La fotografia actual de l'exploració espacial... i el meu desig

A pesar de la minsa quantitat d'inversió que dediquem a la investigació (sobre tot quan ho comparem amb el que ens gastem en fabricar màquines de matar), l'exploració de l'espai segueix força activa.

Aquesta és la fotografia actualitzada de l'estat de la qüestió, si és que no he comès cap error.

Us comento a continuació el que crec que és el més destacable de la cosa.

Començaré pels asteroides.

• Com veieu, tenim 2 sondes orbitant roques còsmiques. I no només orbitant, sinó també recollint mostres. Per una banda, els japonesos amb la Hayabusa-2, una missió de la que ja n'he parlat en alguna altra ocasió i que és absolutament espectacular. Porta voltant l'asteroide Ryugu des del 2018, i hi ha fet aterrar varis robots. Les imatges que ha anat enviant són al·lucinants, incloses les que varen capturar 2 petits enginys saltadors des de la superfície. La sonda tornarà a la Terra l'any 2020 transportant mostres de l'asteroide.

• Per altra banda, els americans estan estudiant l'asteroide Bennu, un objecte potencialment perillós per a la Terra. La missió OSIRIS-REX també recollirà mostres i ens les portarà de tornada l'any 2023.

Mart segueix sent el rei.

• Hi ha moltes raons que fan que Mart sigui la nineta dels ulls de les agències espacials. Per començar, es troba aquí mateix, a tan sols uns 7 mesos de viatge amb la tecnologia actual (sempre, això sí, que el planeta roig i la Terra es trobin en configuració òptima, cosa que passa cada 2 anys aproximadament). Es tracta, a més, d'un planeta rocós, amb atmosfera (tot i que molt feble i gens semblant a la nostra) i aigua gelada. Els robot ens han ensenyat que el planeta tenia aigua líquida en superfície fa milers de milions d'anys, la qual cosa converteix aquell món en un objectiu preferencial per anar a buscar-hi vida potser fòssil. Com a mi m'agrada dir cada cop més a les conferències sobre Mart, aquest planeta és la meva aposta de "tot al vermell", ja que en els anys que em queden difícilment veuré l'exploració intensa, en busca de vida, de cap altre lloc. De forma que si me'n vull anar d'aquest món amb respostes, la meva esperança es troba sota la sorra de Mart.

• Ara per ara, hi tenim 2 dispositius explorant. La Insight, la missió de la qual és estudiar l'interior del planeta, i que ja ens ha enviat els sons del primer terratrèmol detectat en un altre planeta, així com també el del vent marcià. I el robot Curiosity, l'únic que queda viu després que declaréssim oficialment mort l'Opportunity el mes de gener. Curiosity porta ja 7 anys allà, i això és molt per a un robot marcià. Aquest heroi s'ha fet vellet, va coix, i té Alzheimer (ha perdut la memòria varis cops, i la NASA ha hagut de reinicialitzar el seu cervell 3 vegades). És un geòleg incansable, que ens ha permès disposar de moltes evidències sobre el passat humit del planeta roig. Ara desitja que arribin els substituts, robots que sortiran de la Terra l'any proper i que són biòlegs. Els enviaran la NASA i l'ESA. I potser també un altre els xinesos.

 Venus el gran oblidat.

• Com que els recursos són molt (molt, molt) limitats, això va en detriment de Venus. També es troba al costat, però és un veritable infern. Un planeta tan semblant en mida a nosaltres, que podria ser el nostre bessó. I en canvi és un lloc temible. La seva atmosfera és densíssima, capaç d'esclafar molts dels instruments que hi fem arribar. La seva temperatura faria que el mateix diable l'escollís com a lloc per anar de vacances. És el planeta més càlid del Sistema Solar, més que Mercuri, amb temperatures superiors als 440C! I això degut al gran efecte hivernacle de la seva atmosfera carregada de CO2 i d'àcid sulfúric. Però a pesar de les dificultats, grups de científics estan criticant que estiguem deixant de banda aquest infern. No deix de ser un objecte interessant, que potser ens pot parlar, si l'escoltem, de quin futur li podria esperar al nostre planeta.

Just ara comencem a sortir del Sistema Solar.

• Els que m'escolteu, sabeu que m'agrada crear comparacions per tal de facilitar la divulgació. M'haureu sentit parlar en més d'una ocasió sobre la següent similitud: si una estrella, un sistema solar, fos un edifici, una galàxia seria una ciutat. Nosaltres habitem una immensa ciutat, anomenada Via Làctia, que conté uns 400 mil milions d'edificis. En el nostre, vivim en el tercer pis (on hi ha 2 portes, la nostra i al costadet una de petita on vàrem anar per primer cop l'any 1969). El quart pis ens fascina, com he dit abans, però encara no ens hem atrevit a anar-hi, i el que fem és enviar sondes i robots que ens expliquen com és aquell lloc. I quan sortim al balcó del nostre tercer pis contemplem la lluentor de milers de vivendes a les que, de moment, només hi podem anar somiant. Més enllà, albirem altres ciutats llunyanes, tant distants que no podem distingir els seus edificis. Doncs bé, com a símbol absolut de la nostra humilitat, les sondes més apartades de la Terra que tenim, les Voyager, que varen sortir l'any 1977, es troben, hores d'ara, al vestíbul del nostre edifici, just començant a obrir la porta que dona al carrer!

Estudiant el Sol.

• La sonda Parker, de la NASA, és, potser, la més atrevida de totes. Ni més ni menys que apropar-se a la nostra estrella! És una missió que estarà activa fins l'any 2025, i el que fa és orbitar en una trajectòria molt allargada, que la va fent fregar, a pocs milions de quilòmetres de distància, el Sol, per a després allunyar-la i tornar a agafar forces pel pas següent. Per què el Sol? Doncs perquè encara és un desconegut! L'astre rei ens amaga misteris, i un dels més fascinants és el relatiu a la seva corona. La corona solar és la gran regió que l'envolta. Sabem que és a temperatures superiors al milió de graus, però no entenem exactament perquè, quan la superfície solar és "només" a 6.000. Estem quasi segurs que aquest brutal gradient té a veure amb fenòmens magnètics, però ens falta encara molt per precisar. I l'estudi del Sol, i en particular de la seva corona, és fonamental per tal de poder predir, i protegir-nos, de les anomenades tempestes solars, fenòmens que poden arribar a ser catastròfics per a una societat tan tecnificada com l'actual.

Només 3 figuretes de Lego exploren els grans planetes del Sistema Solar.

• Bé, en realitat només Júpiter. Es tracta de la sonda Juno, de la NASA, que porta a bord 3 legos (una figura representant al déu Júpiter, una altra a la deessa Juno, i la tercera al gran Galileu). Després de molts anys de magnífica exploració de Saturn i els seus satèl·lits per part de la famosa Cassini, ara per ara només tenim la Juno allà fora. Una missió que ha hagut de superar forces problemes, el primer dels quals ja va amenaçar el projecte només entrar en òrbita del planeta més gran del Sistema Solar, quan un dels seus coets va fallar. En una òrbita que no és la inicialment planificada, Juno se n'ha anat sortint, i ens envia dades i imatges del planeta que un dia molt llunyà va voler ser sol.

A per bingo!

• Si hi ha una missió que estigui traient el màxim rendiment de la inversió, aquesta és la New Horizons. Inicialment va ser dissenyada per explorar Plutó, cosa que va fer l'any 2015 passant-hi força a prop. Em quedaria sense adjectius si em poso a parlar de les dades i imatges que ens va enviar, i de com aquell món ens ha sorprès, burlant-se de les nostres regles i classificacions. I és que a Plutó, igual que a la natura en general, li és absolutament igual el que nosaltres pensem i quins llindars establim per a dir el que és i el que no és. 

• Va ser una missió amb tant d'èxit, que els científics es van plantejar estendre-la, dirigint-la, amb poca despesa més, cap a un nou objecte encara més allunyat. I així ho va aprovar la NASA, de forma que la New Horizons, fent honor al seu nom, va passar al costat d'un objecte del Cinturó de Kuiper  l'1 de gener d'enguany. Un cos gelat que es va batejar amb el nom de Ultima Thule, i que, a mida que la sonda americana s'hi apropava, va començar a mostrar la seva increïble forma d'enorme ninot de neu, molt adient per a aquelles dates. Encara ara estem descarregant dades d'aquest pas. Però la cosa sembla que no acaba aquí. La New Horizons està en perfecta forma, i s'està analitzant un nou allargament de la missió, que dependrà de si es pot detectar un objecte situat en el camí de la nau.

En ruta cap a Mercuri.

• La missió BepiColombo és un projecte conjunt entre l'agència espacial japonesa (JAXA) i l'europea (ESA). Actualment es troba en ruta cap al planeta més proper al Sol, on és previst que hi arribi l'any 2024, després de 6 anys de vol. 6 anys? Sembla molt per anar a Mercuri, oi? I és que hi ha enormes dificultats per a poder posar una sonda en òrbita d'aquell petit planeta. Les naus arriben de l'espai a grans velocitats, i la feble gravetat de Mercuri no és suficient com per a frenar-les. Així que la Bepi-Colombo utilitza vàries passades a prop de la Terra, de Venus i del propi Mercuri per a modificar la seva òrbita i adoptar-ne una que la permeti ser capturada pel planeta quan toqui. Es tracta d'un món poc explorat, i quasi tot el que sabem d'ell és gràcies a una llegendària missió, anomenada Messenger, que hi va entrar en òrbita l'any 2011. Entre els objectius de la nova missió es trobem l'estudi del camp magnètic (per què Mercuri en té?), i de l'estructura del que és un exemple de planeta molt proper a la seva estrella.

I no m'oblido del nostre laboratori, a la frontera.

• En el resum de missions, no he inclòs la multitud de naus en òrbita terrestre. Però no vull acabar la revisió sense parlar de la frontera. L'Estació Espacial Internacional. Permanentment habitada des de l'any 2000, és el lloc més llunyà on ens hem atrevit a estar des del 1972, el darrer cop que vàrem trepitjar la Lluna. En aquest laboratori, a només 400 km d'alçada, és on estem practicant, aprenent i preparant-nos per anar més enllà. Ho comparo a qui va a la piscina, i toca amb els dits dels peus l'aigua, la troba gelada i no s'atreveix encara a llançar-s'hi.

• És des de l'Estació Espacial que ens mirem la Lluna, a punt de tornar-hi. I contemplem Mart, on volem caminar durant la dècada dels 30. Però sobre tot, és des de 400 km que al·lucinem amb les insuperables visions del que és l'enveja dels planetes de l'univers. Un món blau, que ha vist aparèixer i evolucionar la vida.

Si disposéssim de més...

... més faríem. En aquesta línia, vull tornar a insistir en el tema. Si algú es pregunta quin sentit té gastar-se tants diners a l'espai quan hi ha gent que passa gana, potser cal posar en perspectiva la paraula "tants". Una missió no tripulada a Mart es pot pagar amb menys de 10 avionets de combat (estic parlant del cost de desenvolupament de la missió, construcció, viatge, exploració, nòmines de personal...). Com ens ha ensenyat la història, la ciència i el desenvolupament tecnològic i del coneixement no són els enemics, sinó justament poderosos aliats. L'enemic som nosaltres mateixos, l'ús que li estem donant a tot allò que som capaços de construir.

Penso que l'exploració de l'espai és com una segona oportunitat. Un projecte que hauria de ser conjunt, per a practicar allà fora els valors que no hem sabut, o volgut, aplicar aquí, al nostre planeta. Valors com la solidaritat o la pau. I que potser, si som capaços de fer-ho, algun dia, amb el que haguem après, podrem importar aquests valors a casa nostra. El que ens hem d'esforçar és a no repetir els errors d'aquí a l'espai.

I a pesar que alguns dels lideratges actuals volen estendre el missatge de la confrontació i de la guerra a l'òrbita de la Terra i més enllà,  la meva confiança en les noves generacions és absoluta.

Visca el veritable novè planeta!

A ell li és absolutament igual el que diguem els humans, amb la nostra mania d’ordenar-ho tot. Segueix orbitant orgullós en els confins del nostre Sistema Solar. I ens ha deixat bocabadats després de la visita que li va fer l’any 2015 la sonda New Horizons.

Jo vaig estudiar Plutó com a planeta, molt abans la Unió Astronòmica Internacional el degradés a la categoria de planeta nan. A la nostra imaginació, sempre ens ha evocat la frontera. El regne gelat i erm des del qual el nostre potent Sol no és més que una petita boleta que a penes escalfa.

Plutó era el darrer gran cos del Sistema Solar que quedava ver visitar. Els plans de la NASA venien de lluny, però malauradament les retallades econòmiques s’hi van cebar.

Començat el concurs d’idees, la indústria va veure, l’any 2000, com l’agència espacial nord-americana cancel·lava el projecte. Varen ser moltes les protestes, tant d’empreses (afectades, diguem-ho tot, pels seus interessos econòmics) com també de la comunitat científica i del públic en general.

La NASA va rebre més de 10.000 cartes de protesta, segons explica un dels pares de la missió que finalment va guanyar, el científic S. Alan Stern, a la revista Scientific American. Sembla que fins i tot un adolescent es va creuar el país de punta a punta per a presentar-se en persona a les oficines de la NASA demanant la reconsideració.

Finalment, la NASA va acceptar anar endavant amb una missió a Plutó a finals d’aquell mateix any 2000. Els projectes a presentar, però, havien d’ajustar-se a uns pressupostos molt reduïts.

Enviar una missió tan lluny (més de 5.000 milions de quilòmetres) no és cosa fàcil, ja us ho podeu imaginar. Una comparació que he llegit m’ha deixat impressionat: és com llençar una pilota de golf de Los Angeles a New York, i fer forat en un cop! Tot plegat encara més difícil si s’ha de fer amb pressupost reduït (exagerant una mica, vindria a ser com dir amb un pal de golf de plàstic).

L’equip guanyador va presentar una proposta en la que la sonda hivernaria la major part del camí (10 anys) per tal d’estalviar nòmines dels equips gestors a la Terra. Amb el pressupost disponible, la missió consistia en el que s’anomena un “fly-by”, és a dir, passar a tota velocitat prou a prop com per a poder estudiar el planeta, però sense entrar en òrbita i quedar-s’hi (entrar en òrbita, venint d’un viatge interplanetari, requereix grans capacitats d’ajustament de l’òrbita, de frenada, que vol dir motors i combustible. Diners, en altres paraules).

Poc després de ser adjudicat el projecte, l’any 2001, els polítics varen tornar a cancel·lar-lo! Allà va començar tot un moviment de pressions per part de grups científics per a intentar salvar la missió. Ara, vist en perspectiva, tot això em fa somriure, ja que estem parlant d’una missió que va costar uns 780 milions de dòlars, una de les més barates i equivalent a 3 o 4 avionets de fer la guerra dels que els nostres exèrcits fan gala.

Afortunadament, la missió va tirar endavant. Amb molta pressió, això sí.

I així va ser que vàrem passar per Plutó, el 14 de juliol de 2015. I pels seus satèl·lits.

I què hi vàrem trobar?

Sorpreses totals. No podia ser d’una altra manera, i sembla que sigui la forma que Plutó té de passar-nos la ma per la cara.

Esperàvem trobar un cos geològicament mort. A la Terra, la tectònica de plaques, i el vulcanisme, funcionen gràcies al calor existent a l’interior del planeta. La teoria diu que, per a que un planeta pugui conservar aquest calor després de més de 4.500 milions d’anys de la seva formació, ha de tenir una mida mínima. Fabrica un objecte més petit que aquest mínim, i el planeta es refredarà en un parell de milers de milions d’anys.

Plutó és fascinantment actiu geològicament, cosa que no esperàvem degut a la seva petita mida (només 2/3 parts la de la Lluna). Sabem que és actiu, o al menys ho ha estat en els darrers milions d'anys,  perquè ens va ensenyar grans planures sense rastre d’impactes de meteorits, la qual cosa implica que aquesta part de la superfície ha estat renovada recentment. Quina és la font de calor que permet aquesta activitat? No ho sabem.

Ens va ensenyar, també, enormes glaceres, formades per gel d’aigua i per nitrogen sòlid. Canons. Una atmosfera, molt feble, això sí, però una altra sorpresa total per la mateixa raó de la seva petita dimensió. Evidència de casquets polars.

Les imatges capturades són espectaculars. Durant les hores que la New Horizons va estar de pas, els seus instruments varen funcionar a tota pastilla i perfectament. La quantitat de dades recollides va ser brutal. Tant que s’estan analitzant encara ara, i es trigaran anys en fer-ho completament.

New Horizons va passar a prop, també de Charon, el satèl·lit més gran dels 5 que té Plutó. Per si mateix, Charon ja mereix un capítol a part. Un món totalment diferent a Plutó. Un cos que geològicament va morir fa uns 4.000 milions d’anys. Però que abans de fer-ho, amb molt poc temps, va desenvolupar glaceres, canons molt profunds i muntanyes.

Com deia, trigarem molt de temps en poder analitzar en detall totes les dades. Mentre tant, la New Horizons, aquella missió que semblava condemnada a l’oblit en els calaixos de la NASA, ha obtingut una segona vida, i s’ha decidit prolongar la seva tasca.

Els seus sistemes funcionen a la perfecció, i s’ha fet un mínim consum de combustible de maniobra. Així que els gestors de la NASA li han encomanat a aquest explorador intrèpid que, en el seu camí cap a les afores del Sistema Solar, es trobi, l’1 de gener del 2019, amb l’objecte 2014 MU69, un cos que orbita el que s’anomena cinturó de Kuiper. Serà l’objecte més llunyà mai estudiat, i es considera que ens pot donar claus importants sobre la formació del nostre Sistema Solar.

A part d’aquest objecte, l’equip responsable diu que d’aquí a l’any 2021 la New Horizons passarà relativament a prop de més de 24 objectes del cinturó de Kuiper. Així que els rius de dades estan assegurats si tot funciona com fins ara.

I és que l’exploració de l’espai paga la pena, sens dubte. Ens il·lusiona a tots, i necessitem il·lusió. Ens uneix, per sobre de nacionalitats i d’idees. Ens ensenya. Ens sorprèn. Ens fa sentir exploradors, que, per altra banda, és el que realment som (i si no, mirem la història de la humanitat i el repte constant que hem fet a tot allò que no enteníem).

Més enllà que aquestes raons, ja per sí soles importants, l’exploració de l’espai ens ha de donar les pistes del nostre origen. De com ens vàrem formar. D’on va sortir la vida a la Terra. On està el nostre bressol.

També, per si tot això fos poc, comença a marcar el camí per a l’explotació futura dels recursos del Sistema Solar, quan s’esgotin els del nostre planeta. O és que pensem que la mineria d’asteroides o d’altres cossos es farà de forma improvisada, d’un dia per l’altre?

En fi. Que visca l’exploració de l’espai. Visca la New Horizons.

I visca Plutó. Diguin el que diguin, el veritable novè planeta.

La creació del Sistema Solar: 100 milions d'anys condensats en 109 línies

Fa uns 4.600 milions d’anys, quelcom va posar en marxa la màquina de la natura que acabaria creant el Sol, la Terra, ... i nosaltres. 

 Les galàxies, enormes ciutats de l’espai, contenen gran concentracions d’hidrogen en agrupacions que coneixem amb el nom de nebuloses. De vegades, les nebuloses es posen en moviment: les molècules d’hidrogen es comencen a atraure, gràcies a l’efecte de la gravetat, i el núvol comença a “caure”, lenta però inexorablement, sobre ell mateix.

Què és el que encén la metxa? No ho sabem del cert. Pot ser una explosió supernova propera, que comprimeix el núvol i engega el moviment inicial que col•lapsa la nebulosa. Pot ser, simplement, la pertorbació gravitatòria d’una estrella llunyana.

Fos el que fos el que va iniciar el procés, la nebulosa de la qual es va crear el Sol va començar a comprimir-se. La gravetat va anar actuant al llarg d’uns quants milions d’anys. En no gaire temps, a penes en uns pocs milions d'anys, la jove estrella, el Sol, es va formar. El col•lapse de l’hidrogen havia generat una bola que seguia caient cap al centre. La pressió i temperatura en l’interior de l’astre va anar creixent, fins que va arribar aproximadament als 10 milions de graus. En aquell moment, es va posar en funcionament la màquina de fusió nuclear: 4 nuclis d’hidrogen fusionats per donar un nucli d’heli, generant de pas una enorme quantitat d’energia, molta d’ella en forma de llum. El Sol va començar d’aquesta forma a generar la seva pròpia energia i a brillar de forma fulgurant.

Mentre tot això passava, al voltant de la futura estrella les llavors del Sistema Solar prenien forma. Abans he dit que la nebulosa que va crear el Sol estava formada per hidrogen. En realitat, això és una aproximació (tot i que molt bona). L’hidrogen és l’element més abundant de l’univers, i tot l’hidrogen que existeix va ser creat en els primers instants del mateix Big Bang. Però la mort de les primeres generacions d’estrelles va enriquir el material de l’univers amb nous elements químics (si no hagués estat així, avui no estaríem llegint aquest article!). La nebulosa, per tant, contenia altres elements. Quins elements? Doncs tots els que es troba a la Terra! No en va, el nostre planeta es formaria a partir de la mateixa nebulosa. Oxigen, nitrogen. Carboni. Sodi, Potassi, Clor. Or, Plom, Ferro. La taula periòdica complerta.

Mentre es formava el Sol al centre de la nebulosa, la resta d’ella, afectada també per la gravetat que s’anava concentrant al lloc que ocuparia el Sol, es trobava en rotació, com a forma que té la natura de conservar el moviment. Un enorme disc, en rotació i aplanat. En aquest disc, molts elements s’havien combinat entre ells. La temperatura, a les zones del disc properes al centre, eren altes. Allà estava naixent el Sol, i si bé aquest encara no generava la seva energia per fusió nuclear, la temperatura havia augmentat molt i la futura estrella irradiava part d’aquest calor, escalfant el disc de matèria que girava al seu voltant. Com és fàcil imaginar, la temperatura del disc anava baixant tal con ens allunyàvem del centre. Aquesta qüestió és clau per entendre com es van formar els planetes.

En cada zona del disc, la temperatura dictava quin material es mantenia en estat gasós, i quin podia condensar en estat sòlid. Per exemple, l’aigua, un component força volàtil com bé sabem, no es va poder condensar formant gel a les zones internes del disc, on es va haver de mantenir en estat gasós. Però a les zones més allunyades, la temperatura era suficientment baixa com per permetre que l’aigua prengués la forma sòlida del gel. El mateix passava amb altres components. El resultat va ser que la zona interior del disc es va poblar de petits fragments dels materials que podien sobreviure en estat sòlid a més altes temperatures. Com ara moltes formes de silicats, per exemple. També ferro i níquel.

Poc a poc, les petites partícules van anar xocant entre elles, i agregant-se. Primer, pols microscòpic. Després, petits fragments mil•limètrics. I més tard, pedres i roques. Mentre això passava a l’interior del disc, a les zones externes els fragments que xocaven i s’agregaven contenien molts més components volàtils gelats. Gel d'aigua, però també de diòxid de carboni, o de nitrogen. Components que no s'havien pogut condensar a les zones interiors del disc degut a les altes temperatures. Aquesta és la raó de la diferents composició dels planetes del Sistema Solar. Els planetes interiors, rocosos i amb nuclis de ferro i níquel: Mercuri, Venus, la Terra i Mart. Pobres en components volàtils. Tan pobres que la Terra es va crear sense aigua (es creu que tota l'aigua que tenim, inclosa la que ens forma a tu i a mi, ens la varen portar els asteroides i els cometes mitjançant enormes impactes quan el Sistema Solar era encara molt jove).

Els planetes exteriors es van enriquir, en canvi, de components volàtils. En un procés similar al que hem vist pels planetes interiors, els fragments sòlids es van anar agregant poc a poc. Aquestes zones del disc eren molt riques en gasos (a diferència de les zones interiors, on els gasos havien estat "escombrats" per la pressió del vent solar de l'estrella que estava naixent). Els fragments que creixien atreien fàcilment l'abundant gas, la qual cosa els feia créixer encara més. Els futurs planetes netejaven de material els seus voltants. Era una batalla per créixer. No tots els fragments acabarien formant planetes. Els que creixien més ràpidament impedien que els demés ho fessin, al robar-los els materials. Així es van crear els gegants del Sistema Solar: Júpiter i Saturn, formats bàsicament per gasos. I Urà iNeptú, formats també per gasos però amb grans quantitats d'altres components gelats.

Més enllà d'Urà i Neptú, es van formar milers i milers d'altres cossos, però no van poder créixer el suficient com per a convertir-se en grans planetes. Tan lluny, la densitat de material en el disc era baixa, i els xocs entre els fragments eren pocs. El creixement d'aquests projectes de planetes era molt lent, tan lent que no es va poder completar abans que el Sol comencés a brillar potent amb les primeres reaccions nuclears, i el vent solar netegés tot el gas que quedava en el disc i aturés el procés de formació de planetes. Tota aquesta zona és la que coneixem amb el nom de cinturó de Kuiper, i és on habita, per exemple, Plutó.

Els models més acceptats actualment situen, en el moment de la seva formació, Urà i Neptú més a prop del Sol del que estan avui, i possiblement invertits. És a dir, Neptú més a prop del Sol que Urà.

Aquells primers temps del recent format Sistema Solar eren un veritable caos. Degut a la interacció gravitatòria d'Urà i Neptú amb multitud d'altres petits cossos, els dos gegants van anar migrant cap a fora, i fins i tot varen intercanviar la seva posició. Com a conseqüència, gran quantitat de fragments varen ser expulsats cap a les zones més allunyades del Sistema Solar, formant el que avui coneixem com a núvol d'Oort, poblat per cossos rics en materials gelats, que, de tant en tant, pertorbats pel pas d'alguna estrella propera, cauen cap a l'interior del Sistema Solar donant lloc als cometes de llarg període.

El caos inicial es va anar ordenant, doncs, a base de xocs i expulsions. El disc de material que rodejava al Sol es va anar dispersant i desapareixent. I tot va quedar més o menys net i endreçat. Tot plegat, un procés que sembla que va durar menys de 100 milions d'anys.

Entre els planetes i altres cossos que es van formar, un d'ells va ser beneit extraordinàriament per la natura. Amb la dimensió suficient com per a que la seva gravetat pogués amarrar l'atmosfera que es va anar creant. Amb composició rocosa. Un planeta protegit de les partícules letals del Sol per un bon camp magnètic, gràcies al gir d'un dia sobre sí mateix i a la presència d'un nucli de ferro i níquel que actuava com una potent dinamo. Un món que va ser bombardejat per milers d'asteroides i de cometes, que devien regar el planeta amb aigua.

Un indret diferent als demés, com cap altre planeta que coneguem, i que es va convertir en el lloc triat per la natura per desenvolupar l'experiment de la vida.

L'orgull de Plutó al descobert per a recordar un dia històric

Dimarts, 14 de Juliol de 2015 ha passat ja a la història com el dia en el que una sonda va arribar al que una vegada fou considerat el més llunyà dels planetes del nostre Sistema Solar, Plutó.

Actualment degradat per designis de l'home a la categoria de planeta nan, resulta que Plutó ens ha donat una enorme sorpresa, com si volgués cridar-nos l'atenció front el nostre atreviment en degradar-lo.

La sonda New Horizons de la NASA ha viatjat durant 10 anys per arribar-hi. Com us explicava en un article anterior, la sonda ha estat dissenyada per passar a tota velocitat prop de Plutó i d'algun dels seus satèl·lits, però no per quedar-s'hi. Entrar en òrbita consumiria molt combustible, que la nau no pot transportar.

A poques hores del màxim apropament, la sonda va entrar en silenci amb la Terra. Tots els seus instruments, els seus sentits, concentrats en la missió, en aprofitar cada segon del pas que havia de fer a menys de 12.500 Km de la superfície de Plutó, volant a més de 50.000 Km per hora. Abans però de desconnectar temporalment, ens va enviar aquesta fantàstica imatge de Plutó quan encara era lluny:

Dits creuats, doncs, esperant la confirmació de l'èxit de la missió.

La matinada del 14 al 15, la New Horizons ha telefonat a casa per dir que estava bé, i que el pas s'havia fet sense problemes. I, tot seguit, ens ha enviat una postal des d'allà, una primera imatge de molt alta definició. És només la primera de les moltes que anirà enviant en els propers mesos. Les ha acumulat totes, i ara, ja allunyant-se de Plutó, anirà enviant-les a la Terra una rere l'altra. El mosaic final serà increïble.

Una primera imatge plena, plena de sorpreses que s'hauran d'analitzar amb detall. Aquí la teniu:

M'he permès re-processar-la per augmentar la definició dels cims i les valls (la imatge de la  New Horizons ve tal qual, sense processar. Quan els tècnics de la NASA les millorin, serà una passada).

Què s'hi veu?

En primer lloc, grans zones sense cràters, aparentment planes i "netes". Això indicaria que Plutó és un món geològicament actiu, que ha anat esborrant les cicatrius dels impactes. Potser són camps de lava de menys d'un milió d'anys d'antiguitat. Això ha estat la primera grandíssima sorpresa pels científics.

En segon lloc, les muntanyes. Tenen més de 3.500 metres d'alçada, poca broma per a un planeta que hem anomenat nan. Cóm s'han format muntanyes tan altes? No tenen la pinta de ser el producte d'impactes, ja que formen serralades. Són d'origen tectònic? Una altra vegada l'activitat geològica? I estan formades per roca i gel?

En tercer lloc, es veuen unes depressions enormes, unes zones més enfonsades. Què són? Què les ha creat? Per tractar-se d'impactes, tenen una forma bastant irregular.

No sé si algú s'imaginava així a Plutó. Penso que no. Mireu la cara dels científics principals de la missió quan han rebut aquesta imatge de l'espai. La seva expressió ho diu tot.

La New Horizons ens ha enviat, com a regal, la primera imatge de Charon, el satèl·lit més gran de Plutó. Vaja imatge!

Com deia abans, això és només l'aperitiu del que vindrà. I no només imatges, sinó quantitat de dades recollides pels nombrosos instruments de la sonda. Dades precioses, que ara estan emmagatzemades a la seva memòria, i que ens anirà descarregant poc a poc (és molt lluny, a 4.800 milions de Km, i forçosament la connexió amb la Terra és molt limitada)

Felicitats a la NASA. Felicitats a la humanitat. Felicitats New Horizons. 

I felicitats, estimat Plutó, al que vaig estudiar com a planeta a l'escola. Tu, en lloc de venjar-te de la humiliació que t'hem fet passar, ens has volgut mostrar la teva bellesa i els teus secrets. 

A punt d'arribar a Plutó

El 14 de juliol marcarà una fita històrica en el camp de les ciències.

La sonda New Horizons, de la NASA, arriba a Plutó. Ho fa després de 9 anys i mig de viatge pel Sistema Solar, carregada d’instruments de mesura i de càmeres.

La missió és molt especial en tot. En primer lloc, lògicament, per l’objectiu que té. Ni més ni menys que el que durant molts anys va ser el novè planeta del nostre Sistema Solar i que després va ser degradat a la categoria de planeta nan. Quan la New Horizons es va enlairar, encara no s’havia produït aquesta degradació.

En segon lloc, la visita serà rapidíssima. A diferència d’altres missions, com per exemple la Cassini a Saturn, New Horizons no es posarà en òrbita al voltant de Plutó, sinó que passarà de llarg com una exhalació, a tota pastilla. La seva trajectòria la portarà a fregar el planeta nan, però la sonda ni s’immutarà, i seguirà el seu camí a més de 50.000 Km per hora. Aquesta és una raó de diners. Malauradament, les agències espacials actualment estan ben lluny de poder aconseguir els pressupostos que obtenien fa anys. New Horizons es va haver de dissenyar sota la pressió de l’estalvi. Enviar una sonda a gran velocitat cap a un planeta, i fer-la frenar, a l’arribada, el suficient com per a posar-la en òrbita requereix molt combustible, o, en altres paraules, molt pes. Enlairar més pes, i accelerar-lo per arribar en 9 anys i mig a un destí tan llunyà (uns 5 mil milions de Km!) vol dir més diners. Molts més diners.

En tercer lloc, i relacionat amb el motiu anterior, en les poques hores en les que la New Horizons se situï a prop de Plutó, els instruments científics de la sonda treballaran a tota velocitat per recollir gran quantitat de dades i imatges. No hi haurà temps per transmetre res a la Terra. Tota l’energia i atenció de la missió estarà focalitzada en aprofitar aquells minuts preciosos, en els que s’arribarà a estar a només 12.500 Km de la superfície del planeta nan. La NASA anomena aquests dies crítics de màxim apropament com “el llarg silenci”. No sabrem res de la New Horizons, i els científics hauran de creuar els dits i confiar que tot estarà funcionant com previst.

En quart lloc, tot serà sorpresa. Plutó és tan lluny que el millor que tenim són imatges fetes pel telescopi espacial Hubble que a penes mostren algunes tonalitats de color difuminades, sense cap detall. No sabem què ens trobarem. I, per a fer-ho encara més interessant, tot vindrà de cop. Fins a molts pocs dies abans del seu màxim apropament, Plutó seguirà estan molt lluny de la sonda.

En cinquè lloc, la informació recollida serà tan enorme, i la distància a la Terra tan bestial, que es trigaran molts mesos en transmetre les dades al nostre planeta. I l’explotació de les dades donarà per uns quants anys de ciència.

Ja veieu, doncs, que és una missió molt complexa.

I després què? Doncs un cop passi de llarg pel costat de Plutó i d’un parell dels seus satèl·lits, seguirà a tota velocitat cap a l’encontre amb un altre dels milers d’objectes que habiten la regió més allunyada del Sistema Solar. És com un billar. Els científics aprofitaran la trajectòria de la New Horizons, i la corregiran el suficient com per a que passi a prop d’algun altre planeta nan uns anys després. I, finalment, la sonda es perdrà cap als confins de l’espai.

Un pot preguntar-se si paga la pena tot això. Total, per passar només unes poques hores realment útils.

El benefici, científicament parlant, pots ser immens. L’estudi de Plutó podrà donar moltes pistes sobre cóm es va formar. Si hi ha atmosfera. Sobre la seva composició. Tot plegat, ens ajudarà a interpretar millor l’origen del nostre Sistema Solar, i a contestar algunes de les qüestions que encara no coneixem sobre la nostra pròpia infantesa.

A part de les dades científiques, les imatges segur que seran espectaculars. Inspiradores, de les que motiven a la gent a interessar-se per l’astronomia i per l’espai. Cóm serà Plutó?

Tot preparat, doncs, per a un encontre històric. Curt, però molt intens.

Estarem atents.

New Horizons i Dawn: un 2015 ple d'emocions

2015 és un any d’exploracions.

Dos naus faran història, si tot va bé. La New Horizons, que navega cap a Plutó. I la Dawn, que visitarà l’asteroide més famós i gran, Ceres. Totes dues de la NASA. Fa anys que varen sortir del nostre planeta, i en els propers mesos arribaran als seus destins.

Comencem per la New Horizons. Aquesta sonda es va enlairar l’any 2006, i s’ha passat una bona part del seu viatge hivernada. Va despertar del darrer somni el passat mes de gener, i és previst que arribi a Plutó el mes de juliol. De moment, aquesta sonda ha batut un rècord important: és l’enginy humà que més veloçment es desplaça. Actualment, és a uns 5 mil milions de quilòmetres d’aquí.

A més de Plutó, la missió visitarà posteriorment dos nous objectes de l’anomenat cinturó de Kuiper.

Com sabeu, Plutó va ser degradat del rang de planeta fa uns anys. Per quina raó? Doncs perquè es varen començar a descobrir literalment centenars (milers) de cossos, planetes nans, que orbiten una enorme zona del Sistema Solar més enllà de Neptú, alguns d’ells més grans fins i tot que el mateix Plutó. El dilema estava servit: s’ampliaven els llibres de text per a estudiar centenars de nous planetes, o es posava una frontera entre el que es podia considerar planeta com a tal, i el que seria una nova categoria, els planetes nans? La condició històrica de Plutó no el va salvar.

La missió és importantíssima per a la ciència. Els objectes que habiten el cinturó de Kuiper són inèdits, en el sentit que quasi res sabem d’ells. La seva composició ens pot donar moltes pistes sobre l’origen del Sistema Solar, i ens pot parlar dels primers moment de formació del mateix.

La New Horizons mapejarà la superfície de Plutó, i també la del seu principal satèl·lit, Caront, esbrinarà l’existència d’atmosfera, i estudiarà altres propietats del sistema. A ben segur les imatges seran impressionants, i potser amb alguna sorpresa.

La segona de les missions és la de Dawn. Va ser llançada l’any 2007, i arribarà a Ceres el 6 de març. Després de Ceres, la Dawn seguirà cap a Vesta, un altre famós i gran asteroide del cinturó d’asteroides, cinturó que ocupa la zona entre Mart i Júpiter. Aquesta regió és plena d’objectes de dimensions variades. Els més petits són segurament restes de col·lisions que es varen produir en el jove Sistema Solar. Però els grans Ceres i Vesta podrien ser restes fòssils, pràcticament inalterades, de la formació del Sistema Solar, de forma que l’estudi de les seves composicions i característiques ens han d’ajudar a completar el puzle per comprendre millor la nostra història.

De moment, la Dawn ja ha enviat imatges inèdites de Ceres, que inclouen una misteriosa taca blanca i lluenta sobre la seva superfície.

Març està aquí mateix, així que ja ens podem preparar per a uns moments històrics. I quan ens haguem refet, arribarà Juliol amb Plutó.

Un any espectacular, doncs, en el que coincidiran dos magnífiques exploracions.

I és que en volem més, després de l'espectacular èxit de la missió Rosetta i el cometa 67P, amb la que tant hem gaudit a finals del 2014.

La selecta categoria de planeta

Recordo quan em vaig començar a interessar pel concepte de parc nacional i natural. Mentre mirava les fotografies i els plànols de parcs tan emblemàtics com el gran Yellowstone no podia evitar pensar en la necessitat, de vegades absurda, que tenim els humans en posar fronteres i marcar límits artificials sobre la natura.

En el cas dels parcs, els animals que els habiten no en saben d’interpretar fronteres. Un cérvol dins del parc és un animal protegit. Però el mateix animal només un metre fora dels límits del parc pot convertir-se en un trofeu de caça.

Encara més ridículs són els intents d’acotar i limitar que, molt sovint, volem aplicar a l’univers. I potser un dels casos més clars i lamentables el podem trobar en quelcom aparentment tan trivial com el concepte planeta.

El darrer número de la revista Sky & Telescope dedica un petit article a explicar la controvèrsia que, ara fa uns anys, va existir en el sí de la Unió Astronòmica Internacional respecte la definició de planeta.

Abans, tot semblava més senzill. Teníem el Sol, i 9 planetes (Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú, i Plutó). Però tot es va complicar per moments. La potència dels nous telescopis havia fet possible descobrir ja un munt de nous cossos, sòlids i alguns d’ells de mides considerables, al voltant, o més enllà, de l’òrbita de Plutó. Alguns fins i tot més grossos que el mateix Plutó.

Què havíem de fer? Havíem de canviar els llibres de text dels escolars, i, en lloc d’estudiar els 9 planetes, fer-los estudiar-ne, potser, 20? I per què 20, i no 50? (estem parlant que hi podrien haver centenars, sinó milers, de cossos en aquesta situació).

Front això, molts científics defensaven revisar la definició del que es considera com planeta. I així és que vàrem veure, atònits, com el pobre Plutó era desposseït del títol de planeta i, com un pària, era degradat a la categoria de “planeta nan”. D’aquesta forma, els llibres de text quedaven quasi intactes (només havien d'eliminar a Plutó de la llista), i tothom tranquil.

Però el problema real va ser que, en crear aquesta nova definició, es va voler afinar tant (justament per tal d’evitar que el descobriment continuat d’objectes posés un altre cop en “risc” les definicions puristes) que es va crear una autèntica pífia de definició.

La definició oficial de planeta inclou només als cossos que orbiten al voltant del Sol, són rodons, i han aconseguit netejar les zones properes a la seva òrbita de la presència d’altres objectes. Bestial.

La tercera part de la definició és la que exclou Plutó. Igual que molts altres objectes més allunyats que Neptú, aquests ciutadans de segona no han netejat les seves òrbites, ja que no han tingut la massa suficient com per a fer-ho. Altres cossos, com ells, es troben relativament a prop. Però la definició no explica, no concreta, què és netejar les òrbites, què és acceptable quan a proximitat d’un altre objecte. És a dir, és una definició absolutament ambigua.

Però, encara més greu que això (tot i que sembli impossible agreujar-ho més), la definició inclou, textualment, el concepte de girar al voltant del Sol! És a dir, deix completament fora de la categoría de planeta a tots aquells “planetes” que giren al voltant d’altres estrelles, justament quan se’n porten ja descoberts centenars, i milers més esperen confirmació.

Doncs bé, no són planetes. És a dir, no se’ls pot aplicar, estrictament, el títol de planeta. Què són llavors? Lo graciós del tema és que aquests cossos són anomenats “exoplanetes” per tota la comunitat científica. I, el normal fora que els “exoplanetes” fossin un subconjunt dels planetes, és a dir, un cas particular de planetes (els que orbiten altres estrelles). Però no, segons els puristes, un “exoplaneta” no pertany a la família dels planetes.

Després de tanta discussió i polèmica, penso que és trist haver acabat amb una definició tan ambigua, i tan (una altra vegada igual que fa molts segles) egocèntrica.

En defensa de Plutó, penso que no hagués costat res de seguir-lo considerant, simplement per raons històriques. Tot i que s’han descobert centenars de “plutons” en el nostre Sistema Solar, ell va ser el primer, el més famós dels seus representants (tot i que no el més gran). No calia, doncs, haver-lo degradat, i es podria haver seguit estudiant als “9 més importants planetes del Sistema Solar”.

Penso, també, que si comences la guerra del purisme, llavors l’has de portar al límit, i no quedar-te amb una definició que representa una visió arcaica de l’univers.

De la mateixa forma que la natura no entén de fronteres, a Plutó, i als milers de “exoplanetes” que s’estan descobrint no els importa el més mínim el nom que els posem. Ens podem entossudir en negar-los el rang de planeta. Però ells segueixen girant al voltant d’una estrella, i molts tenen satèl•lits, igual que Júpiter o la Terra.

Sí, sembla que l’astronomia tampoc no es salva de l’excessiva regulació.

Com deia aquell, la realitat és obstinada. I, a cada nou descobriment, la realitat seguirà recordant-nos que estem en fals.

Ho tornaré a dir: Sí, Plutó és un planeta.

Afortunadament, ja no hi ha inquisició, i no em cremaran en una foguera per tal heretgia. Així que ho repetiré: planeta, planeta i planeta. Au!

Missió cap a Plutó

Ja coneixeu la meva admiració sobre el tema de les missions espacials i dels seus descobriments.

Ho confesso, em fascina pensar en com hem arribat a treballar una tecnologia que ens permet, en aquest precís instant en el que estic escrivint aquestes línies, estar recorrent Mart, o analitzant els geysers d’un dels satèl•lits de Saturn.

En aquest article, us parlaré d’una de les missions més ambicioses i que està marcant rècords: la sonda New Horizons.

Aquest laboratori va ser llançat a l’espai l’any 2006. Destí: Plutó, i més enllà. Arribarà el 14 de juliol de 2015.

Tots els planetes del nostre Sistema Solar han estat visitats per sondes. Tots.

És clar que això és així per què Plutó, ara, ja no forma part del selecte grups de cossos que anomenem “planetes”. De la seva degradació en parlem a http://estelsiplanetes.blogspot.com/2010/02/la-desgracia-dun-planeta-desterrat-o.html.

El interès per a la seva exploració, malgrat tot, és enorme.

No en va, Plutó és un representant d’una nova família de cossos que orbiten el Sol a distàncies immenses. Un més entre milers de cossos, alguns fins i tot més grans que el propi Plutó.

Per a poder arribar a Plutó, New Horizons ha hagut de superar algunes marques històriques.

En primer lloc, la velocitat. De moment, és l’instrument que s’ha llançat amb més velocitat cap a l’espai. Tanta que, en només 9 hores, va arribar a l’alçada de la Lluna (hey! Això és com volar des de Barcelona a San Francisco, oi?)

Els científics van tornar a jugar a bitlles amb ell (com es fa ja amb quasi tots els satèl•lits que es llancen a l’espai). Aquest joc consisteix en fer apropar la sonda a Júpiter. Apropar-lo el suficient com per a que s’acceleri, a causa de l’atracció gravitatòria del gegant, però tot calculat per a que no arribi a caure. D’aquesta forma, el satèl•lit surt expulsat a gran velocitat (encara més que la que portava) cap al nou destí.

En segon lloc, New Horizons serà la primera sonda en poder realitzar una topografia complerta en la seva primera visita a un “planeta”. Els seus instruments fotografiaran la superfície de Plutó amb una precisió de un quilòmetre!

Ara, pensem un moment: 9 anys de trajectòria; 4,8 mil milions de quilòmetres. Ens podem imaginar l’enorme precisió i perfecció que han de tenir aquests instruments per tal de poder “dormir” durant tot aquest temps, i funcionar a la perfecció quan sigui el moment? Qualsevol petita errada arruïna una missió milionària.

Tot i que tots els instruments a bord estan duplicats completament, s’ha pogut comprovar que tot funciona correctament.

I què es trobarà New Horizons quan arribi a Plutó d’aquí 5 anys?

Doncs un “planeta” (ara anomenat “Kuiper Belt Object”, KBO pels amics) amb 3 satèl•lits coneguts. I amb una atmosfera que s’ha pogut ja detectar des de la Terra.

I segur que sorpreses. Com sempre ha passat en la visita a un “planeta”.

Un cop hagi estudiat Plutó i els seus satèl•lits, New Horizons continuarà el seu camí. Els científics esperen poder estudiar amb ell dos “planetes” (KBOs) més, que encara no han decidit.

Aquesta missió, doncs, promet moltes notícies en el futur, i segurament serà una de les més espectaculars mai llançada.

I després què?

La NASA ha tornat a posposar una missió tripulada a Mart. A part de problemes financers, hi ha encara temes tecnològics que cal avançar. Les velocitats de llançament han de millorar-se (2 anys de viatge a Mart semblen massa per a fer-ho amb un humà, no?). A més, les conseqüències que les condicions d’ingravidesa tan perllongades poden tenir no estan, encara, del tot estudiades.

Però no ens preocupem. Seguim tenint els robots recorrent la superfície de Mart, i a la sonda Cassini enviant fotos impressionants de Saturn i dels seus móns. O Rosetta, que està en camí per a posar-se al costat d’un cometa i el seguirà en el seu pas pel costat del Sol.

Us deixo amb una de les darreres fotografies de Mart, presses pel robot Opportunity, on es veuen les seves petjades sobre les dunes del planeta. Mireu-la, i penseu tot el que significa...

Fascinant, oi?

La desgràcia d'un planeta desterrat... o l'honor de ser el primer

Més enllà de la polèmica que es va despertar, i que encara ara dura, quan la Unió Astronòmica Internacional va decidir eliminar a Plutó de las llista de planetes, intentarem aquí aprendre la raó que hi ha al darrera d’aquesta decisió... sense entrar, però, a discutir sobre si la decisió és encertada o no.

Per què és tant important que repassem el tema? Doncs per què allà fora, en el buit immens i fred de l’espai, encara dins dels dominis del nostre Sol, hi ha un món no descobert encara, segurament ple de sorpreses, que, per a que ens fem una idea, es creu que amaga a milions d’objectes, alguns d’ells més grans que el pobre Plutó.

Quan el Sistema Solar es va crear, ara fa uns 4.500 milions d’anys, els planetes i altres cossos que giren al voltant de la nostra estrella es van formar a partir d’un disc enorme de matèria que va quedar rodejant al Sol. Eren les restes de la pròpia formació del Sol.

A base de col•lisions entre aquesta matèria, formada per partícules molt petites, es van anar formant objectes cada cop més grans. Primer, roques. Després, planetes.

Al començament, allò devia ser com un apocalíptica partida de billar que els déus jugaven. Els cossos que s’anaven formant començaven a tenir interaccions gravitatòries entre ells. Les col•lisions devien ser freqüents. I també freqüents havien de ser les roques i projectes de planetes que eren violentament expulsats a òrbites més llunyanes com a conseqüència d’aquestes interaccions.

Per a que ens fem una idea, es creu que Júpiter o Saturn, enormes boles gasoses, es van formar en realitat molt més a prop del Sol del què estan avui, i que posteriorment es van “moure” a les òrbites més estables que coneixem.

En aquest procés, encara no gaire ben conegut, es va formar la Terra. I es van formar, igual que ella, milers d’objectes que, en aquest joc diví van anar ocupant posicions estables. Si no estaves en una òrbita estable, en milers o milions d’anys acabaves xocant, o sorties rebotat fins a una altra òrbita.

Poc a poc, al llarg de milers de milions d’anys, el Sistema Solar que coneixem es va anar netejant de matèria. I tot va anar quedant endreçat i en ordre.

Els supervivents els coneixem. Són els planetes i els seus satèl•lits. Són els asteroides. Són els cometes.

Molt bé. Ara que hem repassat la formació dels planetes, anem a fixar-nos en el què va passar lluny de les òrbites dels planetes més llunyans que coneixem. Més enllà de Neptú.

En aquesta immensa zona, el disc de matèria que girava al voltant del Sol, i que va ser, com hem vist, l’origen dels planetes i altres cossos del Sistema Solar, era inexistent, o en tot cas massa poc dens com per a poder fer néixer objectes per simple col•lisió. Té sentit pensar que la formació dels objectes es produïa molt més a prop del Sol, on el disc de matèria era molt més dens.

En aquesta zona, doncs, no es van crear planetes ni gaires més coses. Però, a canvi, es va convertir en un terreny de ningú, al que milers i milers d’objectes, formats en l’interior del Sistema Solar van ser desterrats, i on van trobar tranquil•litat i pau. Un espai immens, en el què la feblesa de la gravetat del Sol encara permetia que aquests cossos giressin, en òrbites que triguen milers d’anys en completar-se. Aquesta zona es coneix com el cinturó de Kuiper, i és tant immensa que es calcula que s’estén fins a una distància del Sol aproximadament 300 vegades més llunyana que l’òrbita de Neptú!

Quan Clyde William Tombaugh va descobrir Plutó, l’any 1930, no sabia que, en realitat, estava descobrint el primer d’aquests cossos.

Però molt més recentment es van començar a descobrir molt més “planetes”, alguns d’ells més grans que Plutó. Cossos llunyans, gèlids i misteriosos, relíquies de les primeres etapes de formació del nostre sistema solar, confinats a aquesta zona d’oblit. Els “perdedors”.

Podem, doncs, imaginar l’origen de la discussió dels científics. Acceptar Plutó com a planeta de ple dret significaria començar a allargar la llista de planetes amb molts (molts!) nous noms, cada any. Objectes com Sedna, Quaoar, Makemake, Eris, Haumea, ... i centenars d’altres ja descoberts, sobre un conjunt estimat de milions. El fet que Plutó es descobrís es deu a que, entre aquests milions de cossos, ell és dels què més a prop està.

Ostres! Penseu en això! Després de Neptú, .... una zona amb milions d’objectes... alguns dels quals són més grans que Plutó.... i no sabem si també amagarà objectes com la Terra o més grans!

Aquest lloc és tan gran i llunyà que no podem ni somiar amb la tecnologia que es necessitaria per a estudiar-la bé. Ni els telescopis més potents que podem imaginar seran suficients. Això no deix de ser una paradoxa, ja que hem descobert més de 400 planetes en altres estrelles, a anys llum de la Terra.... i en canvi no serem capaços de descobrir què s’amaga en l’habitació del darrera del nostre Sistema Solar (el per què és molt més senzill que descobrim planetes en altres estrelles ho explico a http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/11/altres-sols-altres-planetes.html).

I enviar-hi sondes d’estudi? Ufffff... oblidem-ho de moment. Una sonda podria només estudiar una infinitesimal part de la zona de Kuiper, allà per on passés. Però és que, per acabar-ho d’arreglar, amb la tecnologia actual una sonda trigaria més de cent anys per a trobar-se “en mig” de la zona. (hey, i encara estem dins del Sistema Solar, eh?)

La glòria de Plutó és, per tant, la del seu descobriment, com a objecte fantàstic, rocós, no gasós com són els darrers planetes del Sistema Solar. Objecte format prop del Sol com nosaltres, i posteriorment castigat a orbitar en aquesta llunyania. La glòria de ser el primer d’aquests objectes en ser descobert.

No hi ha res, doncs, de vergonyós en Plutó. Jo el vaig estudiar, d’infant, com a planeta. I tot i que ara s’hagi decidit que no pertany més a aquesta categoria, Plutó sempre serà un descobriment fonamental en la història de l’astronomia.

El primer de la seva categoria. I ser el primer sempre és, i serà, un honor, no?