Una Terra que va començar estèril

La definició d’infern es podria quedar curta per descriure cóm era la Terra quan es va formar, ara fa uns 4,3 mil milions d’anys. El jove planeta devia ser llavors una gran bola de material molt calent, i constantment bombardejat per milions d’objectes propers que eren ràpidament atrets.

La Terra era un immens oceà de lava. Aquest fet és molt important per entendre el que va venir després, perquè qualsevol molècula orgànica que pogués haver existit en el moment de la formació del planeta va quedar totalment destruïda en aquestes condicions de temperatura.

L’aigua, ara tan abundant, era inexistent a la Terra. Estudis recents de la composició dels asteroides ens indiquen que quan es van formar els planetes i demés objectes del Sistema Solar, aquells més propers al Sol no disposaven d’aigua. Aquest compost es va acumular només en els objectes llunyans i freds.

Tenim, doncs, una Terra infernal, i sense aigua.

Relativament poc després de formar-se, ara fa 4.000 milions d’anys, els planetes interiors, Terra inclosa, van ser sotmesos a un intens bombardeig de cometes i asteroides. En les capes geològiques més antigues del nostre planeta hi ha vestigis d’aquella època, que devia ser dantesca. No estem parlant de meteorits petits (que també n’hi devia haver, és clar), sinó de projectils gegants, alguns dels quals varen provocar cràters de la mida del continent europeu! De fet, d’una d’aquestes col·lisions havia nascut abans la Lluna.

Resulta que els agressors no només varen portar calor i destrucció a la Terra. Varen portar, ni més ni menys, que aigua. Probablement tota l’agua que coneixem!

T’ho pots imaginar? Els oceans, mars, i rius que ara coneixes contenen aigua provinent de cometes i asteroides. Tu mateix, format per gran quantitat d’aigua a les teves cèl·lules, existeixes perquè un dia grans objectes varen impactar amb el nostre planeta i varen portar l’aigua.

I no només aigua varen portar. Sabem també queaportaren molècules orgàniques. Aminoàcids. Ja havia explicat abans que aquests components eren inexistents a la Terra, perquè la intensa calor els hauria destruït. Els aminoàcids, i altres components orgànics, juntament amb l’agua, vinguts de l’espai, varen sembrar un planeta estèril de la llavor de la vida.

Les primeres formes de vida en aparèixer van ser microscòpiques, i no necessitaven l’oxigen per respirar. Simplement perquè la Terra tampoc no tenia oxigen!

L’oxigen és un element altament inestable, que reacciona amb multitud d’altres elements i compostos. L’oxidació d’un tros de ferro n’és una prova: l’oxigen es combina amb el ferro per produir òxid de ferro. I això només és un exemple. Tot l’oxigen lliure que podria haver existit al planeta havia estat fixat en minerals, en format d’òxids, o altres sals. Res d’oxigen lliure, gasós, a l’atmosfera.

Varen ser els primers organismes, primer les formes microscòpiques, i molt després algues i altres formes vives vegetals, que varen començar a omplir la Terra d’oxigen. Era el seu gas de rebuig. Respiraven diòxid de carboni i expulsaven oxigen. Justament al revés del que fem els mamífers.

Al llarg de centenars de milions d’anys, l’atmosfera de la Terra es va anar omplint d’oxigen. Sí, l’oxigen seguia reaccionant amb els materials, i se seguia fixant als minerals, però l’abastiment constant de l’element en estat gasos era assegurat pels organismes vius existents.

Ja veus. És sorprenent, oi? Ni l’aigua, ni els components orgànics, ni l’oxigen eren coses que existissin a la Terra. Dos d’aquests pilars de la vida ens varen venir de fora. L’altre, va haver de ser fabricat pels primers éssers vius.

La Terra, vista des de l’espai proper, és una bellíssima bola de color blau, coberta per cotons blancs. Sens dubte, és el més bonic dels planetes que coneixem. Però ja veiem que no sempre va ser així.

Algun dia visitarem altres sistemes solars, i trobarem, potser, planetes extraordinàriament calents i inhòspits. Llocs on la vida, tal i com l’entenem, no pot existir. Farem bé, en aquell moment, d’anotar a les nostres agendes la tasca de revisitar el planeta, uns quants centenars de milions d’anys després. Amb una mica de sort descobrirem la meravellosa feina de la naturalesa.