Els aficionats a
l’astronomia sabem que la primavera és l’estació de les galàxies. En aquesta
estació, la visió que tenim des del nostra planeta cap a l’espai va en direcció
oposada a la Via Làctia, de forma que no hi ha res que s’interposi entre
nosaltres i l’espai més llunyà. Seria
com submergir-se en aigües profundes.
Multitud de galàxies
queden, a la primavera, a l’abast dels telescopis fins i tot més modestos.
Recordem que una
galàxia és una autèntica ciutat còsmica, en la que viuen milers de milions
d’estrelles (de Sols). La nostra galàxia, la Via Làctia, no és més que una de
les innumerables galàxies que existeixen a l’univers.
Aquests objectes
em fascinen per varis motius.
En primer lloc, per la
seva llunyania. Certament, quan mirem (o fotografiem) nebuloses, o estrelles
interessants, estem observant objectes de la nostra pròpia galàxia. Objectes que es
situen a distàncies de l’ordre de les desenes, centenars o fins i tot milers
d’anys llum de nosaltres.
Però quan apuntem
a les galàxies, pugem l’ordre de magnitud de les distàncies als milions d’anys
llum. És a dir, la llum que rebem d’aquests objectes va sortir d’allà fa
milions d’anys, la qual cosa et fa plantejar-te moltes preguntes.
Em fascinen també
per la seva bellesa, especialment les galàxies espirals. Aquesta forma,
l’espiral, és de les més típiques, i és una fase plena d’activitat, que, en una
galàxia, vol dir creació d’estrelles. Però les galàxies acostumen a devorar a
les seves germanes més petites, i, en aquest procés, poden arribar a perdre la
forma espiral i acabar convertint-se en monstres immensos. Són les galàxies
el·líptiques, poc afavorides estèticament.
La Via Làctia és
una espiral. Deu ser magnífica vista des de fora, cosa que ens podem imaginar a partir de cóm
veiem altres galàxies de forma i dimensió similars a la nostra. Malauradament,
és improbable que l’home pugui mai observar-la en tota la seva bellesa, ja que
tal cosa ens obligaria a separar-nos d’ella, viatjant, com a mínim, uns quants centenars
de milers d’anys a la velocitat de la llum!
En tercer lloc,
m’atrauen per la dificultat que comporta la seva fotografia i el processat
posterior, per tal de poder capturar els delicats detalls de les seves
estructures. Tot un repte.
Comparteixo amb
vosaltres les fotografies fetes des de
Falset durant les darreres setmanes.
En aquesta
primera, veiem un parell d’espirals, la M65 i la M66. Es troben a la
constel·lació del lleó, i a una distància de 35 milions d’anys llum de
nosaltres. Les dues galàxies interaccionen entre elles, amb efectes
gravitatoris que acaben per deformar-les.
Aquesta és una
ampliació de la M66, amb colors invertits per a poder
apreciar millor les formes d’aquesta espiral que veiem de front.
La segona
fotografia correspon a la galàxia NGC4631, anomenada la galàxia de la balena,
que apareix acompanyada d’una germaneta més petita, captiva de la
seva gravetat i que, segurament, acabarà sent devorada. La NGC4631 és, també,
una espiral, però que veiem pràcticament de perfil. A pesar de la seva
distància, entre 25 i 30 milions d’anys llum, ens mostra molt de detall en
aquesta fotografia. En concret, les zones de color rosat són àrees d’important
activitat de naixement de noves estrelles.
Recordo, quan era
un adolescent, les hores que dedicava a follejar enciclopèdies per a admirar
aquelles històriques fotografies de galàxies fetes pel llegendari telescopi de
Mont Palomar. En aquells moments, era la punta de la tecnologia, que permetia
obtenir visions de l’univers inèdites i espectaculars.
Qui ens anava a
dir, als que llavors somiàvem en poder fotografiar, algun dia, objectes
astronòmics, que ho podríem arribar a fer amb resultats tan espectacularment
comparables.
Per acabar aquest
article, i com a element de reflexió sobre el progrés que en els darrers anys
ha tingut l’astrofotografia d’aficionats i els equipaments que es troben a la
nostra disposició, us deixo amb una comparació, costat amb costat, de dues
fotografies de la galàxia M51. La de l’esquerra és un escanejat d’una d’aquelles
fotos històriques del Palomar, feta allà pels anys 70, que jo mirava bocabadat
i que he rescatat d'una de les enciclopèdies de casa dels meus pares. La de la dreta feta per qui us escriu, fa només
un parell d’anys.
Sí. Al darrera de
molt treball i errors, aquesta afició et dóna, sovint, moments de
satisfacció. Petits èxits, que t’esperonen per a seguir a la caça d’aquestes
bèsties del zoològic còsmic que omplen les nostres nits de primavera.
