Aquesta setmana,
en concret el dia 5 d'octubre, fa 60 anys del llançament de l'Sputnik 1 per
part de la Unió Soviètica.
Tot un
esdeveniment en 1957, L'Sputnik va ser el primer satèl·lit artificial en entrar
en òrbita, i va significar un gran cop d'efecte dels soviètics, en plena guerra
freda.
El satèl·lit era
molt simple: una esfera de 58 centímetres de diàmetre amb 2 transmissors i 4
antenes. Va aconseguir donar 1440 òrbites al voltant del nostre planeta, i es
va incinerar a la seva re-entrada a l'atmosfera 92 dies després del seu
llançament.
En aquells moments,
les 2 súper potències lluitaven per la supremacia, no tan sols a terra, sinó a
l'espai. Segurament, aquesta competició, que després hem anomenat cursa
espacial, també va ser alimentada per una gran càrrega d'orgull nacional.
El fet és que els
soviètics van marcar primer, amb l'Sputnik 1. No és que això agafés
totalment per sorpresa als americans, ja que tenien informació del
desenvolupament que els russos estaven fent, però sí és cert que l'impacte que
va causar el fet sobre l'opinió pública americana va ser major del que els
governants d'aquell país esperaven (molt probablement pel tema comentat de
l'orgull nacional, en aquest cas ferit).
La gent va
interpretar l'èxit soviètic com un fracàs propi. No passarien a la història com els primers. Però, encara més important, semblava com si l'enemic estés com a
mínim un pas més avançat en el domini militar de l'espai i la capacitat de
poder enviar míssils o altres dispositius d'atac a distància.
Tot plegat va fer
que els americans posessin pressió als seus programes espacials, i entre
d'altres coses es va crear la NASA l'any 1958.
La supremacia
soviètica va seguir durant uns anys. Entre els majors triomfs cal anomenar a la
Luna 2, el primer dispositiu que va arribar a la Lluna. I, per sobre de tots,
l'històric vol de Yuri Gagarin, el 12 d'abril de 1961, que el va convertir en
el primer home enviat a l'espai.
Poc a poc, la
capacitat industrial i d'inversió dels Estats Units va anar donant el tomb a la
situació. En especial després que Kennedy, l'any 1962, dirigís un famós discurs
al Congrés en el que es comprometia a enviar l'home a la Lluna abans no acabés
aquella dècada. A partir d'aquell moment, la gran maquinària americana va ser abassegadora.
Amb aproximadament un 4% del pressupost total anual dedicat a la carrera
espacial, els americans van crear programes tan trencadors com el Gemini i
l'Apolo.
El que va anar succeint
a continuació ja més o menys ho sabem tots, i l'arribada d'Armstrong i Aldrin a la lluna, el
20 de juliol de 1969, va ser la culminació dels esforços americans.
I els soviètics?
Doncs van perdre la iniciativa. En part per la mort a causa del càncer, l'any
1966, del pare dels principals programes espacials de la URSS, Korolev. També
per què, a diferència dels americans, ells no havien concentrar esforços, i
disposaven de diferents grups de científics i enginyers competint entre ells en
diverses iniciatives i programes. Per acabar d'enredar-ho, els líders del país
varen estar discutint sobre la conveniència d'enviar l'home a la Lluna durant uns anys, i varen
perdre un temps que ja no van poder recuperar.
L'exploració amb
robots que estem fent a Mart, o les missions a Júpiter, Saturn, i Plutó. Fins i
tot l'Estació Espacial Internacional. Tot això ha estat possible gràcies a la
ferotge competició que va haver en aquells moments, durant la dècada dels 50 i
60. Mai més s'han tornat a dedicar tants esforços humans i econòmics a la cursa
espacial.
L'Sputnik 1. Quan
un mira al darrera pot meravellar-se dels increïbles avenços que s'han produït
en 60 anys.
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada