Aquesta és la
galàxia NGC7331. Una enorme ciutat d’estrelles, a uns 45 milions d’anys llum de
distància, captada pel meu telescopi i càmera CCD des de Falset.
Imatge: galaxia NGC7331. Joan A. Català, Falset 2013
És mirant
fotografies com aquesta que el que us escriu deix volar la imaginació, i no
pot evitar preguntar-se si estem sols en mig de tota aquesta immensitat.
D’entrada, soc dels que creuen fermament en que un univers tan gran no té sentit si som un cas únic, si som una anomalia. Reconec, però, que tot el que puc aportar per a recolzar el meu pensament és el “sentit comú” de les probabilitats: amb milers de milions de galàxies, cada una amb milers de milions d’estrelles i bilions de planetes, es fa difícil pensar que el que ha passat a la Terra no pugui succeir en lloc més.
En canvi, hi ha arguments tècnics que empren, per a negar la major, els que creuen que això de la vida intel·ligent ha de ser un fenomen raríssim al cosmos (jo hi estaria totalment d’acord en la vessant més irònica d’aquesta afirmació, només cal posar la tele per adonar-se’n).
Els arguments
podrien anar així.
La nostra civilització és una nou vinguda. La vida a la Terra pot datar de fa uns 4.000 milions d’anys. Però l’home camina dret només des de fa uns 200.000 anys. Si mirem, però, els avenços tecnològics, podríem dir que la nostra civilització està deixant empremta a l’univers més proper des de fa, diguem, 100 anys.
Quan varen
començar les emissions de ràdio, i després de televisió, el nostre planeta es
va convertir en una mena de far, del qual escapen ones electromagnètiques en
totes direccions. Una esfera d’informació que, a la velocitat de la llum (que
és la velocitat a la qual viatgen les ones), s’ha anat fent més grossa. De fet,
avui aquesta esfera tindria 100 anys llum de radi al voltant del nostre
planeta. I d’aquí a 1.000 anys, posem pel cas, el radi de l’esfera tindrà 1.100
anys llum. I així anirà creixent.
Sent nou vinguts
com som, seria normal pensar que han existit moltes més civilitzacions
anteriors a nosaltres al llarg de l’univers, segurament dins la nostra pròpia
galàxia. Aquestes civilitzacions hauran inundat l’espai del rastre de la seva
existència, de les restes de les seves emissions. A més, si es van desenvolupar
més que nosaltres, cosa ben probable pensant en el poc temps que fa que estem
en “vies de desenvolupament”, les seves emissions hauran estat potents. Pensem,
per exemple, en com pot ser la nostra civilització d’aquí a 1.000 anys (si
aguantem tant, que al pas que anem...).
Una civilització
que hagués habitat la nostra galàxia fa només 50.000 anys hauria omplert la Via
Làctia de senyals, que, a la velocitat de la llum, haurien tingut tot aquest
temps per a desplaçar-se fins als extrems de la galàxia. Si esperem
l’existència de vàries civilitzacions dins les més de 400 mil milions
d’estrelles que conté la nostra galàxia, la presència de senyals vàries,
viatjant per tot arreu seria el més normal.
Aquesta
argumentació la podem també traslladar a altres galàxies, sols que transportant
l’escala temporal, i parlant de milions, desenes, centenes o milers de milions
d’anys, cosa que tampoc no sembla forassenyada.
On són tots
aquests senyals? Fa anys que escoltem, amb potents radiotelescopis. I, de
moment, res de res.
Per acabar-ho de
matar, caldria suposar que qualsevol civilització avançada disposaria de la
tecnologia per enviar potents senyals, a modus de “Eh! Som aquí!”. Ja no serien
emissions que s’han escapat del seu planeta, sinó missatges adreçats a ser
escoltats i interpretats, com els de la pel·lícula Contact.
Cóm és que no
n’hem rebut, d’aquests missatges?
No serà que les
civilitzacions són com les tempestes al desert, capaces de tot però molt
escasses? Tan escasses que podríem ser únics?
Semblen arguments
bastant potents, però en realitat no són gaire sòlids, com ara veurem, i per
tant no ens han de fer perdre l’esperança a aquells que desitgem no ser
anomalies de la natura.
En primer lloc,
la potència de la radiació electromagnètica (la llum, la ràdio, la televisió)
es debilita amb la distància. Tot i que els fotons, les ones-partícules
elementals que formen la radiació, són viatgers incansables que no s’afebleixen,
la seva densitat disminueix, simplement perquè, seguint l’exemple de l’esfera
anterior, la intensitat s’ha de distribuir cada cop per més superfície a mida
que l’esfera es fa gran. És el mateix que passa quan rebem la llum d’estrelles
molt distants: la intensitat que ens arriba de la seva llum és molt feble.
Les emissions que
la Terra va enviar als inicis de la era de la radio i la televisió eren molt febles
i difícilment perceptibles a certa distància nostra. Els senyals moderns, molt
més potents, es dilueixen amb la dimensió de l’esfera, a mesura que devoren anys
llum. Caldria una potentíssima tecnologia per detectar-los i discernir-los del
“soroll de fons”.
Això vol dir que,
a ben, segur encara no tenim la tecnologia suficient com per a escoltar. Potser
hauríem d’acceptar que no hi ha civilitzacions avançades molt a prop, però no
s’eliminaria la possibilitat de tenir-les un xic més lluny. Ens cridarien, però
les nostres oïdes no els captarien de tan lluny.
Seguint
l’argument de les probabilitats, i girant-lo en contra dels escèptics, a cada
minut, a cada segon, estaríem a punt de que ens arribés justament el front d’un
senyal. Senyals enviats fa molt de temps i que ara arribarien per primer cop.
Per tant, res no treu que demà, d’aquí un mes, un any, o 50, els telenotícies
obrin amb la notícia més important de l’història de la humanitat.
En resum, que no
haver escoltat res de moment podria voler dir que necessitem una revisió
auditiva, o que, simplement, hem de seguir escoltant perquè el so del tro
encara no ens ha arribat.
Quan finalment
rebem emissions, caldrà tenir present que les possibilitats de comunicació
seran pràcticament inexistents: el senyal que rebrem potser haurà sortit del seu
destí fa milers o milions d’anys, el mateix que trigaria una eventual
resposta nostra en forma d’acusament de rebuda.
Del senyal segur
que es podrà derivar molta informació. I si aquest senyal és volgut,tindrà
codificades quantitat de dades, potser per omplir anys d’investigació.
Em pregunto cóm
reaccionarem. Els estereotips tornaran a funcionar, segur.
Els que es voldran
apropiar, en nom de la humanitat, del senyal, marcant-lo com a “potencialment
perillós” i, per tant, ultra secret i sotmès a censura.
Els que beneiran la seva sort i empraran
aquest esdeveniment per a desviar l’atenció sobre les seves nefastes gestions,
desfalcs varis i/o altres corruptel·les.
Els que anunciaran l’apocalipsi,
cavalcant sobre discursos fàcils i arrossegant multituds, o pitjor, proclamant
la vinguda d’emissaris divins i salvadors, potser erigint-se en
algun d'ells.
algun d'ells.
Els que ens previndran del perillós que és jugar amb cavalls de Troia, posant
pals a la roda a la decisió de cóm actuar.
Tots aquests els
veurem. I més. Serà divertit. Però, mig en serio mig en broma, caldrà estar a
l’alçada de les circumstàncies, i tenim bones raons per dubtar-ho. Jo, que soc
un optimista de vocació, sé que, després d’algunes penes i vergonyes, els
humans sabrem reaccionar i fer el que toqui.
Des d’un remot
planeta, al voltant d’una estrella situada en un dels braços espirals de la
galàxia NGC7331, un potent senyal és de
camí cap aquí. Igual que nosaltres, l’esperit gregari i la
necessitat de comunicar-se els haurien impulsat a emetre fa milions d’anys.
Però, per sobre
de tot això, van emetre amb l’esperança de poder contestar la gran pregunta. La
pregunta de si estan sols a l’univers.
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada