Cada dia que passa, més lluny de poder-ho entendre

El fet de la vida és absolutament extraordinari. No sé si és perquè cada cop estic més sensibilitzat pel tema, però cada dia observo atentament, al meu voltant, fets aparentment trivials i quotidians que em deixen pensatiu i, per què no dir-ho, emocionat.

Miris on miris hi trobes mostres extraordinàries i inexplicables de la complexitat de la vida. Nosaltres mateixos en som un exemple complexíssim. Estimem i som estimats. Ens enfadem i també patim. Tenim idees i projectes. Passions i tristors. Això és la vida. Però ara bé la cosa, per mi astoradora, és: tot, absolutament tot el que passa dins el nostre cos, cervell inclòs, són reaccions químiques. La natura juga a ser químic a cada segon, a cada instant i arreu d’aquest planeta.

Una eruga evolucionarà, per a esdevenir una bonica papallona, tan sols degut a una complicada cadena de reaccions químiques que primer la impulsaran a construir-se el seu capoll, després a confirmar-s’hi dins i després governaran la transformació miraculosa que hi tindrà lloc.

La parella de tórtores turques que, de forma sorprenent, ha fet niu dins un test del balcó de casa, on està criant dos pollets, fa torns per a tenir cura del niu i alimentar els petits. Aquests piquen, amb el seu bec negre, el coll de l’adult, i aquest respon obrint el seu bec i iniciant uns moviments d’arcades que proveeixen d’aliment als polls. És instint, diem. Però és que això que anomenem instint torna a ser un munt de reaccions químiques. Hormones, enzims, proteïnes.

Un podria passar per alt aquest fet, el de la química a micro escala, i no adonar-se’n de tota aquesta complexitat. El gos es frega a les teves cames, mentre tanques els ulls i gaudeixes d’aquella música que tants records t’evoca. Tot molt normal, ... si no li dones tombs, novament, a què hi ha al darrera.

Com s’ho ha fet, la natura, per a fer la vida? Com ha aconseguit l’evolució crear els milions d’espècies vives que poblen el nostre planeta? Un cop més, pots formular aquestes preguntes i ja està, o pots endinsar-te una mica dins la complexitat del que acabem de veure. I és llavors quan no entens res.

De sobte, els com a mínim 3.800 milions d’anys que ha trigat la natura en fer aparèixer la vida a la Terra i fer-la evolucionar fins ara em semblen poc. Un període ridículament curt si es té en compte la quantitat de combinacions, d’experiments fallits que s’han dut a terme. Pensa: quants tipus de reaccions químiques s’estan duent a terme, a cada instant, a l’interior d’un bacteri? Som lluny de poder contestar aquesta qüestió. Què diríem? Et semblaria estrany respondre que milions? I si en lloc d’un bacteri és una planta, o un insecte, o un ocell?

I no és tan sols el nombre, sinó les combinacions. Milers de milions de processos químics funcionant en harmonia, en perfecta sincronia. Equivoca’t en un dels processos, erra en posar-lo en marxa en el moment precís, i l’organisme no serà viable i la mare evolució l’eliminarà per sempre sense deixar descendència.

Tot això que estic escrivint és per compartir aquest sentiment meu, cada cop més arrelat, de la fortuna de la vida. Un missatge que tinc la necessitat d’explicar en moltes de les conferències que faig. No som conscients de la complexitat que implica viure, des del punt de vista microscòpic. Quan fas zoom, quan enfoques la ment cap aquesta complexitat de la vida és quan entres en una mena de bucle. I li dones tombs a la cosa.

Els que em coneixeu o seguiu sabeu que no en sóc, de creient. Personalment no necessito cap ésser superior que resolgui la complexitat del cosmos i de la natura. Ho trobo una solució massa senzilla. I permeteu-me que digui, en aquest sentit, que no ser creient fa que la fascinació davant la vida sigui, encara, major. Cap intervenció divina, cap comodí del públic. Cap truc de màgia que simplifiqui l’equació.

Som aquí com a resultat d’un complex i afortunat conjunt d’experiments que s’han cuinat a foc lent en un increïblement curt lapse de temps còsmic. En concret, la nostra espècie porta viscuts tan sols els 9 darrers segons de la setmana de 7 dies que correspondria a tota la vida de l’univers des del Big Bang (que hauria succeït el dilluns d’aquesta setmana còsmica a les 00:00).

Amb el títol d’aquest escrit vull reflectir el nostre brutal desconeixement. Com deia, si et quedes a la superfície, tot és senzill i les coses passen perquè si. És quan entres dins les profunditats de la natura quan et trobes perdut. Amb tota la ciència i tecnologia, i els desenvolupaments fantàstics que hem estat capaços de dur a terme, som encara molt, molt lluny de poder entendre com funciona una simple cèl·lula en detall. Hem avançat, sí, però el que coneixem són tan sols fragments del relat, algunes peces del puzle.

No sé si aquesta reflexió té utilitat. Potser no, i només serveix per a escalfar-se el cap. Però vull creure que és beneficiosa. Al menys, de tant en tant, quan tens aquells moments d’introversió tan necessaris en els que et plateges coses importants. Aquest sentiment d’humilitat front els esdeveniments que ens rodegen crec que és positiu. I, per cert, em va impulsar, l’any passat i en mig de la pandèmia, a escriure un llibre amb títol provisional “La fortuna de la vida” que espero veure publicat en els propers mesos gràcies a la confiança i acompanyament del segell Angle Editorial.

Passats uns instants, tornaré a ser el de sempre. Hauré escrit, tal com m’ha rajat, aquest article i passaré a fer les coses del dia a dia. Fins que en el moment menys pensat tornaré a caure en aquest sentiment de la complexitat de la vida i de la nostra fortuna.

Ves a saber què m’hi farà tornar! Una música o una olor que em recordarà la meva infància, un petit brot que observaré esforçant-se a créixer en un forat del ciment de la façana, o potser el crit d’una de les tórtores demanant relleu en la cura del niu que tenim a l’altre costat de la finestra de l’estudi.