El meu nou llibre, "Guia d'observació del cel per a nois i noies". Us espero el 21 de març a Alibri (Barcelona), i el 22 a Adserà (Tarragona)

"Has sortit a la terrassa i t’ha sorprès una nit estrellada, com feia temps no veies. Totes aquelles llumetes fent pampallugues, penjades allà dalt. Tantes que decideixes estirar-te per tal de contemplar-les i evitar el mal de coll. Mentre els teus ulls salten d’una estrella a l’altra, et preguntes com de lluny són. Si tenen planetes. I si algun d’ells és especial, tan especial com el nostre.

Intentes identificar figures, constel·lacions que algú et va explicar. Tires línies que uneixen estrelles, per dibuixar les mateixes formes que varen crear els teus avantpassats. Històries eternes, de batalles, de déus i animals fascinants.

Amb les pupil·les ben habituades a la foscor, ara distingeixes una banda blanquinosa i subtil que creua el cel per sobre del teu cap. Com no t’hi havies fixat mai? La Via Làctia, ni més ni menys que la teva galàxia. Proves de respirar tanta llum com puguis. No la vols deixar escapar, saps que ha viatjat durant molt de temps per arribar als teus ulls.

Tot d’una, una fugissera il·lumina el cel. Ha estat efímera, però no has pogut reprimir una exclamació d’admiració i sorpresa. Et sembla veure encara el seu traç de llum gravat sobre la foscor de la nit. Recordes que has de demanar un desig.

Resseguint el cel, et crida l’atenció una estrella molt potent. Brilla diferent,... sembla que no centelleja com les altres. Deu ser un planeta? Té color? Ataronjat, si! Potser és Mart? El mires i t’imagines aquell món. Et venen al cap imatges que has vist per Internet dels paisatges marcians. I dels heroics robots que l’exploren.

Notes que ha passat el temps perquè el cel ha girat, s’ha mogut. Les estrelles s’han desplaçat un xic de la posició que ocupaven quan has començat a observar. Ah! I una claror a l’horitzó est delata que la Lluna és a punt de sortir. I ho fa increïblement ràpid, per sobre d’aquella muntanya, en qüestió de segons! La seva llum et transmet serenor.

Un calfred et recorre l’esquena. No saps si a causa de la brisa de la nit, o per l’emoció de saber-te part d’alguna cosa. Una cosa gran i plena de meravelles. Una cosa que és un bocí de la teva història. Et sembla que l’univers et parla a través del firmament.

Es fa tard i has de plegar. Decideixes que buscaràs un llibre que et guiï i t’ajudi a interpretar millor allò que veus i a gaudir-ne. Sí, en uns dies hi tornaràs. I potser acabaràs portant aquells vells i oblidats prismàtics".

Aquesta és la introducció del meu nou llibre, "Guia d'observació del cel per a nois i noies", publicat per Cossetània Edicions. L'he transcrit aquí perquè descriu l'objectiu i esperit amb el que l'he escrit.

Quan Cossetània me'l va encarregar, ara fa un any aproximadament, vaig partir d'una pregunta que em feia a mi mateix: com m'hagués agradat, quina informació hagués volgut trobar, quan vaig començar a aixecar la vista al cel, en una guia pràctica? Una guia que m'ajudés a identificar objectes i a gaudir de l'observació a simple vista?

El terme "per a nois i noies" en el títol no apareix en va. Perquè mirar el cel no té edats, i el llibre està adreçat a tothom, des de noies i nois de 7 als 107 anys.

Què conté aquesta guia?

El llibre comença amb unes explicacions bàsiques per entendre tot allò que podem veure allà dalt el cel a ull nu. Què són i com funcionen les estrelles. Com neixen i com moren. Per què la seva llum fa pampallugues. Com es mou el cel al llarg de les hores i per què.

Com que el focus del llibre és l'observació del cel sense necessitat d'instruments, s'explica també què són les constel·lacions i quina és la seva funció.

La part més pràctica del llibre es concreta en els mapes visuals del cel per a cada estació de l'any i direcció d'observació. En aquestes il·lustracions destaco els principals objectes a veure en cada cas. Però, a més, convido al lector a realitzar exercicis senzills, que l'ajudaran a aprendre i a captar detalls que d'altra forma podrien passar desapercebuts. També acompanyo les làmines del cel amb històries mitològiques de les principals constel·lacions.

El Sol, la Lluna i els planetes del Sistema Solar tenen, per suposat, el seu propi capítol. Com observar-los, i quins moments són els més idonis. Per exemple, per a cada planeta s'acompanya una taula amb les millors dates per veure'ls fins l'any 2025, així com la seva ubicació al cel. El lector també hi trobarà les dates de les superllunes, o dels eclipsis solars i lunars.

Els planetes comparteixen protagonisme en el llibre amb les pluges d'estrelles: què són, quines tenim al llarg de l'any, i com i quan observar-les.

La guia està farcida d'il·lustracions i fotografies. Pel que fa a les primeres, he comptat amb l'art d'en Roc Olivé. I per a les imatges he recorregut al meu propi arxiu per a la gran majoria de les que apareixen al llibre. Ho he volgut fer així per a compartir amb el lector algunes de les fotografies que un pot fer amb una càmera normal, i les que, un xic més avançades, es poden aconseguir amb equipaments més o menys potents.

Faré la presentació del llibre el dijous dia 21 de març, a les 19 hores, a la llibreria Alibri de Barcelona (Balmes 26), i divendres dia 22, també a les 19 hores, a la llibreria Adserà de Tarragona (Rambla Nova 94). Hi esteu tots convidats!

El llibre ja es pot trobar a les llibreries. Si en voleu més informació, podeu consultar la pàgina de Cossetània: "Guia d'observació del cel per a nois i noies".

Un titular que no era. No, a Catalunya aquest any tampoc han coincidit l'estiu i la Lluna plena.

Aquesta setmana hi ha hagut bastant embolic amb això de la coincidència entre l'entrada de l'estiu i la Lluna plena.

Titulars per tots els gustos. Que si feia 49 anys que no es produïa. Que si 70.

Total, que a petició d'una amiga meteoròloga he calculat el tema.

I... sorpresa! Aquest any NO han coincidit els dos esdeveniments!

Mireu la següent taula amb els càlculs:

Aquest any, la Lluna plena es va produir el dia 20 de Juny a les 13 hores, mentre que el solstici d'estiu va ser el 21 a les 0:32. Per ben poc, però no dins el mateix dia.

Crec que part de la confusió creada bé pel fet que hi ha hagut mitjans de comunicació d'aquí que han begut de les fonts americanes. Amb el canvi d'horari, per ells sí que els ha coincidit enguany dins un mateix dia. 

Òbviament, les 11 hores i mitja que han separat els dos esdeveniments es mantenen també pels EEUU, però els horaris es mouen tots, i sí, per ells tot ha coincidit en un 20 de Juny.

Així que ja veieu. De vegades no ens hem de creure el que llegim, ... tot i que certament l'error ha estat petit (per mitja hora).

I sobre quan feia que no es produïa una coincidència?

Doncs els càlculs diuen que l'any 1948 els dos esdeveniments van estar separats per només 44 minuts. Així que fa 68 anys (ni 70, ni 49).

Total, que el titular correcte sembla que seria quelcom com ara: "A Catalunya aquest any TAMPOC coincideixen la Lluna plena amb l'entrada de l'estiu. Aquesta coincidència és molt poc freqüent, i el darrer cop que això va passar va ser fa 68 anys."

Un titular poc atractiu. És a dir, un titular que no és titular.

Quin embolic, oi?

Un exemple de que les notícies aquí i a l'altre costat de l'oceà no tenen per què compartir els mateixos titulars.

Bona entrada d'estiu,... i bona Lluna plena a tots!

 (nota final de l'autor: si algú troba algun error de càlcul en les prediccions, rebré el comentari amb molta esportivitat :-)  )

Galàxies en el cel de primavera

Els aficionats a l’astronomia sabem que la primavera és l’estació de les galàxies. En aquesta estació, la visió que tenim des del nostra planeta cap a l’espai va en direcció oposada a la Via Làctia, de forma que no hi ha res que s’interposi entre nosaltres i  l’espai més llunyà. Seria com submergir-se en aigües profundes.

Multitud de galàxies queden, a la primavera, a l’abast dels telescopis fins i tot més modestos.

Recordem que una galàxia és una autèntica ciutat còsmica, en la que viuen milers de milions d’estrelles (de Sols). La nostra galàxia, la Via Làctia, no és més que una de les innumerables galàxies que existeixen a l’univers.

Aquests objectes em fascinen per varis motius.

En primer lloc, per la seva llunyania. Certament, quan mirem (o fotografiem) nebuloses, o estrelles interessants, estem observant objectes de la nostra pròpia galàxia. Objectes que es situen a distàncies de l’ordre de les desenes, centenars o fins i tot milers d’anys llum de nosaltres.

Però quan apuntem a les galàxies, pugem l’ordre de magnitud de les distàncies als milions d’anys llum. És a dir, la llum que rebem d’aquests objectes va sortir d’allà fa milions d’anys, la qual cosa et fa plantejar-te moltes preguntes.

Em fascinen també per la seva bellesa, especialment les galàxies espirals. Aquesta forma, l’espiral, és de les més típiques, i és una fase plena d’activitat, que, en una galàxia, vol dir creació d’estrelles. Però les galàxies acostumen a devorar a les seves germanes més petites, i, en aquest procés, poden arribar a perdre la forma espiral i acabar convertint-se en monstres immensos. Són les galàxies el·líptiques, poc afavorides estèticament.

La Via Làctia és una espiral. Deu ser magnífica vista des de fora, cosa que ens podem imaginar a partir de cóm veiem altres galàxies de forma i dimensió similars a la nostra. Malauradament, és improbable que l’home pugui mai observar-la en tota la seva bellesa, ja que tal cosa ens obligaria a separar-nos d’ella, viatjant, com a mínim, uns quants centenars de milers d’anys a la velocitat de la llum!

En tercer lloc, m’atrauen per la dificultat que comporta la seva fotografia i el processat posterior, per tal de poder capturar els delicats detalls de les seves estructures. Tot un repte.

Comparteixo amb vosaltres les fotografies  fetes des de Falset durant les darreres setmanes.

En aquesta primera, veiem un parell d’espirals, la M65 i la M66. Es troben a la constel·lació del lleó, i a una distància de 35 milions d’anys llum de nosaltres. Les dues galàxies interaccionen entre elles, amb efectes gravitatoris que acaben per deformar-les.

Aquesta és una ampliació de la M66, amb colors invertits per a poder apreciar millor les formes d’aquesta espiral que veiem de front.

 

La segona fotografia correspon a la galàxia NGC4631, anomenada la galàxia de la balena, que apareix acompanyada d’una germaneta més petita, captiva de la seva gravetat i que, segurament, acabarà sent devorada. La NGC4631 és, també, una espiral, però que veiem pràcticament de perfil. A pesar de la seva distància, entre 25 i 30 milions d’anys llum, ens mostra molt de detall en aquesta fotografia. En concret, les zones de color rosat són àrees d’important activitat de naixement de noves estrelles.

Recordo, quan era un adolescent, les hores que dedicava a follejar enciclopèdies per a admirar aquelles històriques fotografies de galàxies fetes pel llegendari telescopi de Mont Palomar. En aquells moments, era la punta de la tecnologia, que permetia obtenir visions de l’univers inèdites i espectaculars.

Qui ens anava a dir, als que llavors somiàvem en poder fotografiar, algun dia, objectes astronòmics, que ho podríem arribar a fer amb resultats tan espectacularment comparables.

Per acabar aquest article, i com a element de reflexió sobre el progrés que en els darrers anys ha tingut l’astrofotografia d’aficionats i els equipaments que es troben a la nostra disposició, us deixo amb una comparació, costat amb costat, de dues fotografies de la galàxia M51. La de l’esquerra és un escanejat d’una d’aquelles fotos històriques del Palomar, feta allà pels anys 70, que jo mirava bocabadat i que he rescatat d'una de les enciclopèdies de casa dels meus pares. La de la dreta feta per qui us escriu, fa només un parell d’anys.

Sí. Al darrera de molt treball i errors, aquesta afició et dóna, sovint, moments de satisfacció. Petits èxits, que t’esperonen per a seguir a la caça d’aquestes bèsties del zoològic còsmic que omplen les nostres nits de primavera.

Un vespre a ASTER, ... i la propera carta als Reis Mags

Fa uns dies vaig assistir a la reunió d’astrofotografia de l’Associació Astronòmica de Barcelona (ASTER) de la qual en soc soci.

En aquesta reunió es presentaven els treballs realitzats durant l’any 2012 pels aficionats a fotografiar el cel.

El primer que us haig de dir és que, de vegades, la paraula “aficionat” es queda francament curta quan veus els treballs que alguna gent fa.

Allà vaig poder gaudir de les fotografies i vídeos solars d’en José. Espectaculars imatges de flamarades solars i altres fenòmens associats. Et quedaves amb la boca oberta. També hi havia en Carles, amb les seves fotografies de planetària, algunes d’elles fetes des de l’observatori Fabra. El detall capturat en imatges de Júpiter i de Saturn és increïble. I en David, amb una demostració de les capacitats de fer meravelles des d’un cel urbà com el de Barcelona, i emprant càmeres de fotografia digitals convencionals: la seva fotografia de la galàxia d’Andròmeda encoratja als aficionats que, una vegada si i l’altra també, ens queixem dels nostres cels massa il•luminats.

Personalment, em vaig sentir afortunat de poder presentar, també, el meu treball, que complementava les anteriors presentacions, ja que estava centrat en fotografia de cel profund.

Tard a la nit, me’n vaig anar cap a casa content, amb aquella sensació d’haver participat en quelcom positiu i engrescador.

Aquesta gent de l’astrofotografia es reuneix cada dimarts. Intercanvien idees, trucs, experiències. S’ajuden. I estan més que oberts a ensenyar, a fer didàctica. Tot des d’una posició d’humilitat i de voler també aprendre.

L’associació ASTER alberga varis grups temàtics, com el d’astrofotografia, que es reuneixen periòdicament. Els grups de solar, o d’estrelles variables són ja uns clàssics, amb contribucions serioses a la investigació científica.

Aquesta associació prepara una exposició amb els millors treballs astrofotogràfics de l’any realitzats pels seus socis. Quan es conegui data i lloc ho compartiré en aquest blog per a qui pugui estar interessat.

Mentre tant, ja penso en la carta als Reis Mags d’Orient. Tot i que aquest any penso que no m’he portat gaire bé, tinc l’esperança que Ses Majestats considerin que la tasca de divulgació bé es mereix un detall. Si tot va bé, i a pesar de la crisi, intentaré incorporar alguna sorpresa agradable a les observacions, per a fer-les més atractives i més còmodes. Potser quelcom un xic espectacular?

“Benvolguts Reis Mags d’Orient, ...”

Un impacte a Júpiter, i el paper dels aficionats

 

Deien que els gals del poblat de l’Astérix només li tenien por a que el cel caigués sobre dels seus caps.

Fa pocs dies, un aficionat va poder detectar un fenomen que hagués fet tremolar a aquells aguerrits guerrers. Ni més ni menys que un impacte notable, d’un cometa o d’un asteroide, contra el gegant Júpiter.

No és la primera vegada que el xoc d’un objecte contra Júpiter es pot veure des de la Terra (en portem quatre en tres anys). Però cada cop que això succeeix, la comunitat científica es mobilitza com si fos la primera vegada. Com ha passat anteriorment, l’avís generat per l’aficionat descobridor ha activat tot un seguit de protocols en el món de l’astronomia professional.

Fenòmens com aquest no fan sinó recordar-nos que vivim en un univers dinàmic.

Júpiter, amb la seva enorme dimensió i la gravetat que exerceix, atrapa a més d’un vagabund còsmic. Això està bé per a nosaltres, ja que actua com a un netejador de l’espai, i elimina objectes que, d’altra forma, podrien esdevenir perillosos.

En èpoques molt llunyanes, en la infantesa del nostre planeta, els impactes eren molt freqüents. El recent creat Sistema Solar era un caos absolut. Quantitat ingent de material “sobrant” de la formació dels planetes orbitava l’espai proper. A més, els propis planetes, en un joc de pertorbacions mútues constants, es movien de les seves primeres òrbites, desestabilitzant en el seu moviment a cometes i asteroides. Era una època en la que la Terra (i els demés planetes interiors) van ser bombardejats cruelment.

Quan parlem d’aquests temes, de seguida ens ve al cap l’impacte que va provocar l’extinció dels dinosaures, ara fa uns 65 milions d’anys. Però el fet és que catàstrofes tan o fins i tot més grosses han anat passant. Un dels què s’ha estudiat data de fa uns 250 milions d’anys, i es calcula que va extingir més del 90% de totes les espècies vives del planeta!

L’impacte descobert ara a Júpiter fa reflexionar sobre la fragilitat de tot plegat. Sobre el complicadíssim joc al què juga la natura, en el seu extraordinari experiment que es diu univers.

A mi també em fa reflexionar sobre el paper de l’astronomia amateur. Aquests admirats “amateurs”, armats amb equips que els propis científics professionals ni haguessin pogut somiar 20 o 30 anys abans i emprant molta paciència i metodologia, fan contribucions decisives a la ciència.

Els grans telescopis professionals, Hubble inclòs, tenen els seus minuts d’observació reservats a preu d’or. Cada minut d’un d’aquests monstres és valuosíssim, i és assignat a grups d’investigadors que duen a terme programes i estudis concrets. Aquests grans ulls a l’espai no estan, dit planerament, mirant a dalt a veure què passa.

Els aficionats, amb mitjans òbviament molt més modestos, empren l’arma de la quantitat. En una nit determinada, allà on els grans observatoris no poden mirar per limitació de minuts, és possible que hi hagi uns quants aficionats que ho estiguin fent. I, de vegades, sona la flauta.

Innumerables cometes, estrelles variables, i supernoves, són descoberts per aficionats. Aquests s’han acabat organitzant, sota la batuta dels professionals, en grups i xarxes coordinades que duen a terme observacions que recolzen i completen les què els científics fan.

 

Aquesta afició ja ho té això. Fins i tot aficionats tan “primitius” i poc organitzats com jo poden, algun dia, tenir un cop de sort. Encara recordo el dia que, comparant la fotografia que havia fet la nit anterior de la galàxia M51 amb una imatge que havia pres dos anys abans, em va saltar el cor quan vaig “descobrir” una estrella nova, que no apareixia en la fotografia antiga. Era, sens dubte, una supernova, l’explosió que marca la mort violenta d’una estrella.
Jo no havia rebut cap alarma (les rebo normalment per email) provinent de les xarxes d’observadors indicant que s’hagués detectat aquesta supernova. Amb palpitacions al pit, i quasi tremolant, em vaig connectar a internet, vaig buscar, i... si, allà estava la notícia. Feia 3 dies que l’havien descobert. Llàstima.

Estrelles que exploten. Cometes que xoquen contra Júpiter. Asteroides que s’acosten perillosament a la Terra. Mentre l’univers segueixi sent tan dinàmic com ara, tots tenim diversió per temps.

Només hem d’esperar que, en mig d’aquest dinamisme, no ens caigui el cel sobre dels nostres caps.

Un cavall llunyà que no em retirarà

Recordo quan, amb el meu entranyable amic Josep, anàvem a observar.

Érem joves, i sortíem amb el nostre telescopi, de fabricació pròpia. Un equip considerable, que impactava quan el veies, i que portàvem ben assegurat en els seients del darrera del cotxe.

Ens dirigíem a la zona de Moià. Agafàvem una pista de terra, i conduíem entre boscos una estona. Puc encara veure els conills que, tot sovint, creuaven al davant nostre, i que es quedaven immòbils, enlluernats pels llums del cotxe.

En una clariana del bosc muntàvem tot l’equip, sota un dels cels més foscos i bonics que es podia trobar a menys d’una hora de camí de Barcelona.

Les nits d’hivern, claríssimes, eren tan fredes que deixàvem el capó del cotxe aixecat per a poder escalfar-nos les mans prop del motor.

Allà és on vaig aprendre a manegar un telescopi de certes dimensions, no motoritzat. Allà és on vaig practicar amb en Josep, un, i un altre cop, l’art de moure manualment el telescopi, saltant d’estrella en estrella, per a trobar l’objecte que volíem observar. Cosa gens senzilla, que t’obligava a preparar molt bé, amb cartes d’orientació, on havies de localitzar la nebulosa o galàxia.

Una nit, que tinc molt present a pesar dels anys que fa d’aquesta història, en mig d’una de les llargues converses que en Josep i jo teníem, mentre ens escalfàvem les mans al motor, li vaig dir: “Josep, el dia que jo vegi la nebulosa Cap de Cavall em retiraré d’això de l’astronomia”.

