Viure a una casa
i no saber què és el que conté, a les fosques, sembla bastant aterridor.
Més o menys això
és el que podríem dir de l’univers. Desconeixem de què està format el 95% del
cosmos!
Allà pels anys 30
del segle passat, els astrònoms van començar a “pesar” les galàxies. A partir d'estudiar la seva lluminositat global intrínseca es podia obtenir una estimació aproximada de la massa total. Com a comprovació, la massa així estimada es comparava amb la que es deduïa de les velocitats amb les que es movien les galàxies dins dels grups que formen, moviment aquest degut a l'efecte gravitatori entre elles.
Els
resultats de seguida van ser sorprenents: faltava massa, és a dir, les galàxies
pesaven massa poc per a poder explicar les velocitats amb les que giraven.
Un pot pensar que
falla la tecnologia. Sí, és clar, això de construir balances de pesar galàxies
no sembla pas una cosa senzilla de fer. Al cap i a la fi, una galàxia està
formada per milers de milions d’estrelles, que brillen i que concentren gran part de la massa. Però la majoria d'elles tenen planetes. Per
no parlar dels trilions d’asteroides, infinitat de nebuloses, o el pols
galàctic que contenen. Molts objectes que no brillen, i, per tant, el mètode d'inferir la massa a partir de la lluminositat els estava deixant fora de la suma.
Si un intenta
pesar un llibre, posem per cas, es pot permetre errors de l’ordre dels grams.
Dir que el volum sisè de l’Enciclopèdia Catalana pesa 2 quilos, i equivocar-se
en 10 o 20 grams no és rellevant. Però errar de quilos seria inadmissible. Podríem
directament llençar a la brossa la balança.
Resulta que els càlculs
donaven masses 50 vegades més petites que les que eren necessàries per explicar
el seu moviment! Seria com dir que el volum sisè pesa 40 grams en lloc dels 2
quilos!
Els mètodes de
mesura podien tenir errors, si. Podia ser que els instruments emprats llavors patissin
defectes, si. Però, ... explicar una diferència del 98% en base a defectes de
la balança no semblava possible. Com tampoc semblava possible que la raó de tal diferència fos deguda als objectes no brillants de les galàxies.
Alguna cosa hi
havia allà fora. Quelcom que representava més del 90% de la matèria i de l’energia
de l’univers. I, fos el que fos, no estava format per matèria normal, és a dir,
per protons, neutrons i electrons (fixem-nos, per tant, que no és simplement
que faltin per descobrir elements més pesats de la taula periòdica, ja que tots els
elements, tota la matèria que coneixem està formada per protons, neutrons i
electrons).
Actualment, amb
teories, mecanismes i instruments molt més precisos només hem fet que afinar, i
afirmar, el que aquells herois de la primera part del segle XX van descobrir. Disposem
ara de tres formes, totalment independents entre elles, de calcular la
quantitat de matèria de l’univers. I totes tres coincideixen extraordinàriament
bé.
Quan tres mesures
independents coincideixen, un pot començar a apostar la seva mascota favorita a que, realment, s’està
davant d'una evidència.
L’univers sembla
estar format per un 70% d’una forma desconeguda d’energia (que hem anomenat “energia
fosca”), un 25% d’una forma de matèria desconeguda (endevineu el nom? “matèria
fosca”), i només un 5% de matèria “normal”. Aquest minúscul 5% és TOT el que entenem: les galàxies, amb les seves estrelles, els planetes, la teva mascota, tu i jo ... Tot el que abans haguéssim anomenat “matèria”.
És a l’hora
divertit i sinistre pensar que la matèria fosca deu estar entre nosaltres.
Sense interaccionar amb la matèria normal (sinó ja s’hagués descobert) més que
per efecte de la gravetat (que seria l’única força que afectaria a aquesta
misteriosa matèria).
De jove, recordo
perfectament un vespre, ja fosc, en el que la meva companya i jo vàrem entrar a
una masia gran i vella, situada a ple bosc, per a passar-hi la nit. Teníem les claus, però no vàrem
saber trobar l’interruptor general de la llum.
Tot era fosc, i
ens movíem per les escales i els passadissos amb l’ajut d’una petita lot d’excursionista.
Vaig proposar
inspeccionar tota la casa. Si havíem de dormir allà, jo volia saber què s’hi
amagava. No estava disposat a aclucar els ulls i romandre pendent de qualsevol
soroll. Era millor afrontar de cara el tema, i eliminar sospites abans de
dormir.
Armats amb la lot, vàrem anar recorrent els racons de la masia. Tot anava bé, fins que vàrem
arribar a una de les habitacions. Allà, davant nostre, hi havia una cortina. La
llum que s’hi filtrava mostrava una forma de llit al darrera.
Amb un cop de ma
vaig apartar la cortina. La meva companya va cridar, i a mi en cor se’m va glaçar.
Allà, sota els llençols, es dibuixava una figura. Uns instants després, la
figura va resultar ser l’efecte dels coixins, alineats com si formessin un cos,
i tapats per la roba.
Sembla com si la
humanitat anés explorant el gran univers, també al darrera d’una petita llum
que ens va descobrint les coses. N’hem descobert moltes, fins i tot hem arribat
a deduir que allà fora s’hi amaguen formes de matèria desconeguda.
Però som encara a
la planta baixa.
Quasi no puc
esperar a que es descorri la propera cortina!
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada