqüències incalculables. Grans masses forestals arreu del planeta perdrien les fulles i moririen. L'aire quedaria contaminat amb àcids de nitrogen.

Durant mesos només veuríem foscor. Els rajos del Sol no arribarien a terra, per culpa de la gran quantitat de material i fum en suspensió. Tan densa seria aquesta boira que s'estima que no podríem veure'ns... ni les mans! No cal emfatitzar els efectes que aquesta llarga i fosca nit tindria sobre els éssers vius, molt especialment per a tots aquells que necessiten la llum per viure, i això suposant que haguessin sobreviscut a l'explosió, el tsunami, i a la pluja àcida.

Buf! Vaig escrivint això i jo mateix em vaig angoixant. Millor deixar-ho aquí, val?

La qüestió és que necessitem invertir en mecanismes de protecció, que ens permetin detectar a temps (amb anys d'anticipació per als objectes més grans, si volem tenir oportunitat de fer res) i desviar les grans roques que tinguin la mala idea de visitar-nos. L'escenari descrit es correspon a un dels pitjors, un "global killer" en tota regla que podria esterilitzar el planeta. Però per cada un que n'hi hagi, d'aquests grans, n'hi haurà milers de més petits, i igualment perillosos. L'impacte d'un objecte de mig quilòmetre ja es consideraria una catàstrofe a nivell mundial, amb repercussions gravíssimes.

Els mètodes de protecció són, de moment, només idees sobre paper. S'haurien d'aprofundir i de provar. Ningú no voldria que haguéssim de fer les proves cuita i corrent amb l'amenaça a sobre.

De moment, però, la Terra respira i gira tranquil·la, mentre veiem passar de reüll l'asteoride BL86. El gran joc de billar còsmic no sembla tenir-nos, al menys a curt termini, cap desagradable sorpresa preparada.

Enganyifes galàctiques

Fa temps vaig publicar un article en aquest blog que tractava de les falses informacions que de vegades circulen per internet o ens arriben per correu electrònic (llegiu "El més comú dels sentits").

Normalment, aquestes informacions, ves tu quina casualitat, acostumen a anunciar catàstrofes, finals del món, o esdeveniments apocalíptics.

La vacuna contra aquestes des-informacions és el sentit comú. Amb moltes d’elles no cal tenir gaires nocions científiques per tal de detectar l’engany.

La darrera (bé, segur que mentre escric això ja n’ha aparegut una altra!) diu que al desembre d’enguany la Terra es submergirà en 3 dies seguits de foscor! I que això ho ha comunicat la NASA!

Un cop m’he assabentat, pel Twitter, de la notícia i he rigut una mica, he anat als cercadors d’internet i he buscat. No t’ho perdis! Hi ha la tira de llocs que en parlen, i alguns semblen mitjans d’informació que pretenen ser seriosos ... però que clarament no ho són. Afortunadament, també apareixen altres entrades desmentint aquesta bola.

La notícia diu que, degut a tempestes solars intenses, el nostre planeta passarà per 3 dies de foscor, eclipsat el Sol, en el que es coneix, atenció, com “eclipsi galàctic” ni més ni menys. No sé que és exactament, però pel nom ja es veu que la cosa és rotunda. La simple evocació de la paraula “galàctic” ja ens ha de fer tremolar (de riure, és clar).

Em temo que aquest rumor inundarà, en els propers dies i setmanes, les xarxes socials i els correus electrònics. Per això he decidit, com veig que han fet alguns companys, publicar aquesta petita nota.

Cóm ens pot ajudar el sentit comú? En aquest cas, la cosa aniria així: algú es creu que, si això fos cert, no anirien les televisions i els diaris plens? Algú s’imagina quin efecte devastador, sobre la vida de plantes i animals, podria tenir una foscor de tres dies?

Lògicament, un mínim coneixement científic, a part del sentit comú, ajuda ràpidament a descobrir l’engany. Què és el que se suposa que tapa al Sol? Quin cos, o núvol misteriós, se situaria entre mig del nostre planeta i l’estrella per ocultar-la? D’on sortiria aquest cos, immens, que cobriria el cel durant 3 dies a tot el món? Quina relació té això amb les tempestes solars? Em tocarà la loteria aquest any?

Em perdonareu, però no puc evitar copiar textualment aquí un paràgraf d’una de les fonts que he trobat a internet. Sota el titular “Eclipse galáctico: la NASA confirma 3 días de oscuridad en diciembre”, diu en un punt del text: “La NASA confirmó que el 21 de Diciembre, al finalizar la tarde, el cielo se oscurecerá, pero las personas no tienen porqué preocuparse. Éste es un fenómeno muy común e interesante llamado “noche” debido a la rotación de la tierra”.

És magnífic! És clar, el dia 21 de desembre al vespre el cel s’enfosquirà! (els 364 demés dies de l’any també!) Però no us preocupeu, diu. És un fenomen molt comú (i interessant!), anomenat NIT! BRUTAL!!!! 

En fi, ja ho veieu. Això algú ho escriu sense tenir ni idea del que està dient. Absolutament ni idea, com demostra l’exemple anterior. I el més preocupant és que segur que té públic!

Atenció doncs. No deixeu que el vostre sentit comú es perdi en mig de l’obscuritat ni de 3 dies ni de tot un any sencer.

Una cita catastròfica amb l'asteroide Apophis

El seu nom, Apophis, ja fa por. Una immensa roca de 20 milions de tones de massa que sembla obsessionada en visitar-nos.

Des del seu descobriment, l’any 2004, aquest asteroide ha preocupat molt als científics. En efecte, la seva òrbita, propera a la Terra, el converteix en un autèntic “killer”, una bomba de rellotgeria.

Tant és així, que fa uns anys els càlculs més precisos indicaven una probabilitat no menyspreable d’impacte l’any 2029, o encara més l’any 2036.

Amb una dimensió d’uns 300 metres, el xoc d’Apophis contra el nostre planeta seria devastador, desencadenant una explosió de l’ordre dels 500 megatones, més de 10 vegades més potent que la bomba atòmica més destructora que mai l’home ha detonat.

En funció de l’àrea de la Terra afectada, estaríem parlant fàcilment de milions de morts instantanis, a més d’uns efectes posteriors incalculables.

Fa ja un temps que pràcticament es va descartar l’impacte del 2029. Però quedava el 2036 com una amenaça propera.

El passat mes de gener, Apophis va fer una de les seves passades prop nostre. Va ser com un avís, com un “eh! Soc aquí!”. En aquest pas, a partir de precises dades de radar, es van refinar les dades orbitals, en un intent d’avaluar el perill per l’any 2036.

Les bones notícies és que també s’ha descartat el xoc de l’Apophis per al 2036. Més encara, les probabilitats d’impacte per a l’any 2068 (el següent potencialment perillós) s’han calculat en 0,0005%. Tot un respir.

Les reflexions que se m’acuden són vàries.

En primer lloc, la consciència del dinamisme de l’univers. L’enorme joc de billar que els déus han jugat durant milions d’anys amb els planetes. Joc en el què la Terra ha patit en més d’una ocasió l’impacte d’objectes que han transformat per sempre la història d’aquest bonic planeta blau. La seguretat més absoluta de que és, simplement, una qüestió de temps.

En el cas de l’Apophis (que, tot i ser gran, és lluny de constituir un perill per a la supervivència de la vida), hem descartat 2029, 2036 i quasi 2068. Però,... què passarà després? Sempre serà així, sempre descartarem?

El segon pensament que em ve al cap és la necessitat d’avançar en les mesures de prevenció i actuació front a les amenaces de col•lisions catastròfiques. D’això ja en parlàvem en un article dedicat en aquest blog (llegiu "Tractors espacials per a salvar a la Terra").

Arribarà el dia en el què haurem de tirar d’alguna d’aquestes eines. Serà inevitable. Siguin tractors espacials que modifiquin l’òrbita dels destructors, o projectils que els esmicolin.

I com que sabem que acabarà passant, més val que anem invertint en aquestes coses, en aquestes “vacunes”, abans no sigui massa tard. Com a dada, el programa NEO de la NASA, creat fa anys justament amb el sol objectiu de detectar, i seguir, tots els objectes potencialment perillosos per a la Terra, té ja catalogats milers d’asteroides i cometes. I creixent.

Que haguem descartat l’Apophis per als propers anys no vol dir que demà no es descobreixi un nou asteroide o un cometa en curs de col•lisió.

La tercera reflexió és que semblaria, en el cas de l’Apophis, que aquest objecte és un nouvingut al nostre veïnat. Penso que si fos un asteroide que hagués estat per aquí durant desenes o centenars de milions d’anys, ja s’hagués produït la col•lisió. És probable, doncs, que l’Apophis hagi estat pertorbat “recentment” (milers d’anys?) i recol•locat en una nova òrbita que el converteix en el perill que actualment és.

