Què seria l'impacte d'un "global killer"?

Aquests dies s'està parlant força del pas d'un asteroide prop de la Terra. Es tracta d'una roca de mig quilòmetre de grandària, anomenada 2004 BL86, que passarà a 3 vegades la distància a la Lluna. Per tant, no representa cap perill. De moment.

Els EEUU, a través del programa NEO, monitoritza els cossos, cometes i asteroides, que podrien representar un perill per al nostre planeta. Actualment, se'n coneixen milers. Són objectes que, al llarg de la seva òrbita, creuen en algun punt la de la Terra, de forma que no és nul·la la probabilitat d'un impacte futur.

Tots sabem que és una qüestió purament d'estadística. Al llarg de la història de la Terra, aquesta ha rebut els impacte de milions d'objectes de tot tipus. Els més grans varen  provocar extincions en massa. I molt abans, altres ens varen portar tot l'aigua que tenim.

Però, què passaria si un asteroide realment gran, de, posem pel cas, 10 quilòmetres de grandària, impactés? (és la mida que es calcula tenia el que va provocar l'extinció dels dinosaures, i de milers d'espècies, ara fa uns 66 milions d'anys) 

Abans de seguir, dir que, afortunadament, la probabilitat de tal cosa és molt, molt petita. Roques d'aquesta dimensió ja són de categoria especial, i al llarg de milions d'anys la Terra i els demés planetes del Sistema Solar han anat sacrificant-se per netejar l'espai proper d'aquestes bombes ambulants. Però d'haver-ne, n'hi ha.

Primer vindria l'explosió de l'objecte, abans fins i tot de tocar terra. L'energia alliberada seria enorme. Més de 100.000 vegades la que podria alliberar el cap nuclear més potent que existeix.

L'asteroide, en la seva caiguda a tota vel·locitat, buidaria l'atmosfera al darrera seu durant uns instants. Més d'un bilió de tones de material (aigua, si cau al mar) serien xuclades cap al buit, podent arribar a alçades de més de 100 Kms.

El cràter seria d'uns 150 Kms de diàmetre. En cas de caure al mar, l'asteroide crearia aquest cràter en el fons marí, ja que no hi hauria prou massa d'aigua en cap oceà terrestre per parar-lo. El tsunami que es generaria seria gegant. Es calcula que, a una distància de l'impacte de 300 quilòmetres, l'ona tindria més d'un quilòmetre d'alçada. A 3.000 quilòmetres de distància, la destructiva ona tindria encara una alçada de 250 metres!

Posteriorment, tot el material ejectat cap a les capes altes de l'atmosfera caurien de nou, però repartit per àmplies zones del planeta. La caiguda de fragments grans provocaria innumerables incendis per tot el món.

La capa d'ozó seria destruïda probablement en la seva totalitat, i els habitants del planeta ens quedaríem sense la seva protecció, amb un clar impacte en la prevalença de tot tipus de càncers de pell. Les pluges àcides durarien mesos, o anys, i destruirien tots els organismes de superfície dels nostres oceans, amb conseqüències incalculables. Grans masses forestals arreu del planeta perdrien les fulles i moririen. L'aire quedaria contaminat amb àcids de nitrogen.

Durant mesos només veuríem foscor. Els rajos del Sol no arribarien a terra, per culpa de la gran quantitat de material i fum en suspensió. Tan densa seria aquesta boira que s'estima que no podríem veure'ns... ni les mans! No cal emfatitzar els efectes que aquesta llarga i fosca nit tindria sobre els éssers vius, molt especialment per a tots aquells que necessiten la llum per viure, i això suposant que haguessin sobreviscut a l'explosió, el tsunami, i a la pluja àcida.

Buf! Vaig escrivint això i jo mateix em vaig angoixant. Millor deixar-ho aquí, val?

La qüestió és que necessitem invertir en mecanismes de protecció, que ens permetin detectar a temps (amb anys d'anticipació per als objectes més grans, si volem tenir oportunitat de fer res) i desviar les grans roques que tinguin la mala idea de visitar-nos. L'escenari descrit es correspon a un dels pitjors, un "global killer" en tota regla que podria esterilitzar el planeta. Però per cada un que n'hi hagi, d'aquests grans, n'hi haurà milers de més petits, i igualment perillosos. L'impacte d'un objecte de mig quilòmetre ja es consideraria una catàstrofe a nivell mundial, amb repercussions gravíssimes.

Els mètodes de protecció són, de moment, només idees sobre paper. S'haurien d'aprofundir i de provar. Ningú no voldria que haguéssim de fer les proves cuita i corrent amb l'amenaça a sobre.

De moment, però, la Terra respira i gira tranquil·la, mentre veiem passar de reüll l'asteoride BL86. El gran joc de billar còsmic no sembla tenir-nos, al menys a curt termini, cap desagradable sorpresa preparada.