Desenganyem-nos. No hi ha una segona Terra enlloc.

Aquesta és, si voleu, la mala notícia.

I és que tal com explicava a la introducció de la darrera conferència que vaig fer, titulada precisament "A la recerca d'una segona Terra", no n'hi ha, de Terra v2.0.

A la conferència, repassava l'estat de la tecnologia i la ciència pel que fa al descobriment de planetes similars al nostre, orbitant altres estrelles.

Planetes rocosos, com la Terra. De mida similar. En els que potser hi ha aigua, i aquesta és líquida en superfície. Girant al voltant d'estrelles longeves, que donen temps més que suficient com per a que la vida, en cas d'aparèixer, es pugui desenvolupar i evolucionar com aquí.

Les dimensions de la nostra galàxia són enormes. Potser 400.000 milions de Sols, cadascun segurament amb planetes. No tots seran similars al nostre, és clar. Alguns estaran formats per gas, com ara els gegants del nostre Sistema Solar (Júpiter, Saturn, Urà i Neptú). N'hi haurà d'altres massa a prop de la seva estrella (com ara Mercuri de la nostra). Però en trobarem semblants a Venus (potser massa calent), Mart (potser massa fred), i la Terra (just a la fusta).

Actualment, hem identificat a penes una dotzena d'exoplanetes (planetes en altres estrelles) que podrien ser similars al nostre (en mida, i en distància justa a la seva estrella). Només un grapat, però perquè la tecnologia just ens permet ara començar a descobrir-los. La xifra es dispararà en el futur proper, ja veureu. Només a la nostra galàxia, ... de quants estaríem parlant? De centenars de milions? Potser de milers de milions? Les xifres són esgarrifoses.

És clar, amb tanta xifra, sembla que trobar la segona Terra ha de ser factible.

Penso que no. Penso que és impossible.

Què vol dir una Terra v2? Reflexionem uns instants.

Nosaltres, igual que totes les formes de vida en aquest planeta, hem evolucionat aquí. Som com som perquè la natura ens ha adaptat a la Terra.

La gravetat d'aquest planeta, els 9.8 m/s2, ha fet que tinguem l'estructura òssia que tenim, i els músculs que ens mouen.

Som així d'alts o baixos degut, també, a la gravetat. En un planeta més gran, amb major gravetat, o més petit, amb pes menor, seríem diferents. Hauríem evolucionat d'una altra forma.

Tenim els ulls que tenim perquè el Sol és com és. Aquest Sol, i també aquesta atmosfera. La natura ha fet que els ulls de totes les espècies que en tenen s'adaptessin per captar, per treure profit, de la radiació majoritària de la nostra estrella. Si haguéssim orbitat una estrella un xic més freda, per exemple, els ulls potser haurien evolucionat per poder veure en l'infraroig. Per què no? El que anomenem "llum visible" no és més que un petit rang de llum que els nostres ulls poden apreciar. Però hi ha molta més "llum" que la que els ulls poden veure.

Però anem més enllà. Pensem, sentim, i estimem adaptats a la Terra.

Tot dins nostre són reaccions químiques. Que encara no entenguem com funcionem no vol dir que ho fem degut a la màgia. Els processos químics en el nostre interior són complexíssims, i, un cop més, fets a mida d'aquest planeta. Proteïnes, aminoàcids, hormones... tot construït amb el material a disposició aquí, amb les proporcions que la natura va trobar adient emprar.

En un altre planeta, similar, però mai idèntic, al nostre, les abundàncies d'elements químics poden ser lleugerament (o molt) diferents. Els processos metabòlics poden haver evolucionat diferent, potser degut a petites diferències de temperatures mitjanes. Què vol dir tot això? Que els nostres sentiments, com deia, producte de reaccions químiques, estan fabricats aquí.

Terra, el que es diu Terra, només n'hi ha una.

Això no vol dir que no puguem trobar planetes similars, en els que migrar. Llocs nous on viure, crear colònies. És clar que sí. De móns habitables n'hi haurà moltíssims, tot i que el problema serà arribar-hi.

Però la qüestió de fons és que la nostra espècie evolucionarà diferent en aquells móns futurs. No serà qüestió d'una, ni de cinc generacions. Però a la llarga, l'ésser humà canviarà, per adaptar-se al nou planeta.

Arribarà un moment que haurem de marxar, sí. Potser perquè ens haurem carregat el planeta, o potser perquè no hi cabrem, o necessitarem explotar nous recursos. O tot plegat a l'hora.

Però mai no trobarem una segona Terra. Mai podrem replicar l'humil lloc on vàrem començar a ser fa més de 3.000 milions d'anys.

El món que ens ha fet com som. El planeta blau.