Enguany, 50 de l'arribada de l'home a la Lluna. Però... de debò hi vàrem arribar?

Sabeu quina és la pregunta que mai falla a les conferències que faig?

M'encanta que me la facin. Principalment perquè em sé la resposta! Bé, de debò, la cosa és que m'agrada perquè em permet contribuir, amb un petit granet de sorra, a que la gent s'interessi un xic més per l'exploració de l'espai i per uns esdeveniments que van ser històrics.

Situem-nos mentalment a finals de la dècada dels 50 del segle passat.

Eren moments de guerra freda. Les 2 grans superpotències competien pel domini del món. També a l'espai. Però no només era una cosa de domini militar. Hi havia l'orgull de país.

Els científics i enginyers de la URSS portaven sens dubte la davantera, liderats per en Korolev, el principal dissenyador del programa espacial soviètic. Els cops van ser durs pels americans. Primer, l'Sputnik 1, l'octubre de l'any 1957, el primer satèl·lit en òrbita. Seguit per l'Sputnik 2, un mes després, amb la gossa Laika com a tripulant.

Els americans van accelerar el seu programa, però la cosa no començava gens bé. El seu primer intent de col·locar un satèl·lit en òrbita explotava davant les càmeres en el moment del llançament.

Els soviètics van seguir colpejant les pretensions americanes. El Luna 2 impactava contra la Lluna, convertint-se en el primer objecte humà que hi arribava. I finalment, la gran ferida. El vol d'en Yuri Gagarin, l'abril de l'any 1961, primer home a l'espai.

Aquell any, Kennedy fa un històric discurs en què comprometia que abans no s'acabés la dècada, els EEUU portarien l'home a la Lluna. No només va ser un discurs, és clar. A partir d'aquell moment, gran part de la indústria americana s'hi va posar, arrossegada per una recent creada NASA que rebia un 4% del pressupost total anual del país. En els moments de glòria de l'agència, aquesta arribaria a tenir més de 400.000 persones, ja fos directament en nòmina o treballant per tercers. Mai més la NASA ha tingut tants diners i personal com llavors.

La tragèdia del primer Apollo

El programa Gemini, successor del Mercury, posaria els fonaments del que seria el major programa espacial de tots els temps: l'Apollo. Un programa però que començava amb drama.

Som ja a l'any 1967. La NASA compta amb un equip selecte d'astronautes amb experiència, entrenats a consciència i alguns dels quals ja han visitat l'espai amb les naus Gemini. Els serveis d'espionatge americans intenten aconseguir informació de l'enemic i dels seus plans per anar a la Lluna. Fa un any que ha mort en Korolev, i sembla que el programa espacial soviètic ha quedat força tocat.

El programa Apollo comença de la pitjor forma possible. Un incendi dins la càpsula mata els 3 astronautes mentre s'estan entrenant a Cap Canaveral. Un munt d'errors de disseny fan que una espurna es propagui rapidíssimament dins un habitacle ple d'oxigen i material inflamable. La porta no es va poder obrir, ja que ho feia cap a dins. Quan els equips de rescat aconsegueixen perforar les parets, fa estona que la tripulació ha mort calcinada. Aquesta és la gravació del moment (escolteu a partir del minut 1:00). Posa la pell de gallina: 

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Apollo_One_Recording.ogg

Fotografia de l'interior de la càpsula de l'Apollo 1, després de l'accident que va causar la mort dels 3 tripulants (NASA).

Aquella tragèdia va marcar l'esperit del programa americà. Encoratjats pel lema mai més, apliquen millores de disseny sota estrictes paràmetres de seguretat.

L'octubre de 1968 arriba l'Apollo 7, que aconsegueix posar els 3 astronautes en òrbita. Segueix el 8, que dóna el tomb a la Lluna (un dels tripulants seria més tard el comandant del famós Apollo 13).

La cursa és esbojarrada. S'acaba la dècada i els soviètics han enviat missions a la Lluna tripulades per bèsties diverses. L'Apollo 9, el març de 1969, prova l'acoblament del mòdul lunar. El mes de maig, l'Apollo 10 fa baixar el mòdul lunar fins a una alçada de 15 Km de la superfície de la Lluna.

Tot a punt, ho farem a la primera

Tot és a punt. Només una prova de cada gran procés, però els americans consideren que ha arribat l'hora. El 20 de juliol de 1969, Armstrong i Aldrin arriben a la Lluna, mentre en Collins els espera a la càpsula de comandament en òrbita. Unes hores després, l'home posa per primera vegada el peu a la Lluna.

Tot just aconseguit l'èxit, comencen les retallades. Cau el pressupost, però la NASA té pràcticament a punt els Apollo 12, 13, 14, 15, 16 i 17, de forma que el programa segueix endavant.

Com recordareu, l'Apollo 13 no hi arriba, i escriu un dels episodis més emocionants i afortunadament amb final feliç de tota la cursa espacial. Però sí que ho fan els demés. En total, 12 persones han deixat les seves empremtes a la Lluna. Les darreres, l'any 1972.

Aldrin a punt de posar peu sobre la Lluna. Moment capturat pel seu company Armstrong (NASA).

Fins aquí, la història. Explicada molt ràpid, ja em disculpareu.

Una conspiració a escala galàctica

A partir de llavors, comencen les especulacions. Ens han enganyat els ianquis? És clar, hi havia un compromís presidencial (tot i que en Kennedy, com bé sabeu, feia temps que ja no hi era), un orgull nacional, i una cursa contra el major enemic. S'hi valia tot? Fins i tot les trampes?

I així es com, poc a poc, es va anar desenvolupant una elaborada teoria de la conspiració, que diu que, en realitat, mai no hem caminat sobre la Lluna.

Aquesta teoria, amb infinites variants, es basa en diverses afirmacions i "evidències", algunes de les quals no mereixen ni un minut d'atenció. Però anem a repassar les principals.

"És impossible. No estaven preparats"

Sí, és sorprenent el recorregut, a penes setmanes entre les missions, sense temps per a més que una prova sobre cada element crític. Però el cert és que les proves varen ser intensives. Els dissenys tècnics dels elements impecables. Com d'impecables? El coet Saturn V, una immensa bèstia, no va fallar mai. Tampoc ho va fer el fràgil mòdul lunar, una nau lleugera, sense seients, amb parets finetes de fulls d'alumini. Aquest increïble meravella de l'enginyeria no només va servir d'ascensor per baixar i pujar de la Lluna, sinó que també va ser el bot salvavides de la tripulació de l'Apollo 13, funcionant molt més enllà de les capacitats per a les que havia estat dissenyada.

Però certament tot això no és cap prova. Així que seguim endavant.

"Tot es va rodar dins un estudi de TV"

Una de les teories favorites, sustentada per factors com ara que el joc d'ombres que apareix a les imatges no quadra, que la senyera americana oneja, o que hi ha pedres que, augmentades, mostren números de sèrie o marques d'atrezzo.

Abans no rebatre algunes de les proves que utilitzen els que fan aquestes afirmacions, començo directament pel cop de gràcia. La Lluna, actualment, ha estat visitada i fotografiada per multitud de sondes (no tripulades) de països com ara Rússia, Japó, Índia i Xina. Per suposat també per part de la NASA i de l'Agència Espacial Europea (ESA). Tots aquests països han pogut recollir imatges de les restes abandonades sobre la Lluna. La "brossa" dels Apollo. També de les petjades dels astronautes, de les marques de les rodes dels vehicles, dels instruments instal·lats allà, ...

Realment seria una veritable conspiració a escala planetària (còsmica?) pensar que totes aquestes nacions s'han posat d'acord per seguir l'engany dels americans. De fet, seria una extraordinària col·laboració, com mai s'hauria vist, entre els ianquis i els russos i xinesos.

Adjunto una de les moltes fotografies que tenim, on s'aprecien les restes de l'aterratge de l'Apollo 17. Els caminets marcats pels astronautes van cap a l'esquerra. El recorregut del petit vehicle que varen emprar es veu cap a la dreta. El cotxet està aparcat en el punt assenyalat amb les lletres LRV (Lunar Rover Vehicle). Li hauran posat una multa d'estacionament els ETs?

Imatge del lloc d'aterratge de l'Apollo 17, captat per la sonda LRO de la NASA. La fase de descens va quedar abandonada allà, i apareix al centre de la foto. El cotxe és a la dreta (LRV).

Sabíeu que algunes de les tripulacions Apollo varen deixar, sobre la Lluna, uns miralls? Contra ells fem rebotar feixos de llum làser, per conèixer amb precisió mil·limètrica com va variant la distància Terra-Lluna. Aquesta és la foto d'un d'aquests miralls.

Mirall instal·lat per la tripulació de l'Apollo 11 (NASA)

"Com és que oneja la bandera?"

Dit això... anem pel vent que fa moure la senyera. Evidentment, a la Lluna no hi ha aire, tal com diuen els escèptics. Així que ens engayen els americans, ja que la senyera oneja. Per gravetat, la tela hauria de caure, oi?

Fotografia feta per Neil Armstrong, mostrant el seu company Aldrin al costat de la bandera recent col·locada (NASA).

La realitat és que la bandera no oneja. Està ben quieta, la qual cosa es pot comprovar mirant varis dels fotogrames existents. A més, si un s'hi fixa, a la part superior hi ha una barra horitzontal, que serveix per mantenir desplegada la tela. En altres paraules, per tal de mantenir la tela com si estigués onejant.

Aquesta vareta té moviment, rota una mica sobre el pal. De forma que la vibració provocada justament després de clavar la senyera al terra fa que el sistema es bellugui.

"Mireu les ombres!"

Les ombres. Certament, apareixen, en algunes imatges, petites ombres secundàries. Però no cal pensar en focus d'estudi. L'explicació rau en el reflex de la llum solar contra pedres i altres elements de superfície. A més, penseu que algú seria capaç de fer tal nyap en una producció pensada per enganyar tot el món durant desenes d'anys?

"Aquí està la prova definitiva! Roques falses, d'estudi!"

I, en aquesta línia, l'atrezzo. És molt divertit. El Photoshop permet coses espectaculars. Pedres marcades amb números de sèrie!

Però el cert és que en cap imatge original de la NASA apareix res que s'assembli a una matrícula marcada en una roca! El contra argument serà: "és clar que no! ELLS han manipulat les imatges" (ELLS en majúscula, i pronunciat amb fort accent, per suposat)... al que jo responc "ahhhh... és veritat, sou vosaltres qui teniu les imatges originals!".

Una de les roques, era, en realitat, una bossa de lloguer d'un camp de golf, com indiquen les lletres gravades. O al menys això diuen els escèptics.

Segons sembla, l'estudi de gravació no estava a Hollywood, sinó dalt el volcà Mauna Kea, a Hawaii. Els defensors d'aquesta tesi diuen que, després de molta investigació, es va aconseguir localitzar el lloc, com es pot observar a la fotografia següent.

Aquest és l'escenari del crim.

Home, no calia investigar gaire! Els astronautes de la NASA es varen estar entrenant, certament, a Mauna Kea, a més de 4.000m d'alçada. Això no era cap secret. Per cert, com quants llocs al món podríem trobar amb similituts de paisatge? Si busquem, en localitzarem uns quants. Segur.

Els astronautes de l'Apollo 15 fotografiats durant unes proves a Mauna Kea, Hawaii, l'any 1970 (NASA)

"Per què no s'hi ha tornat?"

No hi hem tornat des de l'any 1972. És cert. Mai més l'home ha tornat a trepitjar la Lluna. Però la raó no cal buscar-la en un hipotètic engany, sinó en una qüestió monetària. Les missions tripulades costen pel cap baix 10 vegades més que les no tripulades, a part del risc que suposen. Per què tornar a enviar l'home si podem explorar amb robots? Dit això, tornarem a veure l'home a la Lluna en els propers anys, com a pas previ per anar a Mart. El govern americà ja ha instruït a la NASA en aquest sentit.

"Un atac nuclear, per a amagar evidències"

Per acabar, recordo, en un programa de ràdio, em va trucar un oient afirmant que l'Armstrong havia declarat, poc abans de morir, que quan hi varen arribar van trobar restes de construccions extraterrestres. Que els americans llavors varen bombardejar la superfície de la Lluna amb armes nuclears per esborrar aquelles proves. I que aquesta era la raó per la qual no s'hi havia tornat. Perquè la Lluna és ara radioactiva. Fascinant.

Sí, estic segur que la informació al món no és totalment transparent, i que els governs la gestionen curosament. Segur que ens amaguen coses. Però en ciència, actualment, els equips són mutidisciplinars i grans. Formats per centenars (de vegades milers) de persones de diferents nacionalitats. És molt difícil que les coses grans quedin amagades, no creieu? Això no vol dir que aquests equips no competeixin entre sí pels recursos econòmics que sostenen les seves investigacions, i guardin les descobertes zelosament fins al moment de la seva publicació.

Una vegada, li van preguntar a l'irònic Stephen Hawking sobre l'existència d'extraterrestres i si el govern britànic ho amagava. Ell va contestar que, de ser així, el govern estava fent un magnífic treball, molt millor que amb qualsevol altra cosa.