Arriba la millor pluja d'estrelles de l'any, i un apropament planetari que no es veia des del segle XVII

Aquest mes de desembre tenim 2 veritables espectacles en el cel nocturn. La que possiblement és la millor pluja d’estrelles de l’any, i l’apropament visual increïble que tindran Júpiter i Saturn.

Parlem primer de la pluja d’estrelles.

Són els Gemínids, com us deia la millor pluja de l’any en termes de densitat, és a dir, de nombre de fugisseres que habitualment es poden observar. A més, enguany coincidirà amb Lluna Nova, de forma que el nostre estimadíssim satèl·lit ens deixarà un cel completament fosc per a que en puguem gaudir al màxim (si la meteorologia i les llums de les ciutats ens ho permeten, és clar).

Com a recordatori, us explico què és exactament una pluja d’estrelles.

Una estrella fugaç (en català també fugissera) és un petit fragment de material que vaga per l’espai i que el nostre planeta escombra amb el seu moviment al llarg de l’òrbita al voltant del Sol. Aquets petit fragment (a penes mil·límetres de mida) entra a l’atmosfera, i per fricció s’incinera a molts quilòmetres d’altura, deixant en el cel un bonic i espectacular traç de llum. És quan exclamem “Ohhhh”, tanquem els ulls, i demanem un desig (que no s’ha d’explicar!).

Doncs bé, anomenem pluges d’estrelles quan aquesta entrada de fragments a l’atmosfera es produeix en grans quantitats. Milers d’objectes que impacten contra la Terra de forma molt concentrada en unes hores (o dies).

Per què es produeix aquesta acumulació de fugisseres? Perquè durant aquelles nits (o hores) la Terra, que no para de circular al voltant del Sol, creua a prop de l’òrbita d’un cometa. Els cometes són objectes poc agregats, que semblen una pila de sorra i pedres desordenades, i que tenen molts components volàtils gelats. Quan s’apropen al Sol, l’escalfor de la nostra estrella fa que aquests components escapin a l’espai arrossegant gran quantitat de pols i petites pedres que segueixen orbitant (és a dir, que ocupen l’òrbita de l’objecte progenitor).

Quan la Terra passa a prop d’una d’aquestes òrbites es troba milers de diminuts fragments, i els escombra, donant lloc a una bonica pluja d’estrelles.

Sens dubte, la més coneguda és la dels Persèids, anomenats popularment com les Llàgrimes de Sant Llorenç. Es tracta d’una pluja molt densa (vol dir, una pluja intensa pel que fa a nombre de fugisseres). El que la fa tant popular, a més, és que es produeix durant les nits d’agost, quan l’observació del cel ve de gust i no representa problemes pel que fa al fred.

Tot i això, els Gemínids acostumen a ser encara més intensos que els Persèids, per bé que les condicions d’observació són més sacrificades.

Potser us estigueu preguntant sobre el nom de les pluges d’estrelles. Persèids o Gemínids fa referència al punt del cel del quan semblen provenir les estrelles fugaces. Anomenem radiant a aquest punt, i bategem la pluja amb el nom de la constel·lació que l’alberga (en el cas anterior, Perseu o Geminis).

Abans us deia que són els cometes els que generen les pluges d’estrelles. Però el cas dels Gemínids és una excepció. Creiem que el pare és un asteroide, anomenat 3200 Phaethon. Un objecte de gran dimensió, uns 6 km. Normalment, els asteroides són molt més compactes que els cometes, i en condicions “normals” no haurien de desprendre la gran quantitat de petits fragments que són necessaris per a provocar una pluja d’estrelles. Però aquest asteroide en concret s’apropa força al Sol, i podria ser que aquest fet facilités la cosa. Sigui com sigui, no ho tenim del tot clar.

Molt bé, però... com gaudir dels Gemínids?

El més important és saber quan. Aquesta pluja d’estrelles ja és activa des de començaments de desembre, però les nits de màxima activitat seran les del 13 i 14 d’aquest mes. De totes maneres, si no podem observar per alguna raó (per exemple, perquè estigui ennuvolat)  podem intentar-ho unes nits abans o després, i segur que en veurem.

L’altra gran pregunta és la direcció cap a on hem de mirar. Jo sempre aconsello posar-s’ho fàcil, i observar la part de cel que més oberta tinguem, on puguem abastar la major part del firmament.

Es necessita paciència. No penseu que és sortir a la terrassa o del cotxe i veure’n un munt. Hi haurem de passar estona, i per aquets motiu és molt important posar-se còmode. Per tal d’evitar mal de coll, us aconsello estirar-vos. Evidentment ben abrigats!

Mentre esperem, podem gaudir del cel estrellat i deixar anar la imaginació, o xerrar amb els nostres acompanyants, allà estirats. I de sobte en veurem una. I potser de seguida una altra.

I el lloc d’observació? Clarament, com a més fosc millor. Idealment, doncs, ens hauríem d’allunyar dels nuclis urbans. Certament, la situació que tenim, de toc de queda, no ajuda. Però la bona notícia és que es fa fosc molt d’hora: a les 7 del vespre ja podem estar observant.

En qualsevol cas, si no ens podem allunyar de les ciutats, al menys intentem pujar a balcons o terrats que deixin per sota l’enllumenat dels carrers. A més, evitem qualsevol font de llum. Vull dir que si l’edifici del costat projecta la seva llum sobre nosaltres, intentem donar-li l’esquena.

Un exercici interessant que us animo a fer és el següent. Quan veieu una fugissera, recordeu el seu traç i mentalment allargueu-lo cap al seu origen. Espereu a la segona, i feu el mateix. Anireu veient com tots els orígens que projecteu mentalment coincidiran en un mateix punt del cel. És justament el radiant que explicava abans. En aquest cas, la constel·lació dels Bessons.

Parlem, ara, del segon espectacle del mes.

Júpiter i Saturn han estat visibles en el nostre cel nocturn durant tot l’estiu i tardor. Ara mateix els tenim, just quan es fa fosc, força baixos sobre l’horitzó sud-oest. Doncs bé, resulta que tots 2 planetes s’estan apropant visualment cada dia que passa. Vull fer èmfasi en el fet que es tracta d’un apropament visual, degut a la perspectiva de visió que tenim des de la Terra.

El màxim apropament es produirà la nit del 21 de desembre. Estaran tan a prop (recordeu, visualment) que no els podrem separar un de l’altre a simple vista. La visió serà força espectacular, amb el resultant d'un punt brillantíssim. Aconsello observar-los forces dies abans (i després), per notar com cada nit es van apropant (o allunyant després del 21).

Si teniu prismàtics o telescopis podreu caçar, en un mateix camp òptic, tots 2 planetes, perfectament separats. Això vol dir que amb un telescopi modest podreu veure, alhora, el disc colorit de Júpiter, els seus principals satèl·lits, el disc de Saturn i els seus anells!

Un apropament tan precís no es produïa des de l’any 1623! Així que es tracta d’un fet extraordinari que no ens podem perdre.

Com deia, haurem d’observar-ho durant les primeres hores del vespre, abans que tots 2 planetes s’amaguin per l’horitzó sud-oest. De forma que el toc de queda no ens ha d’impedir gaudir-ne. A més, en aquest cas tampoc hi ha problema per a observar-los des de la ciutat. Tan sols ens calen finestres o balcons ben orientats. Els 2 planetes brillen tant que la llum urbana no pot amb ells (de totes maneres, com menys llum hi hagi, més bonica serà la visió).

Amb tot això que acabem de veure, no podem pas deixar passar l’ocasió de mirar el cel aquest mes de desembre!

Us previnc, però, que l’observació del firmament provoca addicció. Com més el mires, més aprens, i més ganes tens de contemplar-lo novament. Així que vosaltres mateixos. No digueu que no us he avisat!

 

Arriben Les Llàgrimes de Sant Llorenç 2020. Guia d'observació... i reflexió!

Primer va ser degut al confinament del març. Vaig decidir llançar una iniciativa anomenada “Ciència en confinament”, amb l’objectiu d’oferir continguts gratuïts científics a la gent per a fer un xic més suportable el moment. I la cosa va créixer fins als 42 capítols en directe a través d’internet, amb més de 6.000 assistents en total.

Després ha estat el retorn lent al que eufemísticament anomenem “nova normalitat”. També l’escriptura del proper llibre, sobre les “casualitats” que han fet que tinguem vida.

El final de temporada de “La Terra és plana” dins El Suplement de Catalunya Ràdio ha estat intens, amb capítols que han requerit feina de preparació. Hem completat ja 2 temporades, i hi tornem el proper setembre.

Ah! I les xarxes socials, que cada cop m’estan requerint més temps. En especial, twitter. La veritat és que és fantàstic rebre la quantitat de fotografies del cel i comentaris que m’envieu!

El gran perjudicat amb tot això ha estat el blog. No he tingut gaire temps per escriure nous articles, la veritat.

Així que he decidit que les Llàgrimes de Sant Llorenç bé s’ho mereixien.

Es tracta de la pluja d’estrelles més famosa de totes i la més senzilla d’observar, gràcies a que es produeix en ple mes d’agost. El seu nom tècnic: els Persèids.

L’espectacle ja va de fa dies, ja que és un fenomen que dura setmanes. Però les millors nits, quan més densitat de fugisseres es concentrarà, seran les de l’11 al 12 i del 12 al 13 d’agost.

Enguany coincideix amb Lluna minvant, de forma que tindrem una primera part de la nit sense la llum del nostre estimat satèl·lit. El moment millor per mirar el cel, per tant, serà durant la primera part de la nit, abans no surti la Lluna de matinada.

Cap a on mirar? Fàcil. No cal triar una direcció determinada. Els meteors (traços lluminosos de les estrelles fugaces) poden aparèixer en qualsevol punt del cel. El més òptim és mirar en vertical, ja que d’aquesta manera es pot controlar més superfície de cel. Això sí, haureu d’estirar-vos còmodament o el coll us acabarà adolorit!

I quantes fugisseres veureu? Ah... ja m’agradaria a mi tenir la resposta! Hi ha tants factors que hi prenen part! Per exemple, la qualitat del cel. Evidentment, com és allunyats de les llums dels nuclis urbans, millor. Lògicament, el fet que hi hagi núvols o no també serà un element clau.

La paciència és fonamental! Hi ha molta gent que pensa que es tracta d’aixecar la vista i veure caure les estrelles. Tot i que hi ha alguns registres històrics que indiquen que això ha passat ocasionalment, el més habitual és haver d’esperar estona. És un excel·lent moment per fer-la petar, amb família o amics, mentre es contempla la nit estrellada i la Via Làctia creuant per sobre nostre. I, de sobte, tot d’una creuarà una estrella fugaç que farà que apuntem amb el dit i exclamem la típica “l’heu vista?”. Potser la següent arribarà de seguida, quan encara recordem la primera.

És això. Arriben sense avisar, sovint en ràfegues. Minuts d’espera seguits per moments d’excitació en els que n’apareixen vàries.

Què estem veient? Són diminuts fragments de cometa.

Els cometes, quan s’apropen al Sol, tenen tendència a alliberar pols i petits fragments que queden orbitant. Quan la Terra, en el seu gir al voltant del Sol, creua el pas del cometa, milions de trossets impacten contra la nostra atmosfera, friccionen amb les capes altes, i es desintegren en un bonic flash de llum. Per aquest motiu, les pluges d’estrelles es produeixen, sempre, durant les mateixes nits al llarg de l’any. Justament els moments de creuament amb les òrbites d’alguns cometes (i, en algun cas, asteroides).

En concret, els Persèids, o Llàgrimes de Sant Llorenç, són bocins del cometa Swift-Tuttle, una bèstia d’uns 26 km de dimensió i que està considerat com l’objecte més perillós que coneix la humanitat. Per què? Doncs ho podem deduir de la definició de pluja d’estrelles que acabem de fer. Hem dit que es produeixen quan el nostre planeta creua l’òrbita d’un cometa. Doncs sí, creuem el pas del Swift-Tuttle!

Una reflexió: som vius gràcies als impactes. Els que varen portar l’aigua a la Terra. El que va crear la Lluna (les marees han estat fonamentals pel desenvolupament de la vida). El que va extingir als dinosaures (i al 85% de les espècies vives fa 66 milions d’anys) i va aplanar el camí pels mamífers.

És clar, ara que els humans som aquí ja no hi voldríem jugar més, al joc dels impactes. “Gràcies natura! Gràcies pels impactes que vas enviar i que ens han creat! Però, sisplau, ara ja no en volem més!”. La natura, però, no té pensat escoltar-nos, i el cicle d’impactes seguirà existint al nostre Sistema Solar. Ja no amb la freqüència que tenia quan el Sistema Solar era infant (era un veritable caos d’objectes), però sí de forma periòdica, simplement per probabilitats.

Em referia abans a l'objecte que va impactar fa 66 milions d’anys. Doncs bé, hem estimat que potser tenia entre 10 i 12 km de mida. El Swift-Tuttle en té 26! Com veieu, es tracta d’un veritable esterilitzador de planetes!

Però tranquils, perquè en els propers milers d’anys no hi ha probabilitat d’impacte contra aquest monstre.

Què més veure? Doncs és molt interessant fixar-se amb el recorregut visual dels meteors quan els veiem creuar. Recordeu la trajectòria del primer que caceu. Allargueu mentalment la línia de llum cap enrere. Feu el mateix amb les demés fugisseres, i trobareu que totes elles semblen provenir del mateix punt del cel, que anomenem radiant. Aquell punt és justament el lloc pel qual la Terra està impactant contra el núvol de fragments.

El radiant és el que dóna nom tècnicament a les pluges d’estrelles. Així, Persèids ens indica que el radiant de les Llàgrimes de Sant Llorenç s’ubica visualment en la constel·lació de Perseu.

Mentre esperem, observant el cel, a part de la sempre espectacular Via Làctia veurem un punt molt brillant en el cel, baix sobre l’horitzó sud. Una llum intensa, sense pampallugues. Es tracta del planeta Júpiter. Al seu costat, un xic per sota i més a l’esquerra, albirarem fàcilment una altra llumeta, tot i que més feble i pàl·lida, que pertany al Senyor dels Anells, Saturn.

Finalment, com a recomanació: eviteu llums dels mòbils, i en general qualsevol llum blanca. Necessitem ben dilatada la pupila per a poder captar quantes més fugisseres millor. Cada cop que algú encén el mòbil, la pupila es tanca, i necessitem minuts per  que es torni a habituar a la foscor. Així que es tracta, simplement, de posar-se còmode i gaudir del cel i de l’espectacle de les estrelles fugaces.

Espero que ho pugueu gaudir molt,enguany, que falta que ens fa.

I penseu en la paradoxa. La pluja d’estrelles més famosa, familiar i inspiradora de totes. I és un recordatori de la nostra fragilitat. Cada una de les boniques fugisseres que veurem és un missatge que ens envia la natura, dient-nos que som aquí perquè ella ens hi ha posat, i que aprofitem el regal de la vida, cada segon de la mateixa.

Hi ha moltes coses de les que ens hem de preocupar. Ara tenim entre mans la qüestió de la salut i la recuperació econòmica. No oblidem la gent que es mor ofegada cada any intentant creuar la Mediterrània per accedir a una vida un xic més digne. Ni tampoc el canvi climàtic, la malmesa que estem generant com a llegat pels fills dels nostres fills.

Però estareu d’acord amb mi que malbaratem moltes hores d’aquesta preciosa vida preocupats per altres qüestions molt més banals. Problemes que, quan els poses en perspectiva, no aguanten cap comparativa amb els realment greus i importants.

La natura s’ha pres moltes molèsties per a que avui puguem ser aquí. Tenim un regal, i es diu vida. Desitjo que la contemplació enguany de les Llàgrimes ens ajudi a reflexionar sobre com i amb què hem de gastar les nostres energies i quines altres coses no es mereixen ocupar tant espai a la nostra llista de preocupacions.

Cal que preparem entre tots una bona dosi de solidaritat per a ajudar en la recuperació de la situació actual, i la llum de les fugisseres ens recordarà que som capaços del pitjor, però també del millor.

Que així sigui. Bones Llàgrimes a tothom!

Guia per gaudir de la pluja d'estrelles de les Llàgrimes de Sant Llorenç

La pluja d’estrelles més esperada de l’any.

La més vista.

La més fàcil d’observar.

La més famosa.

I també la que més ens recorda el nostre efímer pas pel cosmos.

Les Llàgrimes de Sant Llorenç, tècnicament conegudes com els Perseids són aquí, com cada mes d’agost, per a arrossegar-nos a l’exterior, i gaudir no tan sols de les fugisseres, sinó també del cel nocturn en general.

Els que em seguiu ja coneixeu el símil que m’agrada emprar per explicar, de forma senzilla, què són les pluges d’estrelles. Imaginem que anem circulant per una autopista amb el nostre cotxe. El vehicle serà la Terra, i la carretera l’òrbita del planeta al voltant del Sol. Ah... i el parabrises serà la nostra atmosfera.

Només ens fa falta un altre element per a l’explicació. Aquest element serà un eixam de mosquits que creua l’autopista just pel lloc que estem a punt de transitar. Els insectes faran de petits fragments, molts d’ells minúsculs, que ha deixat al darrera un cometa (o un asteroide) que va passar per allà fa temps.

Quan creuem el núvol de mosquits, aquests mosquits impacten, en gran quantitat, contra el parabrises del cotxe, i observem les seves marques contra el vidre. Quan la Terra, en la seva òrbita al voltant del Sol, creua el pas d’un antic cometa, que l'ha sembrat de pols i petits fragments, aquests entren a l’atmosfera a gran velocitat i es desintegren deixant un rastre de llum fugaç que observem fascinats.

Aquesta és la raó per la qual les pluges d’estrelles (que n’hi ha unes quantes al llarg de l’any) sempre es produeixen en unes dates concretes. Justament quan el nostre planeta travessa aquell pas de cometa (o asteroide).

Com gaudir de les Llàgrimes?

La primera cosa que es necessita és paciència. No és gens difícil veure’n un parell de fugisseres força seguides, només amb uns instants d’observar el cel. Però si es vol veure la pluja, és a dir, se’n volen veure forces, cal tenir paciència. I això implica un lloc on poder estar còmodes, mirant el cel (i evitant el mal de coll!). Una cadira, un matalàs...

El lloc: evidentment, com més fosc, més probabilitats de veure’n. Però en definitiva, tireu ma del lloc que més a la vora tingueu, sense tampoc obsessionar-vos. Durant molts anys, jo havia anat a veure-les a la Serra de Collserola, a tocar de Barcelona.

Si sou en nucli urbà rural, intenteu deixar la llum dels carrers per sota vostre, observant des d’una terrassa elevada, per exemple.

Les dates: aquesta pluja d’estrelles dura molts dies. De fet, ja se’n poden observar. Però el màxim s’espera les nits de l’11, 12 i 13 d’agost. Heu de saber que enguany tindrem Lluna, cosa que no afavoreix gaire, perquè la seva llum esborra els traços més fins i febles. Però això no és excusa! Quantes vegades hauré gaudit dels Perseids en nits amb Lluna!

La Lluna estarà en fase creixent, i serà plena la nit del 15. Per tant, intenteu observar la pluja d’estrelles com més aviat millor. Per exemple, podeu intentar-ho ja el 8, 9 o 10.

En qualsevol cas, doneu sempre l’esquena a la Lluna. No importa la direcció en què mireu. Busqueu un lloc de cel obert, com més obert millot. I us situeu d’esquena a la Lluna, mirant la part de cel que no està envaïda pel nostre satèl·lit.

Si voleu tenir màximes probabilitats de visió, i no haver-vos de preocupar per la Lluna, observeu de matinada, quan aquesta s’hagi amagat per l’horitzó oest. La nit del 9 al 10 això passarà a la 1:30 de la matinada. I cada nit que passi, podeu afegir aproximadament una hora a aquesta xifra.

Què hem de veure? Doncs fugisseres! Arriben sense avisar, i sempre, sempre, ens sorprenen. Quedem bocabadats quan el traç de llum s’ha dibuixat al cel, i encara ens sembla veure’l durant una estona fins i tot després que ja s’hagi apagat. De vegades, passen minuts sense cap ni una. I, tot de sobte, en vénen 2 o 3 de seguides.

Mentalment, allargueu el traç lluminós cap al seu origen (és a dir, tireu una línia recta que segueixi la direcció de la fugissera però cap al darrere), i veureu que totes elles, amb independència de quin hagi estat el lloc del cel on les hagueu caçat, semblen provenir d’un mateix punt. Aquest punt s’anomena radiant, i dóna nom a la pluja d’estrelles. En el cas de les Llàgrimes, el seu radiant en troba a la constel·lació de Perseu.

Hi ha gent que pensa que és cap a aquest punt, el radiant, on s’ha de mirar. Però això no té per què ser així. Els traços de llum es poden veure en qualsevol lloc del cel, i de fet com més allunyats del radiant apareguin, tindran tendència a ser més llargs.

Normalment, els Perseids acostumen a tenir un color amb una certa tonalitat groga i, de vegades, lleugerament ataronjada. Costa molt de descriure el color, però ara mateix, mentre escric, tinc perfectament gravat al meu cervell com és el traç d’una Llàgrima de Sant Llorenç. Vull dir que un cop n’hagueu vistes unes quantes, gravareu també en la memòria el seu color peculiar.

Mentre espereu, podeu petar la xerrada amb familiars i amics... però no deixeu de mirar el cel, eh? La famosa Llei de Murphy diu que en el moment en què us despisteu i no mireu passarà la gran fugissera de la nit que tothom, menys vosaltres, veurà.

També podeu deixar volar la imaginació, mentre observeu les pampallugues de les estrelles. Si mireu de matinada, sense Lluna, tindreu l’espectacular Via Làctia a sobre.

Per acabar, us voldria explicar això que deia a l’inici del nostre pas efímer per l’univers.

De la descripció de pluja d’estrelles queda clar que hi ha d’haver un objecte mare que ha deixat els fragments al llarg de la seva òrbita, i que nosaltres ens creuem amb aquesta òrbita (hi ho fem en els dies que es produeixen les pluges). Una petita reflexió condueix a la conclusió que aquests objectes mares, cometes o asteroides, són potencialment perillosos, i que algun dia pot tocar la rifa. Poden coincidir Terra i cometa en el mateix punt i en el mateix moment!

El cas dels Perseids és, també, espectacular des d’aquest punt de vista.

El cometa que els produeix s’anomena Swift-Tuttle, i, atenció, és l’objecte més perillós conegut actualment per la humanitat. Es tracta d’una enorme roca d’uns 26 km de grandària! Pensem que la que va extingir els dinosaures podia tenir entre 5-10 km. Així que ja podeu imaginar què passaria si el Swift-Tuttle impactés. Segurament esterilitzaria de vida aquest planeta!

Les probabilitats que això passi, però, són petitíssimes, i de fet els càlculs indiquen que en els propers milers d’anys segur que no passarà. I és possible que tampoc passi en les properes desenes de milers d’anys, o centenars de milers... qui sap. Però algun dia potser tocarà, a no ser que el cometa, que retorna cada 133 anys, desaparegui abans.

Així que, quan mireu les fugisseres de les Llàgrimes de Sant Llorenç, penseu en tot això. Estem de pas, perquè la natura ens ha posat aquí, en aquest racó de l’univers, i ens ha donat vida. 

I la mateixa natura decidirà el moment en què un nou catastròfic impacte canviï per sempre més la història del planeta, que seguirà potser sense nosaltres. 

Tot plegat, la fortuna i gratitud de ser vius.

Bona cacera a tothom!

Hem estat visitats per les restes d'una nau extraterrestre?

Les xarxes socials, i també la comunitat científica, s'han inflamat aquesta setmana com a conseqüència de la publicació, prevista pel dilluns dia 12 de novembre, d'un article signat per 2 astrofísics de la Harvard-Smithsonian sobre l'enigmàtic objecte 'Oumuamua.

Al setembre ja vaig escriure un article sobre 'Oumuamua (llegiu-lo aquí) en què explicava les seves peculiaritats. Es tracta del primer objecte descobert que prové de fora del nostre Sistema Solar, és a dir, un veritable vagabund de l'espai.

La seva forma,  mai vista en cap asteroide o cometa, extraordinàriament allargada com un cigar, i el fet que girés estranyament com un pal llançat a l'aire, van acabar d'envoltar aquest objecte amb misteri quan se'l va descobrir ara fa un any.

Primer es va pensar que es tractava d'un cometa, cosa que es va descartar poc després ja que no es va poder detectar cap de les emissions de gas i pols que són tan típiques d'aquest tipus de cossos. Va passar a ser un asteroide, però sens dubte únic, per la seva forma i moviment (i lògicament també per la seva procedència).

Per acabar de donar interès a la cosa, es va observar que quan es començava a allunyar del Sol, després de passar a prop d'ell, s'accelerava gradualment.

Ja des dels primers moments, una de les hipòtesi que es va posar sobre la taula va ser que es tractés d'un enginy construït per alguna civilització. Simplement una de les vàries possibilitats, tot i que molt poc probable, d'explicar la naturalesa de 'Oumuamua (per cert, nom hawaià que significa el primer missatger provinent de molt lluny).

Doncs bé, ara els 2 científics americans, en el seu article, aprofundeixen en aquesta hipòtesi, i defensen que 'Oumuamua podria ser una vela solar (igual com les veles que impulsen els vaixells amb el vent, les veles solars poden accelerar una nau amb la pressió de la radiació del Sol actuant com si fos vent).

El seu raonament es basa en varis punts. Un d'ells és l'acceleració en el seu camí de sortida. En l'article calculen les dimensions que una vela solar tindria per tal de provocar aquesta acceleració, que seria resultat de l'acumulació progressiva de pressió provinent de la llum del Sol. Els càlculs són compatibles amb la morfologia tan peculiar de 'Oumuamua.

Arriben a demostrar que una vela solar d'aquesta mida (parlen d'unes dimensions d'unes desenes de metres i menys d'un mil·límetre de gruix) sobreviuria un viatge a través del mitjà interestel·lar, sense ser malmesa per l'impacte amb el material que podria trobar al llarg del seu extraordinàriament llarg trajecte.

Raonen, també, que cap instrument va poder detectar cap signe de gasos o pols despresos de l'objecte, com hagués estat el cas si l'acceleració s'hagués generat per l'emissió de material esclafat al passar al voltant del Sol.

Un altre pilar del seu plantejament és la baixíssima probabilitat que un objecte provinent d'un altre sistema solar ens visiti de tan a prop (va passar a poques desenes de milions de quilòmetres de la Terra).

En definitiva, no demostren pas que 'Oumuamua sigui una vela solar impulsant una nau (o bé la resta d'una sonda destrossada, com també comenten). És simplement impossible demostrar-ho, com també és impossible demostrar el contrari, ja que l'objecte va ser detectat massa tard, quan ja començava la marxa a tota velocitat del Sistema Solar. El que fan en l'article és demostrar que 'Oumuamua és compatible amb una vela solar, és a dir, defensen aquesta hipòtesi.

Tot i això, crec que hi ha raons de sobra per pensar que aquesta no és l'explicació. I mira que em sap greu, ja que seria el primer que voldria que ho fos.

Al meu parer, varis dels seus plantejaments estan poc fonamentats. Per exemple, el fet que no s'hagi detectat emissió de gasos no vol dir pas que no n'hi hagués. Simplement que no els vàrem poder detectar. Cal no oblidar la naturalesa tan peculiar de l'objecte, el primer que hem observat provinent de fora i podria presentar propietats físiques poc usuals. L'acceleració s'explicaria fàcilment amb aquest comportament.

Les veles solars són, certament, enginys extraordinaris, que estem investigant a la Terra. El seu funcionament es basa, igual que les dels vaixells, en la seva superfície i poc pes. Com més grans, com més àrea, més capacitat d'acceleració. Així, ...per què fabricar veles solar tan petites com unes poques desenes de metres? La pressió de la llum d'una estrella és relativament feble, i es necessiten superfícies molt grans per a aconseguir accelerar força. Si algú volgués viatjar molt lluny, equiparia la nau amb una vela molt més gran.

A més, recordem que hem observat com 'Oumuamua gira com un pal (sobre el seu eix allargat). D'acord, tal com diuen els autors podria ser la part despresa d'una nau, una escombraria navegant caòticament... però llavors l'efecte de vela es perdria, al menys parcialment.

Per altra banda, quan l'objecte va ser descobert es va apuntar amb diversos instruments per a intentar detectar qualsevol possible emissió radioelèctrica, volguda o erràtica provinent d'equipament electrònic. I res.

Però per sobre de tot això, hi ha el raonament de les probabilitats. L'espai ha d'estar abarrotat per trilions d'objectes, de totes les mides i formes, que vaguen entre les estrelles. Restes de les formacions dels sistemes estel·lars expulsades degut a la interacció amb planetes. Quina seria, doncs, la probabilitat que el primer objecte que detectem provinent de fora del Sistema Solar fos, justament, un enginy artificial?

Com deia en Carl Sagan (per cert, un dels defensors de l'existència de vida fora de la Terra), "afirmacions extraordinàries requereixen evidències extraordinàries". I aquí, malauradament, no en tenim cap d'evidència. Cap ni una.

Dit això, sempre he defensat que científicament mai no s'ha de descartar cap possibilitat fins que les proves ens obliguin a fer-ho. Tenir oberta la ment és saludable, i no podem caure en l'immobilisme i en els pensaments conservadors. Però, tal com deia, en aquest cas no tenim evidències, i per tant es tracta d'una de les diverses hipòtesi per tal d'intentar explicar 'Oumuamua. Una hipòtesi en tot cas poc probable degut a les preguntes obertes que deix l'article comentat.

'Oumuamua ja es troba molt lluny, girant com una branca llançada a l'aire. Fos el que fos, segur que es devia impressionar quan va veure la Terra. Segur que es va emocionar, potser mai havia visitat les immediacions d'un món tan bonic com el nostre. Segur que s'hi hagués volgut quedar.

Amb ell viatgen els nostres dubtes i hipòtesis. La nostra esperança que algun dia, desitjo que no molt llunyà, puguem finalment demostrar que no estem sols a l'univers.

De moment, però, haurem de seguir esperant.

Una nau provinent de fora del Sistema Solar?

El 19 d’octubre de 2017, un dels telescopis ubicats a l’observatori del volcà Haleakala (a 3.000 metres d’alçada, a l’illa hawaiana de Maui), va detectar quelcom fora del comú.

Aquest telescopi està comissionat per a vigilar constantment el cel nocturn, de forma automàtica i robotitzada, amb l'objectiu de descobrir i catalogar els objectes potencialment perillosos que s’apropen massa al nostre planeta. Rutinàriament, en descobreix cada setmana. Les deteccions s’efectuen per comparació de fotografies preses de la mateixa regió de l’espai en nits successives, i aïllant els punts de llum que s’han desplaçat. A més, les imatges permeten posicionar l’objecte i calcular la seva trajectòria, una cosa crucial si el que es vol és detectar perills.

Però aquest nou descobriment, com deia, era diferent. L’òrbita calculada no era la típica d’un cometa o d’un asteroide. Aquests objectes acostumen a tenir òrbites elongades, que poden arribar a ser molt el·líptiques. Això pel que fa referència als cossos periòdics, és a dir, aquells que tenen una òrbita estable i retornen de forma periòdica. També hi ha cometes que circulen amb camins parabòlics, que fan que passin un únic cop a prop del Sol i marxin després cap a l’espai per a no retornar mai més. Però el nou objecte mostrava una òrbita extraordinàriament hiperbòlica (en forma de U molt oberta). La que s’esperaria d’un cos provinent de fora del nostre Sistema Solar!

Les alarmes es varen disparar de seguida, i els majors i més potents instruments dels que disposem es van posar a observar i seguir aquest intrús, incloent el telescopi espacial Hubble. S’ha de tenir en compte que molt rarament aquests telescopis interrompen les seves programacions, aprovades mesos abans, per a dedicar-se a quelcom imprevist. Però tal era la importància del tema que no hi va haver dubte en això.

En primer lloc, es va confirmar l’òrbita calculada inicialment. Semblava tractar-se, en efecte, d’un visitant extern al Sistema Solar.

En segon lloc, cap instrument va detectar ni un sol indici del que podria ser la cua típica d’un cometa apropant-se al Sol. No, no tan sols no era un cometa, sinó que la seva morfologia havia de ser molt compacte. Els asteroides, que no formen cua, tenen tendència a deixar escapar petits fragments quan circulen per les seves òrbites, ja que són objectes amb material agregat i poc compacte. Tampoc semblava, doncs, un asteroide típic.

Però el més interessant va ser detectar la forma de l’objecte. A partir d’estudi de les variacions de llum, es va poder establir, amb alta probabilitat, que era allargat i prim, com un cigar, potser d’uns 100 metres d’extrem a extrem. I, a més, es va detectar rotació caòtica, com quan un objecte cau donant tombs a tort i dret.

La seva trajectòria, en el moment del descobriment, ja el situava sortint disparat del seu primer, i únic pas proper al Sol, dirigint-se cap a l’espai interestel·lar. Així que se’l va seguir el que es va poder en aquest camí de no retorn.

Varen haver varis canvis de nom en molt poc tems, però finalment, i a part de la nomenclatura oficial, es va acceptar el nom propi de ‘Oumuamua, una paraula hawaiana que vol dir el primer missatger provinent de molt lluny.

Es tractava del primer visitant identificat que arribava d’un altre sistema solar. Un objecte que ha estat vagant per l’espai durant milers de milions d’anys probablement, sent capturat, i expulsat, per incomptables estrelles al llarg del seu periple.

La importància del descobriment és enorme, per ser el primer de tota una categoria. Una categoria de cossos que ha de ser nombrosa, però difícil de detectar. Hi ha d’haver trilions d’objectes, de roques grans i petites, movent-se per l’espai sense pàtria definida. La qüestió és que rebre la visita d’un d’ells és, a la vegada, un esdeveniment rar i molt interessant. L’estudi d’aquests viatgers ens pot aportar molta informació sobre com s’han format altres sistemes solars.

La cosa, però, no acaba aquí.

I és que la forma tan especial de ‘Oumuamua, i l’enigmàtic fet de la seva procedència, ha disparat les hipòtesi més imaginatives. Incloent qui ha arribat a dir que potser seria una nau! El fet que la trajectòria de sortida d’aquest objecte presentés unes petites desviacions respecte dels càlculs va donar arguments als defensors d’aquesta hipòtesi.

Com que en ciència no es pot mai descartar cap idea, es va decidir intentar detectar senyals que ‘Oumuamua pogués estar emetent, o interferències provocades per alguna activitat electrònica en el seu interior. Res de res. A més, les petites desviacions es podien explicar gràcies a un fet força comú amb els asteroides, com és la pèrdua de gasos per escalfament, la qual cosa provoca un efecte de motor a reacció (com que l’objecte rotava caòticament, aquesta pèrdua podria no haver format cua i haver passat, així, desapercebuda pels nostres instruments).

Total, que la hipòtesi d’una sonda alienígena perduda i a la deriva ha estat (pràcticament) abandonada.

Bé, ara els científics han començat a preparar-se per a la propera visita. Per a quan un viatger llunyà aparegui per sorpresa i sense trucar a la porta. Es vol millorar la capacitat de detecció, per tal de trobar-los el més aviat possible, quan s’apropen. No es descarta fins i tot reaccionar enviant-hi una sonda per analitzar-los. De fet, si ‘Oumuamua s’hagués detectat molt abans, es podria haver plantejat una missió per a interceptar-lo quan ja hagués passat al costat del Sol.

Si millorem la tecnologia, ens esperen molts altres objectes amb noms enrevessats i estranys, com també ho seran les seves procedències.

30 de setembre: la missió suïcida de la sonda Rosetta

El 30 de setembre li arribarà un important senyal provinent de la llunyana Terra, a més de 700 milions de quilòmetres de distància. Un missatge esperat i alhora dramàtic.

La sonda Rosetta respondrà diligentment, com sempre ha fet. Segurament amb tristor, però amb molta valentia, iniciarà la maniobra de la seva darrera missió. Una missió suïcida, a la que no sobreviurà.

Pel seu pensament passaran molts records. Imatges fugaces de quan els científics la construïen, peça a peça i amb molta cura, als laboratoris de la Terra. Imatges del moment en què es va enlairar i abandonar el planeta blau, l'any 2004, per no tornar-hi mai més, amb la motxilla carregada d'il·lusions. Visions emotives de la Terra, preciosa, mentre s'allunyava. Els somnis mig esborrats de 10 anys d'hibernació per l'espai. El despertar, ja a prop del seu objectiu, el misteriós cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko, on arribaria l'any 2014. Les fantàstiques i espectaculars visions d'aquella enorme roca, de més de 7 quilòmetres de grandària, amb dos grans lòbuls, i dels seus penya-segats.

Especialment, també el record de la seva filla, la sonda Philae, que va partir del seu ventre per caure lentament sobre la superfície del cometa. La preocupació primer, en veure com Philae lluitava per sortir-se'n en aquell entorn tan hostil; i la tristor després, quan Philae, després de rebotar incontroladament un parell de cops contra el terra, i d'enviar unes primeres dades que indicaven una molt precària situació, perdia contacte i callava per sempre. Bé, per sempre no. Un raig d'esperança va aparèixer el 17 de juny de 2015, quan, per uns pocs instants, Philae aconseguia reviure i emetre un senyal desesperat de vida. Però allò va ser un miratge, el crit final d'agonia de la primera sonda que la humanitat havia fet aterrar sobre un cometa i que ara es trobava inert i perduda.

El destí, però, no ha volgut que Rosetta acabés amb aquest trist record de la seva filla desapareguda. Fa a penes uns dies, en una de les darreres fotografies que li quedaven a Rosetta per fer, apareixia, després de mesos de buscar-la, la sonda Philae, inclinada de costat, sobre un terreny irregular. El lloc on va morir. Una mica de consol, no només per Rosetta, sinó també pels científics que tant s'havien esforçat en localitzar Philae des del seu històric descens el 14 de novembre de 2014, i que ja no confiaven en poder trobar-la.

Després de dos anys al costat del cometa 67P, enviant dades i imatges inèdites i d'enorme valor científic, que ens han de permetre conèixer més aquests enigmàtics objectes, el proper 30 de setembre la sonda Rosetta serà enviada en trajectòria de col·lisió contra el cometa, per obtenir les darreres dades i imatges, a ben segur espectaculars, d'una de  les missions amb més èxit de l'història de l'exploració espacial fins al moment.

Rosetta haurà acompanyat al cometa durant tot aquest temps, orbitant-lo ben a la vora. També quan el cometa es va apropar al Sol. És el primer cop que l'humanitat haurà pogut monitoritzar amb tot detall com es comporta un cometa en la seva aproximació a l'interior del Sistema Solar.

Amb el cometa 67P allunyant-se ja a gran velocitat del Sol, els panells solars, la font d'energia de la Rosetta, deixaran de rebre llum. Amb la missió complerta, els gestors de la missió han decidit programar aquesta darrera capbussada suïcida. L'alternativa era deixar Rosetta orbitant el cometa, en una hibernació final sense sentit.

S'ha escollit una zona del cometa força enigmàtica. Un àrea plena de grans pous, segurament creats per la volatilització de materials quan el cometa va passar a prop del Sol. Uns pous molt inestables, que es col·lapsen per gravetat. Un terreny perillosíssim, però alhora interessant per a la ciència.

Rosetta rebrà l'ordre d'entrar en un d'aquests pous, d'uns 130 metres de boca, transmetent dades fins al final.

El cometa 67P seguirà el seu camí, potser per tornar des de l'interior del Sistema Solar, d'aquí 6 anys. A la seva superfície, Philae, un petit enginy humà, intacte, aguantarà fins a la fi del cometa, o molt probablement fins a que un potent xorro de gasos, emanant d'alguna de les incomptables fissures que s'obren constantment, l'enviï sobtadament a munt i la faci escapar de la roca, en un viatge per l'espai que serà etern.

I dins d'algun dels pous del cometa, la ferralla desfigurada de Rosetta recordarà el lloc on va morir. Una sonda que ja ha passat a l'història, i que tots recordarem amb emoció.

La creació del Sistema Solar: 100 milions d'anys condensats en 109 línies

Fa uns 4.600 milions d’anys, quelcom va posar en marxa la màquina de la natura que acabaria creant el Sol, la Terra, ... i nosaltres. 

 Les galàxies, enormes ciutats de l’espai, contenen gran concentracions d’hidrogen en agrupacions que coneixem amb el nom de nebuloses. De vegades, les nebuloses es posen en moviment: les molècules d’hidrogen es comencen a atraure, gràcies a l’efecte de la gravetat, i el núvol comença a “caure”, lenta però inexorablement, sobre ell mateix.

Què és el que encén la metxa? No ho sabem del cert. Pot ser una explosió supernova propera, que comprimeix el núvol i engega el moviment inicial que col•lapsa la nebulosa. Pot ser, simplement, la pertorbació gravitatòria d’una estrella llunyana.

Fos el que fos el que va iniciar el procés, la nebulosa de la qual es va crear el Sol va començar a comprimir-se. La gravetat va anar actuant al llarg d’uns quants milions d’anys. En no gaire temps, a penes en uns pocs milions d'anys, la jove estrella, el Sol, es va formar. El col•lapse de l’hidrogen havia generat una bola que seguia caient cap al centre. La pressió i temperatura en l’interior de l’astre va anar creixent, fins que va arribar aproximadament als 10 milions de graus. En aquell moment, es va posar en funcionament la màquina de fusió nuclear: 4 nuclis d’hidrogen fusionats per donar un nucli d’heli, generant de pas una enorme quantitat d’energia, molta d’ella en forma de llum. El Sol va començar d’aquesta forma a generar la seva pròpia energia i a brillar de forma fulgurant.

Mentre tot això passava, al voltant de la futura estrella les llavors del Sistema Solar prenien forma. Abans he dit que la nebulosa que va crear el Sol estava formada per hidrogen. En realitat, això és una aproximació (tot i que molt bona). L’hidrogen és l’element més abundant de l’univers, i tot l’hidrogen que existeix va ser creat en els primers instants del mateix Big Bang. Però la mort de les primeres generacions d’estrelles va enriquir el material de l’univers amb nous elements químics (si no hagués estat així, avui no estaríem llegint aquest article!). La nebulosa, per tant, contenia altres elements. Quins elements? Doncs tots els que es troba a la Terra! No en va, el nostre planeta es formaria a partir de la mateixa nebulosa. Oxigen, nitrogen. Carboni. Sodi, Potassi, Clor. Or, Plom, Ferro. La taula periòdica complerta.

Mentre es formava el Sol al centre de la nebulosa, la resta d’ella, afectada també per la gravetat que s’anava concentrant al lloc que ocuparia el Sol, es trobava en rotació, com a forma que té la natura de conservar el moviment. Un enorme disc, en rotació i aplanat. En aquest disc, molts elements s’havien combinat entre ells. La temperatura, a les zones del disc properes al centre, eren altes. Allà estava naixent el Sol, i si bé aquest encara no generava la seva energia per fusió nuclear, la temperatura havia augmentat molt i la futura estrella irradiava part d’aquest calor, escalfant el disc de matèria que girava al seu voltant. Com és fàcil imaginar, la temperatura del disc anava baixant tal con ens allunyàvem del centre. Aquesta qüestió és clau per entendre com es van formar els planetes.

En cada zona del disc, la temperatura dictava quin material es mantenia en estat gasós, i quin podia condensar en estat sòlid. Per exemple, l’aigua, un component força volàtil com bé sabem, no es va poder condensar formant gel a les zones internes del disc, on es va haver de mantenir en estat gasós. Però a les zones més allunyades, la temperatura era suficientment baixa com per permetre que l’aigua prengués la forma sòlida del gel. El mateix passava amb altres components. El resultat va ser que la zona interior del disc es va poblar de petits fragments dels materials que podien sobreviure en estat sòlid a més altes temperatures. Com ara moltes formes de silicats, per exemple. També ferro i níquel.

Poc a poc, les petites partícules van anar xocant entre elles, i agregant-se. Primer, pols microscòpic. Després, petits fragments mil•limètrics. I més tard, pedres i roques. Mentre això passava a l’interior del disc, a les zones externes els fragments que xocaven i s’agregaven contenien molts més components volàtils gelats. Gel d'aigua, però també de diòxid de carboni, o de nitrogen. Components que no s'havien pogut condensar a les zones interiors del disc degut a les altes temperatures. Aquesta és la raó de la diferents composició dels planetes del Sistema Solar. Els planetes interiors, rocosos i amb nuclis de ferro i níquel: Mercuri, Venus, la Terra i Mart. Pobres en components volàtils. Tan pobres que la Terra es va crear sense aigua (es creu que tota l'aigua que tenim, inclosa la que ens forma a tu i a mi, ens la varen portar els asteroides i els cometes mitjançant enormes impactes quan el Sistema Solar era encara molt jove).

Els planetes exteriors es van enriquir, en canvi, de components volàtils. En un procés similar al que hem vist pels planetes interiors, els fragments sòlids es van anar agregant poc a poc. Aquestes zones del disc eren molt riques en gasos (a diferència de les zones interiors, on els gasos havien estat "escombrats" per la pressió del vent solar de l'estrella que estava naixent). Els fragments que creixien atreien fàcilment l'abundant gas, la qual cosa els feia créixer encara més. Els futurs planetes netejaven de material els seus voltants. Era una batalla per créixer. No tots els fragments acabarien formant planetes. Els que creixien més ràpidament impedien que els demés ho fessin, al robar-los els materials. Així es van crear els gegants del Sistema Solar: Júpiter i Saturn, formats bàsicament per gasos. I Urà iNeptú, formats també per gasos però amb grans quantitats d'altres components gelats.

Més enllà d'Urà i Neptú, es van formar milers i milers d'altres cossos, però no van poder créixer el suficient com per a convertir-se en grans planetes. Tan lluny, la densitat de material en el disc era baixa, i els xocs entre els fragments eren pocs. El creixement d'aquests projectes de planetes era molt lent, tan lent que no es va poder completar abans que el Sol comencés a brillar potent amb les primeres reaccions nuclears, i el vent solar netegés tot el gas que quedava en el disc i aturés el procés de formació de planetes. Tota aquesta zona és la que coneixem amb el nom de cinturó de Kuiper, i és on habita, per exemple, Plutó.

Els models més acceptats actualment situen, en el moment de la seva formació, Urà i Neptú més a prop del Sol del que estan avui, i possiblement invertits. És a dir, Neptú més a prop del Sol que Urà.

Aquells primers temps del recent format Sistema Solar eren un veritable caos. Degut a la interacció gravitatòria d'Urà i Neptú amb multitud d'altres petits cossos, els dos gegants van anar migrant cap a fora, i fins i tot varen intercanviar la seva posició. Com a conseqüència, gran quantitat de fragments varen ser expulsats cap a les zones més allunyades del Sistema Solar, formant el que avui coneixem com a núvol d'Oort, poblat per cossos rics en materials gelats, que, de tant en tant, pertorbats pel pas d'alguna estrella propera, cauen cap a l'interior del Sistema Solar donant lloc als cometes de llarg període.

El caos inicial es va anar ordenant, doncs, a base de xocs i expulsions. El disc de material que rodejava al Sol es va anar dispersant i desapareixent. I tot va quedar més o menys net i endreçat. Tot plegat, un procés que sembla que va durar menys de 100 milions d'anys.

Entre els planetes i altres cossos que es van formar, un d'ells va ser beneit extraordinàriament per la natura. Amb la dimensió suficient com per a que la seva gravetat pogués amarrar l'atmosfera que es va anar creant. Amb composició rocosa. Un planeta protegit de les partícules letals del Sol per un bon camp magnètic, gràcies al gir d'un dia sobre sí mateix i a la presència d'un nucli de ferro i níquel que actuava com una potent dinamo. Un món que va ser bombardejat per milers d'asteroides i de cometes, que devien regar el planeta amb aigua.

Un indret diferent als demés, com cap altre planeta que coneguem, i que es va convertir en el lloc triat per la natura per desenvolupar l'experiment de la vida.

La sonda Philae i el comandant Tom ja dormen eternament a l'espai

El 12 de novembre de 2014, a les 08:35 hores, Philae va saltar al buit.

Davant seu tenia un abisme de 22,5 quilòmetres d'espai fred. Aquesta era la distància que separava Rosetta, la seva nau nodrissa, de la superfície del cometa 67P Churyumov-Gerasimenko. Un salt quasi tan important com el salt de centímetres que, l'any 1969, Neil Armstrong havia fet des de la seva escaleta a la Lluna per marcar una fita històrica. Era el primer cop que un enginy humà es posaria sobre un cometa.

La missió era molt ambiciosa. Per a l'Agència Espacial Europea, l'ESA, el projecte era emblemàtic. Un esforç ingent, de tecnologia punta, per a poder començar a desvetllar alguns dels enigmes d'aquests cossos tan fascinants que són els cometes.

Es creu que els cometes són restes prehistòriques, veritables fòssils, de la creació del Sistema Solar. Pràcticament purs des de la seva formació, el seu estudi és fonamental per entendre la nostra infantesa. Fins i tot, per comprendre coses tan bàsiques com d'on va venir tot l'aigua que hi ha al nostre planeta, o, encara més impactant, cóm va aparèixer la vida a la Terra, ja que els blocs constituents de les proteïnes i de l'ADN podrien haver cavalcat a lloms dels cometes.

Pot semblar que el salt que havia de fer la sonda Philae era trivial, si el comparem amb el que la missió havia assolit fins aquell moment. Rosetta, amb Philae a la panxa, havia recorregut 400 milions de quilòmetres pel Sistema Solar durant 10 anys, en estat d'hivernació, i, amb una precisió astoradora, s'havia col·locat delicadament al costat del gran cometa. Però aquell salt era un repte impressionant. Tot i ser una roca enorme de més de 4 kilòmetres i 10 mil milions de tones, el 67P a penes té gravetat. Philae podia simplement rebotar contra la superfície del cometa, i sortir disparada cap a l'espai insondable per sempre més. Per acabar-ho d'arreglar, tant Rosetta com el cometa s'estaven desplaçant a una velocitat de 60 mil Km/hora. Poca broma.

El món va contenir l'alè durant el salt. Jo recordo aquells moments, connectat a internet, seguint nerviós els detalls de la missió.

Quelcom va fallar. Per impedir el rebot, Philae portava uns arpons que s'havien de disparar un cop toqués cometa i l'havien de fixar a la superfície de forma segura. Els arpons no van funcionar, i Philae va rebotar. Com deia abans, podria haver passat que allà hagués acabat la missió de la valenta sonda, però la sort va jugar a favor.

L'impacte va ser el just com per a que el rebot, un rebot de, ni més ni  menys, mil metres d'alçada, no enviés la sonda a l'espai per molt poquet.

Philae va tornar a caure sobre el cometa, aquest cop de forma descontrolada. Es van produir un parell més de rebots, i, finalment, la sonda va quedar immòbil, tremolant tots els seus instruments.

Sí, s'havia aterrat sobre un cometa per primer cop a l'història. Però els científics havien perdut la pista de Philae. La seva situació era desconeguda, i per més esforços que es van fer durant els dies i setmanes següents, emprant els instruments de Rosetta, que seguia en òrbita al voltant del cometa, mai més hem aconseguit ubicar la sonda.

Però  l'èpica de Philae no acaba aquí. De seguida de tocar terra, vull dir cometa, va iniciar els seus experiments programats, que incloïen perforar el sòl, prendre dades de l'entorn, i enviar fotografies. A pesar dels rebots, i d'estar perduda en un ambient inhòspit, Philae era viva.

Les primeres imatges van posar en evidència el perill que ara amenaçava la missió. Philae semblava estar en una situació molt precària, inclinada sobre terreny inestable, i quasi tocant una paret de roca que l'amagava dels febles rajos del Sol. El cor de la sonda bategava gràcies a les seves bateries, però aquestes havien de ser recarregades amb energia solar. Els panells solars, però, havien quedat sota l'ombra de les parets, en aquella ubicació desconeguda. Si no s'aconseguia carregar bateries, Philae entraria de forma automàtica en un estat programat d'hivernació, esperant que en algun moment futur les condicions milloressin.

Després d'unes poques hores de treball, Philae es va dormir, a les 00:36 hores del 15 de novembre.

L'esperança dels científics era que el cometa 67P es dirigia a tota pastilla cap al Sol, de forma que cada dia que passés la insolació sobre la superfície del cometa s'incrementaria. Amb sort, els angles de l'ombra que ara tapava Philae canviarien, i la poca llum que li arribava als panells augmentaria d'intensitat. Sí, amb sort Philae despertaria de nou.

L'esperança va renéixer quan el 13 de juny de 2015 es va rebre el beep de Philae. La sonda s'havia despertat, i durant instants esporàdics va començar a enviar dades, indicant que estava bé de salut, i operant a 35 graus sota cero. Però tota comunicació es va tornar a perdre el 9 de juliol.

Els repetits intents de trucar-la, durant els 7 mesos que han passat des d'aquell moment, han fracassat. Aquesta mateixa setmana s'han fet els darrers intents. El cometa és ara molt lluny, cada cop més distant del Sol. Ja és poca la llum que li arriba, i les temperatures baixen per sota dels valors que necessita Philae per poder sobreviure.

Somnolenta i anèmica, la sonda Philae potser ha escoltat com se la cridava. Potser li ha semblat distingir uns crits afeblits i llunyans, que s'han confós amb el seu somni. Sense forces per obrir els ulls o per entrar en un estat de lucidesa, el somni s'ha anat allargant i aprofundint, i dins del seu cervell els desesperats crits que arriben dels seus creadors s'han tornat ja imperceptibles.

Mentre tant, Rosetta segueix en òrbita i enviant tones i tones de dades i imatges. La missió, en global,  ha estat, és, un èxit aclaparador. Molts anys trigarem encara per poder processar totes les dades i extraure tot el suc. De moment, però, ja tenim sobre la taula resultats sorprenents, com per exemple la quasi confirmació que l'aigua de la Terra no prové dels cometes (potser prové d'impactes d'asteroides, però molt probablement no dels cometes).

Philae dorm un somni etern, a bilions de quilòmetres de casa i amb temperatures inferiors als 50 graus sota cero, mentre s'allunya cap a les fronteres del Sistema Solar. Coberta de gel i pols, transportada per un cometa, convertida en un monument a l'enginy humà.

El comandant Tom tampoc va aconseguir contestar mai i aquesta setmana l'acabem de perdre per sempre. La crida "Can you hear me, Major Tom?" segueix omplint tossudament l'espai, sense ningú que contacti.

En la dolçor del seu somni, David Bowie i Philae floten a l'espai, molt per sobre de la Lluna. El planeta Terra és blau, i no hi ha res que ells puguin fer.