El Cap de Cavall era una icona. Una nebulosa preciosa, que vèiem, mentre ens queia la baba, en publicacions professionals. Fotos famoses. Fotos, ni més ni menys, de Monte Palomar.

Aquell objecte queia molt, molt lluny dels mitjans de qualsevol aficionat. Només era a l’abast dels grans telescopis de l’època.

La fotografia que us adjunto la vaig fer el passat cap de setmana des del meu observatori de Falset, al Priorat. Era una nit gèlida, no-sé-quants graus sota zero. Tot i això, mentre el telescopi i la càmera treballaven, jo era dins de casa, ben calentet, controlant-ho tot de forma inalàmbrica.

En dues hores i mitja d’exposició el treball va estar fet.

Considero modest el meu equip actual, coneixent el que tenim els aficionats avui en dia. Tot i això, la meva càmera CCD és anys llum més potent que aquelles càmeres fotogràfiques de pel·lícula que empraven els telescopis professionals llegendaris. L’òptica del meu petit telescopi retiraria immediatament a alguns d’aquells grans pioners.

L’astronomia és un altre d’aquells camps de la ciència en el què la tecnologia ha posat a l’abast de molts mitjans ni somiats fa només 15 o 20 anys.

Em pregunto... com serà en 20 anys aquesta afició?

Molts són els que em demanen consell per comprar el seu primer telescopi. Equips magnífics, la majoria d’ells motoritzats i automàtics, a preus de ganga.

Dec ser nostàlgic, però. Penso en aquells entrenaments que fèiem quan no teníem ni motors, ni ordinadors. En el coneixement que adquiríem del cel, cosa obligada si volies localitzar quelcom. En la base tècnica a la que t’obligaves per a poder muntar i manegar aquells primers telescopis d’aficionat. Com supliran les generacions actuals aquest entrenament? O, simplement, serà necessari aquest entrenament?

El què jo he gaudit, i gaudeixo, del cel té molt a veure amb la meva comprensió del què observo. I això no m’ho dóna cap ordinador, ni motor, ni telescopi automàtic.

Si, dec ser un nostàlgic, està clar.

Ah, per cert. Josep, que el que et vaig dir aquella nit era broma, eh? No em penso retirar pas ara!

La Lluna i Saturn es donen cita al mig de Sant Cugat

En l’anterior article, us explicava la iniciativa “Discover the Universe”, promoguda per la revista Astronomy, i en la què participaria.

Es tractava de treure el telescopi al carrer, en un lloc ben públic, per a convidar a la gent a mirar per l’ocular i a interessar-se per les meravelles del cel.

Així ho vàrem fer, tal i com havíem previst, el passat dijous dia 7, muntant el telescopi a la plaça de l’estació de Sant Cugat.

Com sempre, vaig poder comptar a l’ajut del meu amic Xavi, sense el què no podria haver-me plantejat aquesta “aventura”. Gràcies, amic, un cop més!

La tarda havia estat esplèndida, i a les 9.30 del vespre, encara amb llum de dia, la Lluna creixent lluïa ben a munt, com si ens esperés.

Amb en Xavi vàrem inspeccionar el terreny. La plaça de l’estació és un gran espai obert, de vianants, amb terrasses de bars i restaurants. Era senzillament ideal, si el que volíem era no passar desapercebuts!

A aquelles hores, moltes famílies amb nens omplien les terrasses i la plaça. A més, amb cada tren que arribava, un nou rierol de persones circulava per allà.

Allò era com llançar-se a l’aigua freda: aquells primers moments de “dubte”, d’una certa por escènica. Faríem el ridícul?

Lògicament, a la que vàrem començar a muntar el telescopi, moltes mirades es van fixar en nosaltres. Afortunadament, els nens ens varen ajudar a trencar el nerviosisme d’aquells primers moments. De seguida, varen començar a rodejar-nos, impacients, quan van saber que podrien veure la Lluna.

Com no podia ser d’una altra forma, la Lluna els va al•lucinar, i alguns varen anar a buscar als seus pares.

Poc a poc, grups de gent es varen anar apropant.

A la Lluna la va seguir Saturn, que va centrar els “ohs!” dels observadors durant la segona part de la sessió.

Per allà varen passar els amics de l’Associació Astronòmica de Valldoreix-Sant Cugat, a donar-nos suport. I va venir la Joana, seguidora incondicional d’aquest blog, que es va desplaçar expressament des de Montornès.

Cap a la mitjanit vàrem desmuntar el telescopi, la plaça quasi solitària, només habitada per algun grup d’adolescents, alguns dels quals havien observat també minuts abans. Vàrem estimar que, en total, rondarien les 80-100 persones que varen poder observar aquella nit.

Ens ho vàrem passar molt bé, tan bé que segurament ho repetirem. És totalment diferent a les observacions més organitzades que fem, però justament aquesta improvisació, i el fet de poder-te enfocar a molta gent i cridar la seva atenció és el seu atractiu.

Com anècdota, dues nenes, de 10 i 8 anys, que, després d’observar la Lluna, se’n van anar a dormir a casa (viuen al davant de l’estació), però no sense abans demanar-nos que les aviséssim si observàvem més tard Saturn. Amb sabatilles varen baixar de nou quan el planeta dels anells era el nostre objectiu. I es van meravellar, igual que tots nosaltres, davant la increïble visió d’aquell món remot.

“És REAL?”
“Si. És magnífic, oi? Mireu com brillen els anells, fets de gel quasi pur. Voleu tornar-lo a mirar?”
“Si!!!”

Telescopis al carrer: "Voleu mirar? És gratis!"

Anava jo en tren, com de costum, llegint el darrer exemplar de la revista americana Astronomy, una de les més prestigioses del tema, i que em compro habitualment i devoro cada mes.

En la editorial, em va cridar l’atenció l’escrit del director de la revista. Resultava que la revista, i l’editorial Kalmbach que és qui la publica, llençaven un programa, anomenat “Discover the Universe”. A través d’aquesta iniciativa es demanava als aficionats a l’astronomia que agafessin els seus telescopis i sortissin al carrer, per a convidar a la gent a mirar-hi, amb la intenció de fomentar, així, l’interès per aquesta afició.

La revista seleccionaria voluntaris que s’hi prestessin, i els faria arribar un “pack” informatiu per a poder repartir entre els curiosos. A canvi, es demanaria als astrònoms aficionats un petit “reportatge”, amb fotografies, de l’esdeveniment, amb el què, m’imagino, la revista voldrà muntar quelcom.

Ostres! Sortir al carrer amb el telescopi es pot fer sempre, no cal subscriure’s a cap programa. Però que això s’acompanyés d’un pack informatiu ja era una altra cosa. Per què no?

Com que conec el tema, i als americans, sabia dues coses. La primera: que la iniciativa segur que l’havien dissenyat pensant en els Estats Units i prou. La segona: que justament per això, per a poder ”desmentir” aquesta sospita, els faria gràcia que hi hagués voluntaris internacionals, i que no seria difícil, per tant, ser seleccionat si “venies” de fora.

No vaig ni esperar arribar a l’oficina, i amb la blackberry, i amb dos dits, vaig redactar un email, prestant-me com a voluntari.

Van respondre en qüestió d’hores. Entusiasmats. Em feien omplir uns qüestionaris, però ja es veia, pel to de la resposta, que seria un pur formalisme abans de dir si. I així va ser.

El pack ja ha arribat a casa, unes tres setmanes després del primer email. Com era d’esperar, és material en anglès, però molt interessant i adreçat a tothom. Mapes de la Lluna, i exemplars de la revista Astronomy.

Ara em toca a mi, doncs.

Amb l’ajut, com és habitual, del meu amic, i aficionat com jo, en Xavi, plantarem el telescopi a la plaça de l’estació de Sant Cugat el dijous dia 7 al vespre, si el temps acompanya (la Lluna creixent, i Saturn seran els principals convidats). Com que no es tracta de cap observació “formal” i prèviament convocada, si el temps no és bo simplement improvisarem i canviarem de dia (nit!).

Tot i que he tinc certa experiència en organitzar sessions d’observació, mai no he fet això de sortir al carrer i convidar a qui passi a mirar, d’una forma espontània.

Tinc ganes de fer-ho, i d’explicar-vos-ho en aquest blog.

El 10 de maig tenim cita amb Saturn: segona observació de seguidors del blog

Saturn està en situació perfecte per a ser observat.

Després d’un 2010 en el què els anells del gran planeta varen quedar de perfil, vistos des de la Terra, en aquest any ja es comencen a obrir i a oferir la imatge típica del planeta que va despistar a Galileo.

Un gran avantatge en la seva observació, per part de públic en general, és que no és necessari un cel especialment fosc o de gran qualitat per a poder gaudir de l’espectacle que aquest planeta ens ofereix.

Farem coincidir l’observació amb una fase lunar creixent, de forma que podrem, també, observar la Lluna a gran augment, cosa que sempre és garantia d’espectacularitat.

El dia programat és el 10 de maig, dimarts.

El lloc serà el mateix en el què vàrem realitzar la primera observació, Bellaterra. Igual com llavors, quedarem a la plaça de l’estació dels Ferrocarrils de la Generalitat, de Bellaterra, a les 10 de la nit, i d’allà anirem amb els cotxes un xic més endins del bosc, a 5 minuts.

L’adreça exacta del lloc d’observació, per a qui prefereixi venir directament, és: Carrer Amadeu Vives s/n, Bellaterra (GPS: N 41.50663 E 2.07609) Tot i que el gran objectiu serà Saturn, que observarem a diferents augments, aprofitarem, si la nit ho permet, per a veure algun altre objecte senzill. I, com l’altra vegada, compartirem coneixements bàsics: com orientar-nos amb el cel nocturn, constel•lacions típiques, com canvien les constel•lacions que veiem en funció de l’hora o de la data, etc.

L’observació la farem amb un telescopi de 200mm d’obertura.

Si no heu vist mai Saturn i els seus anells, aquesta és l’ocasió. Ah! I els nens hi són benvinguts.

Tot i que no és necessari que confirmeu assistència, si ho feu millor (ho podeu fer publicant un comentari al blog).

I, sobre tot, estigueu atents al blog, on anirem confirmant l’observació amb algun dia d’antelació. En cas que es preveiés mal temps, publicaria un avís i reprogramaria l’observació.

De forma que us espero a tots, eh? Si algú s’anima a portar també el seu telescopi, perfecte!

No, jo tampoc el vaig veure

La natura ja les té aquestes coses.

L’anunci, que predeia que podríem veure, a simple vista, al cometa McNaught a començaments de juny, va despertar en molts de nosaltres un interès immediat: no sempre un pot veure un cometa, amb la seva cua, i sense l’ajut d’un telescopi.

Ja sabíem que l’horari no acompanyaria: per la seva situació en el cel, hauríem d’observar de matinada. I tot i així, l’alçada sobre l’horitzó nord-est no seria gaire gran. La sortida del Sol faria que la finestra de possible observació fos molt petita, potser mitja hora o una hora al màxim.

Després d’uns dies de pluja i núvols, el dissabte 12 de juny, a les 4.30 de la matinada, el cel es va aclarir sobre de Falset. Com acostuma a passar, després de pluges i cel coberts, quan finalment s’aclareix queda un cel transparent i netíssim.

Mig dormit, vaig pujar a la terrassa amb els meus prismàtics, i vaig començar a explorar per sobre de l’horitzó, primer amb la vista, després amb els prismàtics.

De seguida em vaig adonar que no seria fàcil veure’l. Quan em vaig familiaritzar amb les constel•lacions que es veien en aquells moments, vaig arribar a la conclusió que, efectivament, el cometa havia d’anar molt (molt) baix.

No vaig aconseguir de veure’l. Ni rastre. Ni amb els prismàtics, tot i que vaig identificar perfectament el lloc del cel per on havia d’estar circulant.

Quan va començar a clarejar, el lloc teòric que ocupava el cometa seguia molt baix sobre l’horitzó, i les darreres esperances de poder-lo veure s’esvaïen amb el naixement del nou dia.

No vaig poder evitar pensar en la gent que, atrets per l’anunci, havien intentat veure’l. Per què una cosa és que un aficionat no el pugui veure. Ja hi estem acostumats. Sabem que això no és senzill, i que el comportament dels cometes, tot i la ciència que tenim, és moltes vegades impredictible.

Però em sap greu pels no tan aficionats. Per què aquestes coses desmotiven, i la gent s’acaba pensant que això de mirar les estrelles és quelcom molt complicat, i que només alguns, mig pirats i posseïdors d’instruments caríssims, poden disfrutar dels espectacles que el cel ens reserva.

A tots aquells que ho vàreu intentar amb el McNaught, i que aquesta era potser la vostra primera experiència mirant el cel, animar-vos a que seguiu mirant. Afortunadament, no tot és tan impredictible i capriciós com un cometa:

Mireu les pluges d’estels, especialment les de l’estiu (llàgrimes de Sant Llorenç, a l'agost)

Mireu i apreneu a identificar als planetes, seguint les instruccions d’aquest blog o de moltíssimes altres fonts d’informació. O les constel•lacions, amb les seves formes, i les seves estrelles de diferents colors.

Mireu la Lluna. És un objecte espectacular. Quants de nosaltres la hem mirat realment? Us ho heu plantejat? I no em refereixo a aixecar la vista i ja està, sinó a observar-la amb atenció. Les seves zones clares i fosques, la seva lluentor màgica.

O simplement estireu-vos, en una nit d’estiu, serena, clara i sense Lluna, i mireu cap a dalt. I gaudiu de l’espectacle de milers d’estrelles a la Via Làctia. La llum de móns molt llunyans, móns que potser estan plens de meravelles desconegudes.

Pregunteu-vos per què. On som, què som. Per què som.

I deixeu que se us posi la pell de gallina, quan penseu que, a ben segur, habitem en un dels recons més meravellosos i increïbles d’aquest enorme univers.

Altres Sols, altres planetes

Fa només 20 anys, la ciència especulava amb la possibilitat de l’existència de planetes al voltant d’altres estrelles.

