Pel·lícules, i les seves sonores cagades

M’encanten les pel·lícules de ciència ficció. Les millors d’elles aconsegueixen alliberar-me de les preocupacions i transportar-me, durant quasi un parell d’hores, a móns màgics, habitats per monstres, dinosaures, aranyes o alienígenes. L’aventura fictícia segueix, després del visionat, dins el meu cap, i acostuma a premiar-me amb un excitant somni.

D’entre les pel·lícules del gènere fantàstic, les de l’espai són les meves preferides, com no podia ser d’altra forma.

Soc un defensor d’aquest tipus de pel·lícules, per lo estimulants, distretes i inspiradores que són. Però a la vegada, soc molt crític amb els enganys. Perquè una cosa és deixar volar la imaginació, i l’altre és espifiar-la ben espifiada cometent errades imperdonables.

Les errades, el que vulgarment coneixem com a cagades, malmeten els coneixements del públic sobre la matèria (que malauradament no podem dir que siguin extensos), i generen conceptes falsos. Monstres assassins que s'amaguen dins la nau de la noia, sí. Això és fantasia. Però explosions ben sonores en mig de l’espai, no. Això és un error, gran com una casa de pagès.

Perquè resulta que a l’espai no n’hi ha, d’aire. Ni aire, ni res de res. La densitat de l’espai és tan baixa que aquest és més buit que el millor dels buits que l’home pugui aconseguir als laboratoris de la Terra. De forma que no hi ha so. Simplement no hi ha res que pugui conduir les ones sonores. Així que les explosions a l’espai han de ser, per força, sordes, com eren les pel·lícules del Charlot. Armageddon descuida aquest petit detall en alguna de les més impressionants seqüències de la pel·lícula. Cagada pastoret, amics guionistes.

En coneixeu, de pífies? En teniu present alguna?

N’hi ha de ben sonades. Per exemple, a la pel·lícula Independence Day es diu que els alienígenes venen d’un planeta a 90.000 milions d’anys llum de distància, o, el que és el mateix, més enllà fins i tot que les fronteres del nostre univers conegut. Això sí que és distància!

A la saga de la Guerra de les Galàxies, els personatges deambulen per les seves naus, fins i tot per les més petites, caminant normalment, com si l’absència de gravetat no anés amb ells. Com que en cap cas es fa notar que les naus disposin de cap sistema estrambòtic per generar gravetat, el resultat és que l’espectador adopta la imatge natural que a l’espai, i dins les naus, la gent hi viatge com si res.

Un altre clàssic de les pífies és el foc. Naus que cremen vistes des de fora, com si fossin fogueres de Sant Joan. Que no, que no pot ser. Que el foc necessita dues coses per cremar: oxigen i el material a ser cremat. A l’espai, d’oxigen lliure no n’hi ha, a diferència de la nostra atmosfera. I si bé una nau tripulada per humans en té d’oxigen a l’interior, en una explosió aquest es combinarà ràpidament amb el material a cremar (el metall de la nau, o els cossos dels infortunats cosmonautes) en mig d’una intensa flamarada instantània, però en cap cas deixarà restes que segueixin cremant qual vulgars troncs a la llar de casa l'àvia.

Ah, per cert! I de fum res de res, eh? Que el resultat de l’explosió es diluirà immediatament en l’immens buit de l’espai, i mai no podrà deixar rastres en forma de columnes de fum o similars com sí que passa a l’atmosfera terrícola.

I què me’n dieu del Sol de color groc intens vist des de l’espai? Ah amics. Això es perdona en el dibuix d’un nen, però no en el muntatge milionari d’una superproducció de Hollywood. El color groc del Sol és degut a l’efecte dispersant que la nostra atmosfera té sobre la llum de l’astre rei. Vist des de l’espai, el Sol apareix com una estrella que llueix amb una llum blanquinosa.

Sí, ho reconec. La frontera entre la cagada i la fantasia és difusa. Però normalment la primera es produeix per descuit o incompetència, no pas voluntàriament com sí passa amb la fantasia. I una cosa és pensar que l’argument és inversemblant (però divertit), i l’altra és concloure que allò de cap de les maneres pot ser.

Segur que rascant, rascant en trobareu o en recordareu algun d’aquests errors. Em faria gràcia que m’enviéssiu un comentari o un correu electrònic si creieu haver-ne localitzat algun.

Així que la propera vegada que us seieu al sofà o a la butaca del cinema, amb les vostres crispetes recent fetes (ummmm, amb aquella oloreta que fan!), calceu-vos les ulleres de detectiu i observeu amb atenció crítica les situacions i detalls. No sigui que us la vulguin colar.