Finalment, penso en l’extraordinària complexitat de la natura. En cóm la vida s’ha obert camí, i ha evolucionat, convertint catàstrofes en oportunitats. Algun dels impactes històrics es calcula que pràcticament varen esterilitzar la Terra (el cometa responsable de l’extinció dels dinosaures seria “petit” comparat amb aquests altres monstres esterilitzadors). I, malgrat tot, la vida va tirar endavant. Es va refer. Espècies que mai no coneixerem es varen extingir, però en varen aparèixer d’altres.

Mentre pensem això, l’Apophis ens mira des de l’espai, potser impacient per la cita que segur té amb nosaltres. Una cita que, la veritat, no em fa gens d’il•lusió, i que espero que puguem cancel•lar definitivament, i no només ajornar-la.

La sorprenent història de la tragèdia del transbordador espaial Challenger

El 28 de gener de l’any 1986, el transbordador espaial Challenger esclatava durant l’enlairament, en mig de la retransmissió televisiva que es duia a terme. Personalment, recordo vívidament les imatges, que vaig veure en resums posteriors, i la gran impressió que, aleshores, em van causar.

Per raons que no venen al cas, fa uns mesos vaig tenir accés, en un dels meus viatges als Estats Units, a informació relativa a aquest accident. Un accident que, més enllà de la tragèdia de les morts que va comportar (els 7 membres de la tripulació), va significar per a la NASA un desastre i descrèdit que els va costar superar, i per a tot el país una important ferida d’orgull que, encara avui, recorden dolorosament.

La informació que vaig rebre en aquest viatge em va impactar profundament.

Tot i que no costa de trobar la informació del que realment va passar, simplement navegant per internet, haig de confessar que mai em vaig preocupar de buscar-la, i em vaig quedar amb la vaga notícia que es va donar en aquells moments tràgics del 86, que parlava d’una errada mecànica en un dels components de la nau.

Ara penso que val la pena compartir, en aquest blog, la història real, que és molt més esfereïdora del que jo podia pensar. Una història que podeu ampliar fàcilment, com deia, a través d’internet o fins i tot tenint accés al més que recomanable reportatge que la National Geographic va fer en un vídeo posteriorment.

El transbordador espaial Challenger, igual que els seus germans el Columbia, el Discovery o l’Endeavour, va ser dissenyat per la NASA per tal de disposar d’un sistema de posada en òrbita de satèl•lits, laboratoris, i com a plataforma d’experiments, que fos reutilitzable i molt més econòmic que el sistema de coet Saturn V que s’havia estat emprant en el programa Apol•lo.

El resultat era l’elegància pura, l’enginy més sofisticat que mai s’havia construït.

El vehicle, amb forma aerodinàmica, s’assentava sobre un coet immens, que emprava la clàssica combustió d’hidrogen i oxigen. A més, el sistema quedava configurat per dos coets laterals menors (de color blanc en la fotografia), plens de combustible sòlid, que ajudaven en l’impuls d’enlairament.

Com us podeu suposar, eren moltíssimes (milers) les peces de precisió que composaven el sistema, i moltes, també, les empreses fabricants que hi treballaven.

En concret, els dos coets laterals eren manufacturats, en l’estat americà de Utah, per una companyia especialitzada. Aquests coets, tot i ser de dimensió molt menor a la del coet principal, eren imponents, i havien estat dissenyats en peces, que es muntaven com un mecano en el lloc del llançament.

Les juntures entre les seccions dels coets eren protegides per uns anells de goma. Aquests anells impedien que els gasos inflamats, produïts durant la combustió, s’escapessin per les juntures.

El drama va començar quan, mesos abans de l’enlairament de la missió STS-51-L del Challenger, un dels enginyers de l’empresa fabricant dels coets va descobrir que aquestes anelles havien fallat en llançaments anteriors. Recordem que el sistema era reutilitzable, de forma que es recuperaven els coets, un cop despresos. Aquests es revisaven rutinàriament després de cada recuperació.

Alguna de les seccions presentava signes de combustió, senyal que els anells no havien tancat hermèticament la juntura. Afortunadament, el sistema d’anelles era doble, i la segona anella havia resistit en aquelles ocasions.

L’enginyer va reportar immediatament el tema als seus superiors, però va rebre instruccions de mantenir aquell tema confidencial. L’empresa tenia por que qualsevol contratemps pogués acabar amb el seu milionari contracte amb la NASA.

L’home va pressionar, i pressionar. Cada cop de forma més dura, demanant una revisió complerta del sistema i potser un re-disseny. En aquell pressionar, es va fer antipàtic i molest, no tan sols per als seus directors, sinó també per a alguns dels seus companys. En paraules seves, es sentia com “una mosca collonera”.

No es va fer res durant mesos.

I, així, es va anar aproximant la data de llançament, anunciada amb tota pompa pel president Reagan. Per primera vegada, en la tripulació hi figuraria una mestre d’escola, que havia estat seleccionada després d’un llarg procés. Aquesta professora es va convertir en tot un símbol, augmentant el seguiment mediàtic de la missió (en la fotografia, és la noia de l'esquerra).

Arribat ja el mes de gener, el llançament havia estat ajornat en vàries ocasions, degut a causes diverses. Mal temps, però també alguna cagada de la NASA, que feia que aquesta agència estigués sota la mirada atenta de l’administració americana. L’opinió pública també pressionava, i s’escoltaven algunes bromes sobre els problemes que la NASA havia tingut (es varen fer famoses les imatges d’un tècnic de la NASA resolent el bloqueig d’una porta amb una vulgar serra).

Per a la setmana del llançament, el servei meteorològic americà preveia unes temperatures extraordinàriament baixes per l’estat de Florida (recordem que Cap Canyaveral és a Florida).

L’enginyer protagonista de la història, al saber aquesta informació, va tornar a pressionar. Estava convençut que a temperatures baixes la probabilitat de fallida de les anelles augmentaria, ja que la goma de les què estaven formades perdria elasticitat dràsticament.

El dia D-1, per la tarda-vespre, la NASA va organitzar una conferència telefònica d’urgència amb el proveïdor de Utah. Sobre la taula estava la decisió de llançar o d’ajornar.

La conferència va ser llarga i dura. Un enginyer més es va unir a la teoria d’ajornar. La NASA es va posar nerviosa, i va pressionar fortament a la direcció del fabricant per a adoptar clarament una postura respecte a les anelles que fabricaven: aguantarien el llançament sota tan baixes temperatures?

La direcció de l’empresa va tenir por de dir “no” categòricament, així que va optar per a admetre que no hi havia dades ni proves suficients que recolzessin la teoria dels seus dos enginyers. Era el que necessitava la NASA per a donar el “GO” definitiu aquell vespre del 27 de gener del 86.

Explica l’enginyer que, tard al vespre, quan va arribar a casa, la seva dona li va preguntar cóm havia anat el dia. Ell, mirant-se-la, va contestar, irònicament, que perfectament, excepte pel fet que el dia següent moririen 7 astronautes.

La matinada a Cap Canyaveral va ser molt freda. De fet, va gelar. A la vista del gel dipositat sobre de la llançadora i els coets, la NASA va decidir postposar unes hores l’enlairament, esperant que el Sol escalfés un xic l’ambient.

Finalment, i sota l’atenta mirada de polítics, científics, enginyers, familiars, i milers de curiosos, la NASA va iniciar el procés a les 11:38 del matí del dia 28.

Tot semblava normal, en els primers instants del llançament, tot i que l’examen que es va fer posteriorment de les imatges enregistrades per les nombroses càmeres existents va mostrar una petita columna de fum fosc que sortia de la junta d’un dels coets laterals: l’anella estava fallant, i el fum negre, producte de la combustió de la grassa i del material aïllant, presagiava el que vindria a continuació.

Als 72 segons de l’enlairament, la junta va cedir. Tant l’anella principal com la secundària havien fallat. Els gasos inflamats i supercalents s’escapaven per la junta, i cremaven el lateral del gran coet principal de la llançadora. En tan sols uns instants (un segon) el coet principal esclatava, en una combustió descontrolada del seu combustible. El món mirava en directe, horroritzat i sense paraules.

Però en contra del què es pensa (i del què jo mateix pensava), el Challenger no va esclatar, tècnicament parlant. La combustió descontrolada no va destruir el vehicle. Van ser les tremendes forces aerodinàmiques que es van generar les que van partir en trossos el transbordador.

Aquest fet fa encara més horrible la tragèdia. La part davantera del Challenger, on van els astronautes, no va ser destruïda, i va sortir impulsada a gran velocitat en una trajectòria balística. Una trajectòria que va durar més de dos minuts fins al seu impacte, a enorme velocitat, contra l’oceà Atlàntic.

Aquells devien ser uns minuts d’angoixa pels astronautes. Les investigacions posteriors van demostrar que alguns d’ells eren vius, ja que van arribar a activar alguns dels sistemes de supervivència d’abord. Aquells que no van perdre la consciència, sabien que anaven a morir, ja que el projecte Shuttle no disposava de cap mesura d’emergència per a un cas com aquest (un incident com aquell era, simplement, impensable, i la part davantera no portava cap mena de paracaigudes).

El brutal impacte contra el mar es va produir a 333 quilòmetres per hora.

Dies després de la tragèdia, amb el país commocionat, el president Reagan creava una comissió d’experts per a aclarir les causes del sinistre. En aquella comissió hi havia un premi Nobel de física (Richard Feynman), que va demostrar ser una peça clau en la investigació, així com el famós astronauta Neil Armstrong, entre d’altres.

Part de l’opinió pública temia que tot allò fos una farsa, i que les conclusions de la comissió acabessin sent inconclusives i que simplement tapessin tot l’assumpte.

Davant la comissió van declarar els responsables de la NASA, i naturalment de l’empresa fabricant dels coets laterals i les anelles. També van declarar els enginyers d’aquesta empresa.

La tesi dels responsables, tant de la NASA com de l’empresa fabricant, es basaven en que no hi havia hagut proves clares, a priori, que haguessin justificat un ajornament del llançament. En declaracions molts anys després, algun d’aquells responsables, ja retirat, seguia mantenint la mateixa posició, i defensava que la decisió adoptada havia estat la correcta.

Els dos enginyers sostenien que les probabilitats de fallida de les anelles a temperatures baixes eren molt altes, i que l’operació s’hauria d’haver avortat.

Em puc imaginar la dificultat de la investigació, davant de la gran quantitat de detalls tècnics i vocabulari complex que es devia emprar.

I, en un d’aquells moments propis de les millors pel•lícules de Hollywood, el premi Nobel Feynman va demanar una mostra de goma de l’anella, una pinça i un got d’aigua amb gel. Davant la mirada dels seus companys de comissió, va submergir el tros de goma, pressionat i deformat amb la pinça, en l’aigua gelada. El va treure de l’aigua, i el va alliberar de la pressió de la pinça: la goma, glaçada, pensada per a ser flexible, va ser incapaç de recuperar la seva forma original. Havia perdut totalment la seva elasticitat dins l’aigua freda. Era una demostració simple, gràfica, i impactant, de la fallida de les anelles.

La comissió va determinar que l’accident havia estat causat pel mal funcionament de les anelles, tot i que no va culpabilitzar a cap persona.

L’enginyer que havia denunciat mesos abans l’error va abandonar la seva feina, enemistat amb els seus superiors i amb molts dels seus companys. Es va dedicar a donar conferències fins a la seva mort, de càncer, l’any 2012.

L’empresa fabricant va haver de carregar amb una penalització econòmica considerable.

La NASA va haver d’aguantar la vergonya de veure cóm els seus sistemes de qualitat i protocols de decisió davant possibles crisi havien fallat estrepitosament. Aquella ferida va trigar molt temps en tancar-se, i de fet va posar en risc tot el programa espaial dels anys posteriors.

Per suposat, tot el programa Shuttle va ser revisat. En el cas dels coets laterals, es va redissenyar el sistema de les anelles.

Vist des de la perspectiva del temps, i la tranquil•litat de qui s’ho mira des de fora, és absolutament increïble que la NASA decidís tirar endavant aquell llançament. Sí, és cert: la carrera espaial va d’això. Va de risc. Va de portar al límit la tecnologia. Va d’acceptar el risc d’una tragèdia.

Però això no té res a veure amb una decisió pressa per conveniència. Dels 4 enginyers especialistes que havien assistit el vespre abans a la nefasta conferència telefònica, dos d’ells, els dos principals, havien votat NO llançar. El tercer no havia estat clar en la seva opinió. Només el quart havia votat sí. I a pesar d’això, els directius de l’empresa, amb el cap més posat en el contracte amb la NASA, en els beneficis i penalitzacions, havien obviat l’opinió dels seus propis especialistes.

També la NASA, que sota la pressió dels ajornaments anteriors, havia preferit “mirar a un altre lloc” i acabar escoltant del seu proveïdor el que ells mateixos havien forçat dir.

Per suposat, ningú buscava aquell resultat tràgic. De fet, les probabilitats de fallida eren d’u entre cent (de totes formes, una probabilitat inacceptablement alta quan parlem de vides humanes).

Errar és humà, però per molts això és un exemple d’una decisió fonamentada sobre paràmetres èticament equivocats. Paràmetres similars, salvant les distàncies, als què ens han portat a la crisi. Paràmetres basats en el benefici a curt, en la protecció dels interessos d’uns quants.

Al final, anar-se’n a dormir amb la consciència tranquil•la simplement no té preu.

La informació que em va arribar fa uns mesos, i que em va motivar a llegir, i a buscar, m’ha portat avui, finalment, a escriure aquest article. Amb això tanco un capítol que m’ha tingut la neurona ocupada durant moltes, moltes setmanes.

Les organitzacions i la fi del món

És curiós, però en la meva activitat professional cada cop hi trobo més similituds entre l’astronomia i el món empresarial.

De fet, l’astronomia m’ha anat molt bé com a fil conductor per a més d’una sessió de treball amb directius, i fins i tot per a algun joc grupal basat en els planetes i la Lluna.

Anem arribant a la fi del temut any 2012, la fi del món. Recordeu?

Internet segueix ple de prediccions en aquest sentit. Personalment, me n’he llegit algunes.

Són interessants. Arriben a relacionar coses com:

- La predicció de la fi del món basada en el calendari Maya
- La posada en marxa del gran accelerador de partícules a Europa, màquina infernal que generarà “forats negres” que engoliran a la Terra (al menys, de moment això no ha passat, i ja fa mesos llargs que l’accelerador més gran del món funciona sense problemes)
- L’augment d’activitat del Sol, que a finals del 2012 produirà tempestes solars catastròfiques
- L’explosió de Yellowstone, “calculada” pels “científics” també per a finals del 2012

Aquests mags de la predicció em recorden poderosament a un dels personatges més tradicionals i omnipresent a qualsevol organització.

Aquella persona que pensa que, si ara tot va malament, és que encara anirà pitjor. Aquell que sap, de fonts ben informades, que ens vendran, compraran, acomiadaran. El company que habita els passadissos de les nostres empreses, esperant pacientment a les seves preses, a les què aborda amb un cafè a les mans, i una cara en la què es llegeix l’expressió “saps què?”.

Per a aquest estereotip de treballador, els rumors són la seva teranyina. I la manca d’informació, l’entorn propici que el permet teixir-la (quantes vegades les empreses descuidem la informació, o no la gestionem bé!)

Les prediccions sobre la fi del món també es nodreixen de la manca d’informació. En aquest cas, més aviat del poc coneixement que el públic té de coses que, al cap i a la fi, no són tan complicades. I no són tan complicades perquè, afortunadament, sempre podem recórrer al sentit comú.

Malauradament, a aquests personatges no els derrotarem fàcilment. Sembla que han d’existir permanentment en el nostre entorn. El company de l’empresa, aquell del què parlàvem, acostuma a ser-hi sempre, en qualsevol organització, i en tot moment.

Les prediccions igual. Recordo de petit quan es parlava de la fi del món prevista per les profecies de Nostradamus. Quan va passar no-recordo-quin-any sense que la Terra desaparegués, van admetre petits errors d’interpretació, i, simplement, varen canviar l’any previst per a la fi de tot.

Els que vaticinaven que el canvi de segle, amb el seu famós efecte “2000”, portaria catàstrofes bíbliques van, senzillament, passar-se a partir del 2001 a la profecia Maya.

I segur que ara, quan es despertin l’1 de gener de 2013, el primer que faran serà dir-nos que, com que els Maies eren molt intel•ligents (cosa que no dubto pas), no hem interpretat bé els seus càlculs i que la fi del món real serà ja veurem quan. I així van fent.

El pitjor de tot és la gent que arrosseguen. Igual que en les empreses.

La mateixa recepta que prescric per als professionals de les organitzacions de cara a afrontar aquella fatídica trobada de passadís amb els portadors de males notícies, és efectiva, també, per a tractar amb els predictors de la fi de la civilització: un somriure.