Semblava clar que n’havien d’existir de planetes en altres sistemes solars, però ens preguntàvem com i quan els podríem descobrir. També ens preguntàvem com serien, i, molt important, si entre aquests planetes podia haver-hi “Terres”.

Fins a la data d’avui, es porten ja descoberts més de 300 planetes aliens al nostre sistema solar. Són els coneguts com a “exo-planetes”.

Aquesta xifra no deix de ser impressionant. I, atenció, la xifra creix ràpidament i està a punt, a ben segur, de disparar-se, ja que fa molt poc s’ha llençat a l’espai un telescopi que s’especialitzarà en descobrir-ne de nous.

Aquests descobriments, juntament amb les dades que ens aporten, ens han permès anar completant una història de la qual encara ens falten algunes peces. Com es formen els planetes? Es formen junt a l’estrella de la qual “depenen”, o molt després? Què es necessita per a formar una “Terra”?

Quan una estrella es forma, ja sabeu que ho fa a partir de la “condensació” per gravetat d’una gran massa d’hidrogen (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/05/la-estrella-que-nos-da-vida.html). En aquest procés de formació, l’estrella recent nascuda queda rodejada de una enorme quantitat de restes de material, que orbita com si fos un immens disc al voltant seu.

Aquests discs, que vindrien a ser les restes del procés de formació de l’estrella (el què ha sobrat?) ocupen enormes espais (de fet, en el cas del nostre Sol, el seu disc de “residus” ocupava fins la òrbita dels grans planetes externs).

És a partir d’aquests discs, que es “condensen” els planetes, en un procés que sembla ser és molt més ràpid del què es pensava. De forma que un sistema solar nou podria quedar format al cap de pocs milions d’anys del naixement de l’estrella.

Però, com us deia, ens falten encara peces d’aquest puzzle complex. Peces que, en pocs anys, segurament quedaran complertes.

I com són els planetes que hem descobert?

Doncs la majoria són anomenats “super-Júpiters”... per què són immensos, del tamany de Júpiter o més grans encara.

Per a entendre per què, veiem com es descobreixen.

Fins fa molt poc, la tecnologia de la què disposàvem no ens permetia veure realment un exoplaneta. Això ha anat canviat, i ja existeixen les primeres fotografies de grans telescopis que mostren un puntet girant al voltant d’una estrella. Però no és així com els descobreixen.


La forma més típica de descobriment es produeix quan, per efectes de la perspectiva, el planeta en qüestió CREUA davant de la seva estrella vist des de la Terra. Avui podem detectar (i mesurar) el petitíssim canvi de lluentor de l’estrella (el planeta, al creuar, bloqueja una petita part de la llum de l’estrella que ens arriba). Podem mesurar a més la durada d’aquesta “micro-eclipsi”, i deduir coses com el tamany del planeta i la seva distància al seu sol.

Potser el més impressionant de tot és que aquesta tècnica està avui en dia a l’abast dels aficionats! De fet, molts exo-planetes estan sent descoberts per aficionats. Les càmeres CCD que s’utilitzen en astrofotografia permeten mesures molt fines de les lluentors de les estrelles, i detecten aquests canvis subtils.

Què deduïm d’això?

En primer lloc, que descobrim NOMÉS els planetes que, per perspectiva visual, creuen davant de la seva estrella vistos des d’aquí. Vol dir que segurament hi pot haver altres planetes, en aquella mateixa estrella, que no “veiem” per què, simplement, no passen pel davant.

En segon lloc, ens és més fàcil descobrir grans planetes que petits. És obvi, ja que un gran “júpiter” produirà un canvi de lluentor del seu sol molt més gran que una “terra” (els canvis de lluentor, però, són de l’ordre del 0.x% per a què us feu una idea, poca broma en la precisió que tenen per tant els equips de mesura)

És per aquesta raó que hi ha més “júpiters” que “terres”? No ho sabem. Segurament si, però no tenim prova definitiva. Tot i això, ja s’han descobert exoplanetes del tamany de la Terra també, tot i que molts menys que els què es podria esperar.

Ara comencen a aparèixer noves tècniques, no basades en el creuament del planeta per davant del seu sol, que faran créixer exponencialment els descobriments.


I com són aquests planetes? Aquí podem deixar volar la imaginació!!!

N’hi ha que orbiten tan extraordinàriament a prop de la seva estrella que, en el seu cel, el Sol és unes 60 vegades més gran que el nostre. N’hi ha un que, a més, ensenya sempre la mateixa cara a la estrella, de forma que les temperatures deuen ser de milers de graus en aquesta cara, mentre que a l’altra (en permanent nit), si no hi ha atmosfera que pugui atenuar i distribuir el calor per tot el planeta, les temperatures poden ser properes al zero absolut (!!!!! brutal, menys de 270 graus sota zero!).

Dels demés, poca cosa sabem. Però, si en menys de 20 anys hem passat de 0 a 300, en res començarem ja a tenir dades més riques d’algun d’ells.


Pot semblar un tema trivial, però el descobriment dels exoplanetes ha estat fonamental per a anar arrodonint un discurs còsmic que ens diu que potser no som tan especials...

... O si?

Una nit per a no oblidar: l’Any Internacional de l’Astronomia

Si, una nit de les què n’hi ha poques. De les què vaig catalogar com “astronomia fàcil”. (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/08/astronomia-facil-astronomia-dificil.html)

Una nit a dalt del refugi de Cuberes, a la serra del Boumort (http://www.refugicuberes.com/index2.html), lloc magnífic per l’entorn que l’envolta, amb moltíssims ingredients per a proporcionar una experiència de natura magnífica.

Cérvols, fàcilment visibles. Refugi senzill, però molt acollidor. Companyia impagable, gent de natura, famílies.

I un cel... meravellós.

Deixeu-me parlar d’aquest cel, que em va impressionar, i utilitzem-lo per a aprofundir un xic més en el nostre coneixement del què es pot veure a ull nu.

Bé, potser començar dient que em costaria, ara mateix, recordar un cel més clar i estrellat. I mireu que porto des de ben jovenet observant.

Segurament, tot va coincidir: l’alçada i l’entorn del refugi, una nit freda (molt freda!) però sense vent. Una nit sense Lluna. I ni una sola boira (típiques al Pirineu). Quàntes nits com aquesta hi haurà a l’any? La Lluna ja n’elimina moltíssimes. Els núvols, boires i mal temps moltes altres.

Seguiu-me en l’explicació i veureu amb mi aquest cel.

És fosc, i fa fred. Aixequem la vista i sens queda directament la boca oberta. El cel es viu. Les estrelles semblen pintades. La Via Làctia no és que es vegi, és que domina totalment la vista, mostrant fins i tot zones de gradient, més o menys brillants, en la mesura en la què el pols galàctic ens amaga la lluentor de la galàxia.

Les formes de les constel·lacions costa d’identificar! Si, ens hem acostumat a identificar-les en cels amb pocs estels. En aquest cel, la quantitat d’estrelles et supera, i necessites uns instants per a situar-te i començar a identificar les formes més usuals.

Poc a poc vas absorbint tota la magnitud d’aquest cel, dominat cap al sud pel far de Júpiter. Vas abaixant la vista cap als horitzons, governats per les formes fosques dels cims de les muntanyes properes i dels arbres del bosc. Els estels toquen aquest horitzó. No hi ha pol·lució lumínica. Potser una mica, que s’intueix en direcció est (potser llum provinent de la Seu d’Urgell?)

El carro petit es mostra en la seva totalitat, sense esforç. Les constel·lacions del Cigne, de la Lira, i de l’Àliga, encara ben visibles a l’octubre en la primera hora del vespre, estan absolutament plenes de punts brillants, que destaquen sobre el fons blanc de la Via Làctia que les travessa.

Aquest riu blanc segueix cap al Nord, passant per la W de Cassiopea i amagant-se a l’horitzó, no sense abans haver tocat la constel·lació de Perseo, un altre lloc on visualment no dones abast.

Clavem un moment la mirada a la Via Làctea. Mirem atentament. Ostres! Intuïm perfectament el caràcter estrellat de la gran taca blanca, per què la veiem “motejada”. La retina ens identifica infinits puntets de llum, molt febles. Massa febles com per a poder-los veure individualment.

Seguim mirant, recorrent el cel, en busca dels objectes de cel profund que sabem que en teoria són visibles a simple vista.

Trobem la galàxia d’Andròmeda sense problemes. Buf, quina passada. En el cap del cavall de Pegaso, allà està. Una petita taca, difusa, però perfectament visible (si saps on mirar, és clar!).

Mira, i el doble cúmul de Perseo! Uau! Grups d’estrelles agrupats, tant junts que visualment ens apareixen com a taques que destaquen, fins i tot per sobre de la llum de fons de la nostra galàxia.

Les Plèiades s’aixequen per l’est. Si, en aquest cas no cal que necessitis saber on has de mirar. El “núvol” de llum és tant destacable i clar que la vista se’n va cap allà de seguida.

Necessitem telescopi? El meu amic Xavi n’ha pujat un, i el cuidador del refugi, en Gabi, en munta un altre.

Poc a poc ens anem rodejant d’amics. La gent que ha pujat al refugi a passar-hi la nit.

Amb el punter làser del Xavi despertem de seguida l’admiració dels nens... i dels adults!. El punter va assenyalant el cel, mentre anem explicant.

Els nens pregunten, no paren de preguntar. Preguntes de nens, si, preguntes simples però intel·ligents. I de vegades incòmodes de contestar.

Preguntes d’adults, més sofisticades, però que de vegades són contestades ràpidament i espontània per algun dels nens abans que l’interrogat pugui obrir la boca, amb respostes que em demostren que s’està fent bona feina a les escoles en una matèria que jo, de petit, apenes tocava, i menys als 8 anys.

Què són tots aquells puntets. Què és la taca blanca. Quins moviments té el cel. Mireu, allò és Júpiter. I veieu la galàxia d’Andròmeda aquí? I la simpàtica constel·lació del petit dofí aquí? Apuntant com en una pissarra, anem seguint les formes i figures del cel, mentre de fons sentim el bram d’algun cérvol que busca companya.
Una exclamació de sorpresa. Hey... heu vist aquella estrella fugaç? Si, estem a punt de la pluja d’estels del 21, i alguna ja veiem. Això ens dóna peu a explicar què són les pluges d’estels i els cometes (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/05/que-son-les-pluges-destels.html)

I ara sessió de telescopi per a tots. Els nostres agraïts companys fan cua per anar veient els objectes. Els nens, ajudants per alguna que altra cadira sobre la que pujar i arribar a l’ocular.



2009 és l’Any Internacional de l’Astronomia, declarat per la Unesco: “Everyone should realise the impact of astronomy and other fundamental sciences on our daily lives, and understand how scientific knowledge can contribute to a more equitable and peaceful society”

Aquest any, als aficionats se’ns demana que SORTIM AL CARRER i que compartim.

La curiositat i l’interès per l’astronomia és senzill de despertar, per la’espectacularitat del tema. I si són nens, millor, ja que aquesta llavor se suma a les què estan ja plantant les escoles.

De forma similar a com les meves filles tenen una consciència ecològica que jo no tenia a la seva edat, així mateix les noves generacions incorporaran una “consciència còsmica”, que farà que l’univers vagi deixant de ser un lloc reservat pels savis i massa complicat per a pensar-hi, per a ser el què ha de ser: un element omnipresent, del què formem part, i que necessitem entendre per a anar contestant la pregunta del milió: d’on venim, i a on anem?


Una nit inoblidable. Formidable. Gràcies als amics que m’hi van portar, al Xavi, a l’Oriol. Gràcies als companys de Gerri que em van deixar pujar amb ells.

I gràcies als grups i famílies que estaven al refugi per a donar-nos la satisfacció de poder sentir que, per una nit, hem contribuït a l’Any Internacional de l’Astronomia.

Astronomia fàcil, astronomia difícil

La idea per escriure aquest article em va venir l’altra dia, mentre m’estava barallant amb el meu telescopi a Falset.

Resulta que, quan et vas aficionant a això de l’astronomia et vas sofisticant, com sempre passa amb les aficions. Van passant els anys, i vas millorant els teus equips, pots fixar-te objectius cada cop més ambiciosos, i aconsegueixes fites que potser mai no havies pensat de poder arribar a assolir. És molt gratificant.

A això li diré astronomia difícil. Per què difícil? Doncs per què a mida que et vas sofisticant, també creixent els problemes tècnics, les dificultats, i el temps i esforços que necessites dedicar per anar superant els reptes, cada cop més complicats.

Un cop estàs dins la roda, gires amb ells de forma frenètica. Llegeixes cada cop més. Et subscrius a cada cop més revistes i blogs especialitzats. Estàs a la última en equipament. I fins i tot acabes tenint una llista de coses que compraràs quan tinguis més diners per a millorar encara més el teu observatori.

L’astronomia difícil necessita temps, diners, i sacrificis. No sempre tens el què t’agradaria tenir (sempre hi ha equips millors i més cars!). No sempre te’n surts (els reptes són cada cop més complexos).

També és molt agraïda: la satisfacció de veure un treball ben fet, una fita assolida, unes dificultats superades.

L’astronomia difícil, però, té un inconvenient enorme, que sincerament no m’havia parat a considerar... fins l’altra dia.

Com bé sabeu (perquè estava publicat en aquest blog :-) ), fa poques nits hi va haver la pluja d’estels de les Persèides (les llàgrimes de Sant Llorenç familiarment parlant). Aquest tipus d’esdeveniments són ideals per a gaudir del cel en companyia.

En el meu cas, amb la meva dóna, les meves filles, i uns amics a Falset, tots estirats en còmodes hamaques, i gaudint d’un cel fosc i espectacular.

Mentre esperàvem al següent estel fugaç, repassàvem el cel. Ajudat d’un punter làser, jo anava explicant les constel·lacions, les seves formes, el lloc per on passava la Via Làctia, el nom dels estels més brillants, etc.

Va ser una nit magnífica en companyia. Va ser astronomia fàcil.

La nit següent, vaig tornar a la meva “rutina” d’observació habitual. El telescopi, l’ordinador i la càmera CCD connectada, els càlculs, les proves... La meva sessió aquella nit va durar fins a les 3 de la matinada, i el meu objectiu era aconseguir fotografiar amb color i nítidament una galàxia modesta (és el què parlava abans de fixar-se objectius complexos!).

Tot semblava anar bé. A les 3, amb la feina feta, vaig desmuntar-ho tot i me’n vaig anar a dormit, amb ganes de poder processar les fotografies al dia següent.

Doncs bé, vaig descobrir que un canvi sobtat (i segurament minúscul) de condicions de temperatura en la meva modesta càmera CCD va omplir les meves fotografies de “brossa electrònica”... Total, que les hores de treball de la nit anterior no havien servit de gaire. Em vaig sentir frustrat i enfadat amb mi mateix.

Veieu la diferència? Astronomia fàcil versus difícil.

El dia de la pluja d’estels vàrem fer astronomia fàcil. No calien equips, només els nostres ulls (bé, el tema del làser s’hagués pogut obviar... tot i que és molt recomanable!!!!). Només una nit tranquil·la, una horeta o dues d’observació, estirats, amb família, amb amics.

Ja quasi ho havia oblidat! Dedicat a l’astronomia difícil, ja no recordava què era una nit estirat, mirant a dalt, sense fer res més, preguntant-me què hi ha allà dalt, i deixant volar l’imaginació.

Preocupat pel telescopi, la CCD, l’ordinador, les fotos, .... feia molt i molt temps que no “mirava” i prou. De fet, ara, amb l’equip que tinc, ja ni miro a dalt... en tot cas miro abaix, a la pantalla de l’ordinador!

No es tracta de renunciar a l’astronomia difícil. És el meu hobby, i el recomanaria sempre a tothom.

Es tracta més aviat de saber “desconnectar-se” de vegades de les especialitzacions, escapar-se d’elles, per a poder simplement gaudir d’un espectacle incomparable, que està a l’abast dels nostres ulls, i que, a més, no costa diners!

El cel nocturn, ple de sols. Els planetes. Algunes nebuloses visibles a simple vista. La impressionant presència de la Via Làctia en una nit d’estiu fosca. El tintineig de les estrelles en una nit freda d’hivern. Una pluja d’estels. La Lluna, absolutament espectacular (hey, quan fa que no mireu la Lluna, sense instruments, simplement asseguts i gaudint d’ella?). Els eclipsis.

I tot això, si a més complementem amb uns prismàtics... uffff, és que ni ens ho acabem!

Us proposo que dediquem una mica més del nostre temps a l’astronomia fàcil, i que ho fem en companyia. Descobrirem (o re-descobrirem alguns) una magnífica activitat.

L'aportació dels aficionats a la ciència

Quan veiem els telescopis dels observatoris famosos, el primer que pensem és en la potència que deuen tenir aquests aparells, i la quantitat de coses que es poden estudiar amb ells.

Telescopis gegants, situats en llocs impressionats. Satèl·lits dedicats a estudiar l’univers. Telescopis espacials. Radiotelescopis enormes.... Hi ha lloc per a l’aficionat?

Descobriments com cometes, asteroides, supernoves, o, l’últim d’ells, l’impacte d’un cometa contra Júpiter fa només uns dies avalen que si que n’hi ha de lloc per a ells. Però...com és possible?

Les dimensions de l’univers juguen a favor dels aficionats. És tant el que veure, el que estudiar, que la ciència professional no pot abastar-ho. I cada cop més, el paper de l’aficionat juga un rol complementari, promogut fins i tot per la pròpia comunitat científica.

Xarxes d’observadors aficionats, ben organitzades, i liderades moltes vegades per científics professionals, o universitats, formen avui en dia autèntiques “antenes” que ajuden als observatoris professionals amb multitud de dades.... i de vegades, de descobriments.

No és tant important l’equipament, sinó la constància, la disciplina, i el mètode.

Us parlaré d’alguns casos, que poden servir com exemple del què es pot fer.

Fa poc, vaig llegir l'història d'un "aficionat" japonès. Cada dia, abans d’anar-se’n a dormir, connecta el seu telescopi a l’ordinador, i mitjançant uns programes que s’ha fet, deixa el telescopi tota la nit fent fotografies de centenars de galàxies. Té triades les galàxies, i les fotografia nit rera nit, i així durant mesos.

Quan es lleva al matí, abans d’anar a la feina, fa una ullada ràpida a les fotos, en les què no busca precisament l’estètica... sinó explosions de supernoves! Si creu que en detecta una (un estel super-lluminós en un lloc on abans no s’hi veia res), ho comunica de seguida al centre internacional d’astronomia, a través d’un e-mail, annexant les fotografies.

D’aquesta forma, aquest home ja ha descobert dos supernoves. El més important de tot és que els fenòmens de supernoves, que ja hem explicat en el blog que són la mort apocalíptica d’alguns estels, són events que duren hores o, màxim, dies. De l’estudi d’aquests fenòmens se’n treu moltíssima informació rellevant per a la ciència. Amb l’avís del descobriment, multitud d’instruments professionals deixen el què estaven fent i apunten al lloc del descobriment, aprofitant d’aquesta forma les hores de durada que quedin.

Un altre event en el què els aficionats estan jugant un paper important és en l’estudi de planetes fora del nostre sistema solar. Resulta que els científics descobreixen aquests planetes mesurant baixades infinitessimals de lluentor dels estels just quan el planeta en qüestió passa pel davant de la seva estrella. Aquestes baixades de llum són molt, molt petites. I és essencial mesurar-les amb precisió. I com més observadors voluntaris reportin les seves mesures, millor.

En el camp de l’estudi dels cometes ens tornem a trobar amb una aportació enorme de l’astrònom aficionat. Els cometes de vegades presenten comportaments anormals, no previstos. És improbable que hi hagi un telescopi científic observant tots els cometes en el moment precís. Però “sempre” hi ha algun aficionat observant a aquell cometa que, de sobte, es torna “boig” i comença a brillar com un condemnat.

Quan la Lluna oculta un estel brillant, fenomen bastant infreqüent per cert, es necessita medir el moment exacte de l’ocultació des de tots els llocs de la Terra que es pugui. Només amb aquestes dades, enviades per milers d’aficionats, poden els científics anar afinant els paràmetres de l’òrbita de la Terra i de la Lluna.

El fet que estiguem parlant de milers d’aficionats, arreu del món, cobrint per tant 24 hores al dia d’observació, connectats per internet i rebent alertes quasi a l’instant, amb equipaments que, fa 30 anys, eren els que hi havia a molts observatoris professionals, i a més coordinats i guiats per agències científiques proporciona un potencial de contribució a la ciència enorme.


Durant quan de temps seguiran els aficionats podent contribuir tan directament als estudis científics? Podrà la tecnologia científica desplaçar-los definitivament en el futur? De moment, aquesta possibilitat sembla encara quedar lluny.

I, en tot cas, MAI un ordinador podrà imitar el sentiment d’admiració i emoció de l’aficionat a l’astronomia cada cop que apropa l’ull a l’ocular del seu telescopi.