Acabem d'arribar d'un espectacular viatge a Islàndia. Un paradís de la
natura. Paisatges irrepetibles i sorprenents. Terra de contrastos i d'aventura.
I terra, també, d'aurores.
No havíem
plantejat el viatge amb l'objectiu principal de veure aurores boreals. De fet,
les probabilitats no eren, en principi, favorables. L'espectacle de l'aurora
requereix un cel destapat de núvols i hores de foscor, i aquests dos
ingredients eren escassos.
Afortunadament,
estàvem a finals d'agost i inicis de setembre, moment en el que comença a
haver-hi unes poques hores de foscor a la nit, després d'un estiu en el que la
llum diürna no abandona el paisatge massa estona. Però l'altra condició, cels
destapats, es va demostrar com la més complexa. Tenir un dia o una nit clara a
Islàndia és cosa ben difícil.
Al nostre favor
jugava el fet que viatjàvem en autocaravana. Això ens permetia passar la nit
lluny de tot, en el mig del no-res, cosa que augmentava les possibilitats.
Afegirem també el sistema de guàrdies que ens vàrem assignar els membres
familiars. En varis moments de la nit i matinada sonava un o altre despertador,
i l'encarregat havia de guaitar. Us haig de confessar que s'havia de vèncer la
temptació de seguir tapadet i calentó. Un havia d'aixecar-se a tastar l'intens
fred de la nit islandesa, un fred inesperadament agut, difícilment suportable
sense un bon anorac, guants i gorra de llana.
En vàrem caçar 3,
d'aurores. I es van succeir en ordre creixent d'espectacularitat.
Les aurores són
fenòmens relacionats amb l'activitat solar i amb l'existència, al nostre
planeta, de camp magnètic. El Sol, com a part de la seva activitat, a més de la
llum que ens escalfa (bé, és un dir, perquè a
Islàndia no ens va escalfar gaire, la veritat) i que ens dóna vida,
produeix altres emissions, com, per exemple, gran quantitat de partícules
carregades elèctricament. Protons i electrons es precipiten a l'espai, a grans
velocitats, com a projectils. Projectils que arribarien a ser letals si la
Terra no disposés d'un eficaç escut protector, creat pel seu camp magnètic.
El nostre
planeta, com sabeu, gira sobre seu en aproximadament un dia, i en el seu cor,
en el seu interior, s'amaga un nucli de ferro i altres materials conductors de
l'electricitat que, degut a les altres pressions i a la calor provinent de la descomposició
d'elements radioactius, es troben en estat fluid. Aquests dos, rotació i
material conductor fluid, són els ingredients d'un gegantí efecte dinamo. La
Terra, com si fos un enorme iman, crea un camp magnètic al seu voltant que
atrapa les partícules carregades elèctricament que provenen del Sol i les
condueix cap a les zones polars. Això es produeix a gran alçada.
De tant en tant,
i normalment coincidint amb moments de major activitat solar, les nits clares
de les zones àrtiques i antàrtiques es tenyeixen dels colors del que els humans
anomenem aurora (boreal al nord, austral al sud) degut a la interacció de les
partícules carregades, atrapades per l'escut magnètic de la Terra, amb els
àtoms dels gasos que composen les capes més altes de la nostra atmosfera.
Vols saber alguna
altra cosa interessant de les aurores?
Es produeixen de
dia i de nit, amb cel tapat o clar, i en qualsevol estació de l'any. A una
aurora li és ben bé igual tot això. Una altra cosa és que les puguem veure.
Veure-les és el que requereix cels clars i nits fosques. Com deia a l'inici de
l'article, a l'estiu boreal abunda la llum i escasseja la foscor, i aquesta és
la raó per la qual en aquesta estació és més difícil poder veure-les. Tot i
això, no és impossible, com hem demostrat nosaltres.
Algunes llegendes
urbanes diuen que, a més, la nit ha de ser sense Lluna, per tal de poder
disposar de foscor suficient. Doncs això no és del tot cert. Efectivament, una
nit sense Lluna ens pot fer destacar més l'aurora, però per altra part la Lluna
ens permet il·luminar paisatge i, fins i tot, veure escenes magnífiques, com
ara la llum canviant de l'aurora jugant amb la Lluna (vegeu el vídeo que us penjo).
Una altra
llegenda diu que les aurores es produeixen en nits molt fredes. Un cop més, a
l'aurora li és igual si fa fred o calor. Una altra cosa és que, habitualment,
les nits destapades de núvols acostumen a ser més fredes que les ennuvolades, i
aquest en tot cas podria ser el motiu de relacionar la visualització d'aurores
amb la fredor de la nit.
Vols saber cóm és
la contemplació d'una aurora?
És una
experiència magnífica, emotiva, i quasi mística. Allà, mirant un cel il·luminat per llums que van canviant. És el
ball de l'aurora. Llocs del cel que es van encenent, com si algú pugés la
intensitat, per minvar després i guanyar força en una ubicació propera.
L'aurora no balla precipitadament. Balla a ritme de vals. De vals d'Strauss,
majestuós, ni massa ràpid ni massa lent. La variació dóna temps a percebre-la,
a dir "oh! mireu allà!", i contemplar. No ho puc descriure millor,
disculpeu, però sempre recordaré aquest ritme. Com, d'una forma elegant, una
part del cel s'encén i es mou, fent formes sorprenents.
Fotografiar
l'aurora no és cosa fàcil, creieu-me. Es necessiten uns quants coneixements i
pràctica de fotografia del cel, a més d'una bona càmera i, essencial, d'un
trípode robust. Les configuracions automàtiques de les càmeres no serveixen, i
un ha de tirar ma dels paràmetres manuals. Coses tan habituals per a tots
nosaltres com ara la capacitat de les càmeres per enfocar automàticament no
funcionen en aquestes condicions de foscor.
Però aquest és el
meu camp, amics. La fotografia del cel nocturn, amb i sense telescopi és, com sabeu,
una de les meves aficions. Així que no vaig deixar escapar cap de les 3 nits
sense documentar-les, amb més o menys fortuna.
La primera de les
nits va ser gèlida, amb glaç a l'exterior de la nostra autocaravana. Érem
absolutament sols en una petita carretera per la qual no va passar cap vehicle
en tota la nit. La sensació al sortir de la caravana era sobrecollidora. Un
paisatge quasi desèrtic que s'estenia fins l'horitzó. I allà, quan es va fer
fosc, el cel se'ns va il·luminar per primer cop. Era la primera aurora que
veiem mai. I com a primera va ser molt especial. Després de molta estona
gaudint-ne, passada la mitja nit l'aurora va desaparèixer del cel. Jo vaig
tornar a sortir a la 1 i a les 3 de la
matinada, i ni rastre. Només silenci i un cel clar i destapat, il·luminat per
una Lluna plena. I moltíssim fred. Moltíssim.
La segona ens va
sorprendre en un petit i precari càmping. Els nostres veïns, una parella
d'alemanys, s'haurien perdut l'espectacle si no els haguéssim avisat. L'aurora
no s'anuncia. És un espectacle que no fa sonar cap timbre ni alarma.
Simplement, has d'estar atent i anar guaitant.
Aquesta segona
aurora va ser molt més intensa que la primera, a pesar que les prediccions
d'intensitat que es trobaven publicades a internet predeien el contrari.
I la tercera ens
va visitar de nou quasi al final del viatge, quan érem sols, en una zona de descans, i ens preparàvem per
passar allà la nit. El dia havia estat plujós i totalment ennuvolat, i res feia
sospitar que l'aurora sortís a passejar. I a passejar va sortir. I quina
passejada! El cel il·luminat en un gran arc que anava d'un horitzó a un altre.
Es-pec-ta-cu-lar!
Us deixo alguns
retrats dels esdeveniments comentats. Em consta, perquè així em va avisar algun
amic des de Catalunya, que una de les piulades al twitter que vaig fer amb alguna
d'aquestes fotos va ser comentada al programa del Matí de Catalunya Ràdio, tot
i que, en el moment d'escriure aquest article, a l'avió de tornada a Barcelona,
no ho he pogut escoltar personalment.
Crec que trigaré
unes setmanes en poder anar processant tot el
material gràfic que vaig recollir. Espero poder-vos mostrar més coses
properament.
Tot i que, com
astrònom, en aquest article m'he centrat en l'aurora, no vull acabar sense dir que Islàndia és
fascinant. Un entorn natural increïble. Un destí absolutament recomanable pels
amants de la natura.
Espero que us
agradin les imatges. Per nosaltres sempre seran les imatges que ens evocaran
una aventura familiar plena de moments i d'anècdotes.
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada